Categoria: Do not post

Que sigui tant fàcil que tothom el conegui sense necessitat d’estudiar-lo. Que les coses bones es puguin dir de moltes maneres i les dolentes només d’una. Que els verbs siguin més fàcils de conjugar en plural que en singular. Que enlloc de punts, les pauses es marquin amb somriures:) Que les mentides siguin faltes d’ortografia. Que les frases més sinceres s’hagin d’escriure en negreta. Que, com el dels sords, funcioni més amb gestos que amb paraules. I, sobretot, que l’imprescindible es pugui dir només amb la mirada.

perquè…

…ja les he dit moltes vegades.
…sovint són masses, tantes que no sé per on començar.
…sovint són masses, tantes que em fa mandra començar.
…cal trobar un moment més adequat.
…cal esperar que surtin soles.
…aniria en contra meva.
…encara no conec les paraules per dir-les.
…seria com dibuixar rodones amb línies rectes.
…hi ha coses que no es diuen, es fan i punt.
…abans em cal estar-ne més segur.
…després ja no sabria què més dir.
…no solucionarien res i només serien més problemes.
…hi ha millors maneres sense fer servir paraules.
…quan sonen en veu alta perden significat.
…ningú n’ha de fer res.
…poden canviar la situació quan sembla perfecta.
…només semblarien excuses.
…em fa por dir-les.
…em fan por les coses.
…són íntimes.
…són íntimes de dues persones.
…els que llegeixen el bloc no n’han de fer res.
…a la tele per fi fan algo que trobem interessant.

Poetes que es barallen per la fama. Constructors en ruïnes. Artistes a l’atur perquè treballaven de paletes, electricistes i pintors. Consultors que no saben de què parlen. Especialistes en mercats de fum. Publicistes que creuen en la utopia treballant per polítics que no creuen en res. Escriptors per encàrrec. Periodistes que han de fer ficció. Novel·listes que resulten fer cròniques. Religiosos amb ànim de lucre. Entrenadors que ensenyen com somriure. Metges que venen perfeccions de plàstic. Mediocres que s’inventen premis que guanyen. Genis que s’esforcen per passar inadvertits. Amants que fingeixen. Ex-parelles que s’estimen. Amors que se separen. Serveis per a cors que bateguen amb força tancats en recipients hermètics per por.

Precaució: aquest text és una relliscada i conté un final pastelós. Absteniu-vos de llegir-lo si teniu un Golf.

Si has de tenir por d’alguna cosa és de patinar. No ho dic en sentit figurat: em refereixo literalment a girar o accelerar massa, passar-te de frenada, perdre el control del vehicle i embrutar l’asfalt de trossets de cervell.

Com que els que netegen les carreteres els paguem entre tots i això m’inclou, cal que coneguis bé quin és l’estat de l’asfalt, amb quins entrebancs et pots trobar, com et responen els frens, l’accelerador i els pneumàtics que portes. Però sobretot el que cal que dominis és el punt òptim que et permeti maniobrar sense perdre el control i així fer una traçada segura. Si no t’interessa l’automobilisme, continua llegint.

Si el que pretens és analitzar teòricament —i en temps real— tots aquests valors, deduint aquest punt òptim i conduir de manera ideal, segurament el que passa és que ets imbècil, científic o pedant de collons. És més: malfia’t dels teòrics. La teoria sense la pràctica no existiria. És més: la teoria sense la pràctica no existiria. Has de saber que pretendre comprendre la pràctica a base d’estudiar la teoria és com dedicar-te a menjar a través de l’anus: estúpid. I és que per molt que alguns treguin merda per la boca, ningú té dents al cul.

Si tinguéssis presents —de forma conscient— totes les variables que intervenen en la conducció, no et donarien el carnet. És més: estaries tancat per autisme. Si ets un humà regular, és impossible que pensis en tot durant tota l’estona. Malfia’t també dels (fantasmes) que et diguin el contrari. Els podràs identificar pel Golf que duen enganxat al cul. La teoria sempre queda massa lluny de la pràctica. Els marges i els límits de frenada només s’aprenen d’una manera: practicant. Els llibres i els consells hi ajuden, però només hi ha una manera d’aprendre a moure’s: movent-se.

Font: lallavedecristal

No sé si coneixes el món del motor i tampoc si mires la Fórmula 1, jo poc, però m’he fixat que els cotxes quan escalfen pneumàtics van de banda a banda i no patinen, quan surten de boxes les rodes no els rellisquen, tampoc quan frenen i tampoc quan giren. Tot i això, els fills de puta van unes quantes vegades més ràpids i molt més segurs que la majoria de cotxes.

És durant la pràctica quan aprendràs a fer la traçada segura. També a poc a poc provaràs de fer-la cada vegada més ràpid fins a conèixer els límits als que pots arribar per seguir avançant cap on vols anar i sense perdre gaire el temps ni arriscar massa, que en definitiva és del que es tracta.

En contra del que pugui semblar, avui al diccionari he descobert que l’autoestima és saber-se autovalorar i no té res a veure amb estimar-se un mateix. Així una persona amb l’autoestima alta es pot odiar tranquil·lament, sempre i quan sigui conscient que és una filla de puta. I a la inversa: una persona amb l’autoestima baixa es pot creure la millor del món i ser la més gran de les filles de puta. Dit d’una altra manera:  una persona amb l’autoestima baixa no vol dir que s’infravalori, sinó que no en té ni idea de valorar-se. I una persona amb una autoestima alta no vol dir que es cregui molt bona, sinó que sap fins quan pot accelerar.

No et fiïs dels que et diuen que més val anar a poc a poc que arribar a l’hora: segurament encara han d’arribar.

No et fiïs dels que et diuen que la gràcia està en el trajecte, trobar la velocitat ideal, etc. (el que ara està de moda): segurament no van enlloc.

Fia’t dels que et diuen que cal saber on anar i fer-ho de manera ràpida i segura: primer no, però cada dia ho faràs millor.

La por és bona per aprendre a no relliscar. Massa por et frena. Massa poca et mata.

Procura no patinar gaire. Pensa que ningú neix Fórmula 1.

Font: lightproofbox

Al ball de disfresses, l’atractiva abella maia s’acosta al noi seriós que fa estona que es recolza sol a la paret. Per emparar-lo i fent valer l’amistat trimestral que comparteixen, la jove li pregunta el que avui ja està cansat de respondre:
– Que no t’has disfressat?
– Sí, que no ho veus? —li respon.
– Ah sí? De què? —replica la noia entre mig indignada i confusa.
– De graciós —conclou.

Post robat plagiat del nou bloc de la Clara, i adaptat sense el seu consentiment.

Era una dona activa i valenta. Sempre es llevava abans, la primera, ben d’hora, per preparar totes les coses que farien que els dies rutlléssin. Cada vegada que el —normalment maleït— despertador sonés, mecànicament treuria les cames del llit, i, de cop, apartaria el llençol i sortiria d’un salt. Seguidament —encara amb els ulls mig clucs i sense gaire equilibri— esquivaria tots els —normalment maleïts— entrebancs que hi hauria pel passadís (joguines i sabates) fins a arribar al lavabo. Allà, abans de recullir-ho tot, es rentaria la cara i s’arreglaria.

Un cop hagués acabat, aniria a la cuina per fer l’esmorzar dels seus tres fills; la dimonieta Carla, de 5 anys; el Pau, de 8; i l’Anna, de 10. Després, amb el temps just, aniria a despertar-los. Els portaria cap a l’escola i se n’aniria cap a l’estació.

Cada dia la mateixa rutina: un cop a l’estació s’adonaria que el seu tren, com de costum, aniria amb retard (o, directament, no aniria). Tot i així, potser podria arribar a la feina menys d’una hora tard. I —després de tants dies de retard— amb sort no l’acomiadarien.

Però avui ja es pot quedar al llit.

Post actualitzat i reeditat el 24/10/2007.

Als principis dels temps tot l’univers estava compactat en un sol punt. Que era una merda molt petita, més aviat ínfima, petitíssima, però això sí: molt densa. Aproximadament com un cagalló de be, però encara més petita i més densa.

Instants abans de la creació de l’univers.
Foto agafada de la Carrie Freeman

La merda va explotar donant forma a tot tipus de coses com el temps i l’espai, la matèria i l’antimatèria, i l’església i Déu —els dos últims en aquest ordre, els altres no ho sé.

La fastigosa explosió es coneix com el Big Bang i podem obtenir totes les proves de la seva existència al nostre voltant, simplement observant. Els centres d’atenció al client, la fam, els mediocres, la gran majoria de feines, el tercer món, els diners, la borsa, les empreses, la política, els bancs, la major part de la nostra pròpia vida… tot és una gran merda. I m’he descuidat dels intents d’enganyar-nos i creure’ns que hi ha alguna cosa que val la pena, que si no són una bona merda ho acaben sent, perquè tard o d’hora tot retorna al seu origen.

Nosaltres que ens intentem autoenganyar fent-nos passar per quelcom elevat anomenat ego… també som merda. El que més. I és una relació directament proporcional: a més ego més merda compacta.

Golgota, famós personatge
egocèntric de la pel·lícula Dogma.

Som unes merdes intel·ligents i això el que ens permet és adonar-nos de la merda que és tot. Molt útil. Mirin si n’és que com més en tenim (d’intel·ligència), abans i millor ens adonem de la merda que som.

La vida es desenvolupa entre a) la Gran Explosió Fecal, b) la gran merda dispersada que ens envolta a tots i c) alguna excepció. Les excepcions són quelcom que ens faci oblidar, ni que sigui per un instant, de la realitat fecal de l’existència. La il·lusió que una cosa és certa, que és bella, que és sincera, que és digna, que és autèntica, o qualsevol altre il·lusió, per exemple, serien excepcions d’aquestes. I sort que a vegades són llargues. Però, com no pot ser d’altra manera, al ser excepcions sempre acaben trobant-se amb el seu destí, que és no convertir-se en norma. I per això tard o d’hora sempre ens acabem adonant que tot és tal com és: una merda. I que no es pot canviar. O que costa molt. Ho intentem?

Planeta merda

Foto agafada d’aquí.

Per naturalesa m’ha tocat la virtut i el defecte de qüestionar-m’ho tot. Absolutament tot. I, creguin-me, no me’n puc ni penedir ni alegrar. És com sóc. I l’eterna pregunta és el Per què?. Perquè sempre n’hi ha un altre que el precedeix i que el questiona, i aquest, al seu torn, també n’acostuma a tenir un altre… i així molts. Alguns de vostès creuran que es tracta d’un espiral sense fi de perquès i ho deixaran córrer. Jo no puc, perquè m’ho he de qüestionar tot. Absolutament tot. Per tant jo crec que tots els perquès duen sempre al mateix: per què sóc? per què tot? Que, no ho sé segur, però diria que només té una resposta: perquè sí.

De moment, i també segurament per sempre, m’hauré de conformar amb això. I mentrestant intentaré saber estar, amb responsabilitat, tant dignament com pugui, i si pot ser feliç, al lloc que ocupo. Sigui quin sigui. I, naturalment, sense perdre de vista al lloc que vulgui ocupar.