Déu digué: que es faci la merda. I així fou.

Als principis dels temps tot l’univers estava compactat en un sol punt. Que era una merda molt petita, més aviat ínfima, petitíssima, però això sí: molt densa. Aproximadament com un cagalló de be, però encara més petita i més densa.

Instants abans de la creació de l’univers.
Foto agafada de la Carrie Freeman

La merda va explotar donant forma a tot tipus de coses com el temps i l’espai, la matèria i l’antimatèria, i l’església i Déu —els dos últims en aquest ordre, els altres no ho sé.

La fastigosa explosió es coneix com el Big Bang i podem obtenir totes les proves de la seva existència al nostre voltant, simplement observant. Els centres d’atenció al client, la fam, els mediocres, la gran majoria de feines, el tercer món, els diners, la borsa, les empreses, la política, els bancs, la major part de la nostra pròpia vida… tot és una gran merda. I m’he descuidat dels intents d’enganyar-nos i creure’ns que hi ha alguna cosa que val la pena, que si no són una bona merda ho acaben sent, perquè tard o d’hora tot retorna al seu origen.

Nosaltres que ens intentem autoenganyar fent-nos passar per quelcom elevat anomenat ego… també som merda. El que més. I és una relació directament proporcional: a més ego més merda compacta.

Golgota, famós personatge
egocèntric de la pel·lícula Dogma.

Som unes merdes intel·ligents i això el que ens permet és adonar-nos de la merda que és tot. Molt útil. Mirin si n’és que com més en tenim (d’intel·ligència), abans i millor ens adonem de la merda que som.

La vida es desenvolupa entre a) la Gran Explosió Fecal, b) la gran merda dispersada que ens envolta a tots i c) alguna excepció. Les excepcions són quelcom que ens faci oblidar, ni que sigui per un instant, de la realitat fecal de l’existència. La il·lusió que una cosa és certa, que és bella, que és sincera, que és digna, que és autèntica, o qualsevol altre il·lusió, per exemple, serien excepcions d’aquestes. I sort que a vegades són llargues. Però, com no pot ser d’altra manera, al ser excepcions sempre acaben trobant-se amb el seu destí, que és no convertir-se en norma. I per això tard o d’hora sempre ens acabem adonant que tot és tal com és: una merda. I que no es pot canviar. O que costa molt. Ho intentem?

Planeta merda