– Uno
– Dos
– Tres
– Cuatro
– Cinco
– Seis
– Siete
– Ocho
– Nueve
– Diez
– Once
– Trece
– FiRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRMES!!
– Dónde está el doce?
– Cagando, Señor.
– Señor, puedo preguntarle algo señor?
– Pregunte recluta.
– Somos Guardia Civiles o somos Mossos d’esquadra, Señor?
– Somos mossos d’esquadra.
– Pues entonces, porqué hablamos en castellano, Señor?
– Recluta, quieres cenar esta noche?
– Sí, Señor.
– Pues cenaras. Y usaras la lengua, recluta?
– Sí, señor.
– Porqué?
– Cosas de anatomía, Señor.
– Responde esto tu pregunta, recluta?
– No, Señor.
– A mi tampoco. Hablemos en catalán.
– D’acord, Senyor.
En Miquel no havia entès res d’aquesta conversa, i això que era una conversa entre semi-militars. En Miquel no entenia gaires coses. Ell era el número 12, però només ho recordava si es mirava els dits. Estava estudiant per ser mosso d’esquadra i ni tant sols això entenia. De fet, tampoc s’espera més d’un Mosso d’Esquadra.
En Miquel vivia en un poble aprop de Llofriu des de que havia nascut. Mai havia sigut un gran geni a l’escola, més aviat tot el contrari. L’única cosa amb esperances de futur a la seva vida era collir olives i gastar-se els diners jugant-se’ls als segos (tal com s’anomena al seu poble el sorteig de l’once).
El seu pare, l’Enric, tenia una granja de porcs. I els porcs l’hi fotien el pèl tant a ell com al seu fill, en Miquel. El coeficient intel·lectual mitjà de la família era baix, més que el de la granja. Però tot i així era més elevat que els estalvis de tota la família de cinc anys. Increïblement els estalvis descendien ja que el banc invertia els seus diners en Terra. Una altra cosa que feia pujar el coeficient mig familiar era la germana d’en Miquel, l’Olalla.
L’Olalla era una noia guapa, llesta, sensible, creativa, amb la pell bruna i els ulls i la boca grossos. Molts creien que era filla del butanero. La mare de l’Olalla i d’en Miquel va morir sense confessar qui era el seu pare. Evidentment no podia ser l’Enric, l’esclau dels porcs. El butanero del poble anava vestit, com tots els butaneros, de color butano, és a dir, de color taronja tirant al color de bombona de butano. Però bé, era moro. I que fos moro no vol dir que fos menyspreable i marginal, simplement vol dir que tenia la carrera de medicina i de ciències pures acabades, però, com que era moro, treballava per quatre duros de butanero.
L’Enric i el Miquel miraven de reüll a l’Olalla quan ella deia coses ininteligibles. La criticaven i l’humiliaven perquè no era filla de l’Enric, sino perquè era filla del moro butanero, creien que la culpa era d’ella. A còpia de sentir-ho al poble, l’Enric i en Miquel es van anar fent a la idea que no era de "pura sang". Ella s’estimava al seu germà, i al seu pare. Sempre els creia. Però estava farta de viure amb ells. Estava farta d’homes. Era lesbiana.
L’Olalla no tenia amics. Bé, sí. Tenia amics com en Shakespeare, l’Einstein i en Freud. Els coneixia de la biblioteca del poble. La bibliotecaria s’aixecava al matí per obrir la porta i deixar passar l’Olalla, que es sumbergia en el món de les paraules i s’hi passava totes les hores del dia, bé, les que l’hi sobraven de fer el dinar dels granjers i netejar la casa. La gent del poble quan buscava algun llibre acudia a l’Olalla, ella tenia controlats tots els llibres de la biblioteca. A l’hora de tancar, la bibliotecaria sempre havia d’esperar-se a que sortís ella.
Pel poble van repartir fulletons d’academies per a Mossos d’Esquadra. Ella sabia que en aquests tipus de feines busquen gent humil, sense ambicions, amb molts impulsos animals i poc cervell. Era la feina pel seu germà. A més, es cobrava bastant.
Ella sabia que el seu germà no voldria anar a fer de Mosso, el seu germà hi estava molt bé al poble, treballant de majordom dels garrins. Per això va haver d’amenaçar de marxar de casa si el seu germà no entrava al cos dels mossos. De fet, ella tenia moltes ganes de marxar de casa, només esperava una excusa. Així que, un cop va tenir el seu germà encebat a fer de mosso, igualment va marxar de casa.
Va sortir per la porta, tota carregada amb les maletes, i va ensopegar. Va caure, es va badar el cap, i es va morir. Una gran pèrdua, tothom deia. L’Enric i en Miquel es van adonar de lo absurda que és la vida, de lo absurd que és acumular coneixements, si quan decideixes utilitzar-los ensopegues al portal de casa, et bades el cap i se’t escapen tots. Igual d’absurd que llegir un conte fet a altes hores de la matinada. I que fer-lo.
Des d’aleshores, en Miquel i l’Enric viuen als millors hotels del món, de ciutat en ciutat, fent conferències sobre lo absurd que és cultivar l’esperit. I tenen molt d’èxit. Esclar, d’alguna manera s’han d’entretenir la gent esperant la mort.
