Categoria: Do not post

Paraules que s’ofeguen en la música que s’imposa. Gestos que parlen i que ningú s’escolta. Esperits envasats en gots de tub que es buiden per alliberar-se. Flaixos, batecs, sons i cossos que es mouen al mateix ritme. I que subtilment s’acaricien. Que es volen i es desitgen. Però no s’atreveixen. Mirades de frustració, a vegades desesperació, sobretot por, creuades amb mirades d’indiferència, a vegades supèrbia, també per por. Incomprensió vestida d’arrogància, sinceritat amb etiqueta de debilitat i fortalesa amb regust d’inseguretat. Històries que comencen i acaben en una sola mirada. Fins als llums que, obrint-se, separen els cossos i dissolen les esperances.

El que a dins és fum, fora és boira. La lluna avui és plena. De llum i de records, difuminats, com la llum, per la boira espessa. Records de trucades perdudes i mirades respostes. Records de paraules omeses, a vegades disfressades. La carretera, els records, la lluna, la boira i la ràdio que es dessintonitza. Silenci fins a casa. Uns ulls que es tanquen i un petó imaginari que només qui el fa sap que ha existit. I que qui el rep mai sabrà per qui era.

Un noi i una noia es besen de nit a la cruïlla de Còrsega amb Villaroel. S’han conegut fa no gaire i des de llavors les circumstàncies no els han afavorit. El noi li diu que l’estima sense paraules: només amb petons i gestos. Ella els correspon per inèrcia, un pur reflex que el noi, d’entrada, malinterpreta. Perquè els gestos d’ella també parlen: no sap el que vol. Els taxis lliures passen més freqüentment que mai per la cruïlla. Com si sabéssin el que ha de passar. Com si sabéssin que com abans el noi s’allunyi de casa de la noia, que ja fa un pas enrere, millor. El noi alça el braç dret. El taxi para i es despedeixen. Adéu, diu ella. Adéu, l’hi respon, tancant la porta del taxi. I fins mai, es diu, per ell mateix, en veu baixa.

Mentre dormies t’he dit que t’estimo, perquè ho havia de dir mirant-te i sense que ho poguéssis escoltar. Havia de dir-t’ho sobretot per mi, i escoltar-me per saber si era veritat. I ho és.

Desperta no t’ho puc dir, perquè són paraules que mai són prou exactes: deformen, exageren o dissimulen, defineixen o confonen. I segur que ens espanten. Són paraules cruels perquè no tenen matisos, i si se n’afegeixen, com més n’hi ha, més es buiden de significat. Estimar-te en té molts de matisos, i significa molt. Però dir-t’ho amb quatre tristes paraules quan estàs desperta, ens espantaria. I dir-t’ho amb massa, faria que no signifiqués res.

Les persones que busquen i mai troben. Que quan creuen haver trobat alguna cosa important s’entusiasmen, i després s’adonen que, fet i fet, tampoc han trobat res.

No es queden amb les primeres impressions. Pensen. Reflexionen.

Tenen paraula i la compleixen.

Veuen més enllà del que diuen les altres persones només per entendre-les. I actuen segons el que hi veuen. 

Miren de veure les coses fàcils difícils; i les difícils, fàcils. Somriuen.

Són sinceres i respecten.

Diuen la veritat quan toca i també menteixen quan toca, però ho fan perquè no et confonguis ni t’enganyis.

I sobretot m’agraden les que mai saps ben bé com són. I encara més si els molesta que no ho sàpigues.

Hi ha moltes galàxies. Hi ha molts planetes. I, al seu torn, a dins de cadascun hi ha molts racons. I jo de tots ells estic a l’únic on no vull estar: a la meva boda.

La que ha de ser la meva esposa té un somriure permanent a la cara. És un somriure inesborrable, un somriure de felicitat; un somriure que gairebé m’indigna. Com pot no adonar-se que sóc infeliç? Ella és la persona que més em coneix? No serà la que més creu fer-ho?

Mentre la sogra m’explica detalls estúpids de la boda (o del que sigui) penso en els anys d’infelicitat que m’esperen. Sempre penso en la infelicitat que m’espera en el futur. És molt positiu fer-ho: a vegades tens sort i alguna cosa no surt com esperes. D’aquesta manera no hi ha sorpreses desagradables.

– Et sembla bé Isaac?
– El què?
– Coi, si treiem els canapè de foie abans dels de formatge.
– Per favor, ja saps que l’experta ets tu, Maria, la decisió ha de ser teva. –Pico l’ullet a la meva sogra que somriu encantada i segueixo argumentant– Moltes gràcies per tot el que estàs fent per nosaltres, sense tu i el Josep no sé què faríem…

Bla, bla, bla… Per favor: mentre m’escolto em faig venir arcades. I no només metafòricament. Vaig corrent al lavabo. Recolzo el cap a la paret. Mentre el diafragma va expulsant a convulsions l’esmorzar (incloent els canapès de foie, i de formatge) penso en la possibilitat que estigui més podrit el que es queda a dins que no pas el que expluso.

Torno al hall de l’hotel. La meva sogra està preocupada per la meva salut: de cap manera podria permetre que la meva salut pogués perjudicar el dia més feliç de la vida de la seva filla. Penso en dies feliços a les vides de les persones i el dia del matrimoni gairebé mai hi apareix. I el naixement? El naixement, ¿és el dia més feliç o el més infeliç de la vida d’una persona? Suposo que depèn del dia en què ho penses.

– Estàs bé, segur?
– Sí, sí, es que ahir els amics a la despedida em van fer beure molt. No és res, de veritat, ja em trobo molt millor. –Menteixo.

Tres mentides en una frase. No eren els meus amics: eren els amics de la meva parella. I no em van fer beure: vaig haver de beure per poder suportar-los. I no em trobo molt millor: cada minut que passa em trobo pitjor.

– Ja et vaig dir que no sortissis fins tard –Somriure d’oracle: ella ho sap tot.- Espero que alegris aquesta cara per d’aquí a unes hores. –Somriure de nou, aquest cop amb mala llet.
Li torno el somriure, però amb la mirada agraïda de “quanta raó que tens, no sé què faria sense tu”, i giro la cara, buscant una escapatòria.

Miro i veig a la Sara, la núvia. Segueixo mirant. No és l’escapatòria que busco: és el parany.

Veig també al Josep, el futur sogre, que es gira en el precís moment que jo el miro. Les mirades es creuen. Somriu lleument i ja no puc forçar més la situació: m’hi he d’atansar i dir-li alguna cosa. Està explicant el mateix acudit de sempre, a la mateixa gent de sempre, i tothom li riu les gràcies de sempre. Tothom intenta ser tant graciós i tant enginyós com ell. Irrompo en la conversa:

– Quin humor tant intel·ligent. És la festa de la matèria gris avui?

Sento un riure al meu comentari que identifico fàcilment. En Josep em mira i els seus ulls em diuen “T’odio”. Tothom m’odia. Bé, gairebé tothom, perquè la núvia no m’odia: encara no em coneix prou. Em giro i veig l’origen de l’única rialla: la Nausica. És la germana petita de la Sara, de només 19 anys. I ella, amb sort, potser tampoc m’odia, perquè, com a mi, poca gent la suporta. Uneix més tenir enemics comuns que no pas amics.

Me la quedo mirant fixament però ja no somriu. I jo tampoc. No recordo cap vegada que ens miréssim directament als ulls i no m’hi perdés. Els té blaus i em fascinen. A vegades he pensat que estic amb la Sara només per veure els ulls de la seva germana de tant en tant.

Sóc un covard: sempre he aprofitat les oportunitats que m’han aparegut abans de crear les meves. ¿Què seria millor, morir-me de cop, casar-me i morir lentament o dir-los que no em vull casar i que em matin? O el que és el mateix: ¿què seria millor, morir, morir lentament o morir sofrint? Perquè viure… viure no està a l’abast d’un covard.

– Isaac, Isaac, què et passa? –Em pregunta la Sara convertida en preocupació humana.
– Res, estic bé. M’he marejat una mica. –Responc abans de pensar una resposta.

La Nausica ha marxat fa estona però encara no me la puc treure del cap.

– Segur, carinyo?
– Sí, sí, de veritat.

La Magnum del calibre 45 que acaricio amb els dits per dins la butxaca em tranquil·litza: si tots hem d’acabar morint m’agrada tenir sempre aprop l’eina adequada per fer-ho.

Seguint el tarannà habitual que em caracteritza, durant les següents hores no faig res que no hagi de fer; i ara toca dir a la meva parella que l’estimo, tranquil·litzar-la perquè està nerviosa, simular felicitat, ultimar detalls, etcètera. Però el temps va passant mentre l’hora fatídica s’acosta. L’hora de la felicitat infinita per a uns i de la infelicitat, també infinita, per a uns altres.

Sona la marxa nupcial i tot va sobre rodes. És el casament perfecte per a tothom menys per a mi, el nuvi. La solemnitat del ritual m’arriba endins i em fa por.

– Ens hem reunit avui, en presència de Déu i d’aquests amics i testimonis amb el propòsit d’unir a aquest home i aquesta dona en el sant estat del matrimoni.

Ja hi sóm: tothom m’ho ha de recordar: tot això ja ho sabíem.

– Si algú dels aquí presents sap algun motiu que impedeixi que es dugui a terme aquesta unió, que ho declari ara o que calli per sempre.

Ningú diu res. Em desanimo: sempre he tingut l’esperança que algú digués alguna cosa ara.

– Isaac, prendràs a la Sara, per a ser la teva esposa legítima, per a viure en el sant estat del matrimoni segons la voluntat de Déu i fins que la mort us separi?
– Sí.

– Sara, prendràs a l’Isaac i …bla bla bla… i fins que la mort us separi?
– Sí.

Immediatament, després de respondre i sense pensar-ho, em trec la Magnum que duc sempre a la butxaca i em disparo al cap. No sé quines parts del cervell travessa la bala però tinc temps de girar-me, i, també sense pensar-ho, dir a la Nausica que l’estimo. Veig als seus llavis que ella em diu que també, tot i que segurament només és una al·lucinació post-mortem. El cas és que sóc feliç. I aquest cop l’oportunitat no m’ha caigut del cel. És això el cel? Sóc al cel? Noto un cop al cap. No: és el terra.

Altafulla – Tamarit. Catalunya Express en destinació Barcelona – Estació de França. Les nou i vint del vespre. Diumenge.

L’home madur s’acosta als dos seients que el jove malcriat té ocupats per ell i la seva cama, respectivament.

– Perdona, noi.

El jove malcriat que escolta música a tot drap fa una cara entre frustració i fastigueig i enretira la cama per tal que l’home es pugui asseure en un dels seients. Seguidament, puja més el volum. Ara el so saturat dels cascos del seu Walkman™ ja es pot sentir des dels vuit seients més enllà dels disset que ja es podia sentir.

L’home madur avui no està de bon humor. Avui l’home madur necessita estar tranquil i relaxat. Tot i ser diumenge, ell ha hagut d’escoltar els problemes de l’altra gent. I és que escoltar i solucionar els problemes de la gent en dies festius és la seva feina.

Sent la música del noi travessar-li el cervell com un punyal, de banda a banda, d’orella a orella, i d’una forma massa rítmica i massa constant. Pensa en les vint-i-cinc persones, que, com ell, han de suportar aquella música horrible que el noi ha imposat al vagó.

Per tal de no causar gaire enrenou ha intentat pensar en trobar certa gràcia en el ritme de la música saturada a la que se sent sotmès, però no hi ha hagut manera: ha estat un fracàs. Ara l’home ja odia la música i també al noi que seu al seu costat. Dóna gràcies a Déu de no dur una Magnum 45 dins la jaqueta; la temptació de massacrar el cervell d’aquell jove contra el vidre de la finestra del tren és massa gran. Sap que aquest impuls ofèn a Déu i se’n sent culpable.

L’home ha estat tot el dia parlant amb persones que odien altres persones. Els ha parlat de la responsabilitat, de la dignitat i el respecte a les persones, els ha ensenyat com aprendre dels enemics per tal de ser millors persones…

Pren consciencia que l’odi visceral que sent per aquell desconegut no es gens sa. Es calma. Pensa que potser hauria de canviar de feina. La seva és de les feines que semblen tranquil•les i relaxades, però, encara que ho semblin, no ho són. Té una feina de les més desequilibrants, sobretot perquè teòricament són per vocació, i per això representa que t’han d’agradar. Sempre que pensa en canviar de feina se sent culpable: ell ha escollit un camí i no està disposat a abandonar-lo. Creu que va escollir el camí correcte. Ha pres moltes decisions. Ha fet molts juraments. No vol pensar que ha estat en va. S’ha convertit en l’esclau del seu camí.

Sant Vicenç de Calders. Com sempre, el tren s’atura en aquesta estació. I, com sempre, menys de cinc persones abandonen el vagó aquí. Pensa que deu ser una parada tàctica, inútil. Avui ha tingut sort i les tres persones que han baixat les tenia al davant. Canviarà el paisatge interior del vagó.

Els tres llocs buits els han ocupat una senyora gran, un noi tot mudat amb corbata i maleta i una noia que s’ha fet mirar dues vegades per tots els homes del vagó. Menys ell. L’home madur s’ha fixat en el noi executiu. I més de dues vegades. Ha abaixat el cap i s’ha sentit culpable un altre cop.

S’humitejen els ulls. Se’t fa un nus a la gola. Els ulls s’humitejen una mica més. Et poses trist. A poc a poc una cosa de dins sembla que s’apagui. Pessimisme. Tristesa.

Jo no et coneixia. No t’havia vist mai. No sabia com eres, ni el que pensaves. Eres filla única. Els pares t’estimaven. Havies estat malalta des de petita. Del cor. Va ser el teu segon naixement quan vas superar la malaltia. Semblava que la teva existencia tornava a tenir sentit.

Et trobaves bé. Feia temps que no recordaves els dies dolents. T’aixecaves al matí fresca com una rosa, o mig adormida i de mala llet, pero eres feliç. Que poc dura la vida eterna. De sobte, tot se’t acaba.

Què ha sigut la vida, per tu? Sense saber d’on vens, sense saber on vas…

Qui ho sap?

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaa auuuuuuuaaaaaaa uaaaauaaauaaaaaaa ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua…

L’ambulància vol passar però no l’hi permeto. Em va malament: tinc pressa. Odio les ambulàncies: van carregades de metges. També odio els metges: van contra la natura. Sí que també són part d’ella, però no en són conscients. Intenten evitar morts, allargar vides, curar ferides… Odio, en general, a tothom, i, en concret, als que es creuen déus. I els metges s’hi creuen.

Curiosament jo em crec Déu i a mi mateix no m’odio, als meus pares, en canví, sí. Em van portar al món: això fa que els odiï amb més raó que a la resta d’humans. Almenys els altres no es van fotre amb la meva vida.

– Perdoni, senyor… –diu el passatger- em penso que ja hem arribat.
– Miri, qui és el taxista? Sóc jo, oi? doncs deixi’m fer la meva feina en pau. –li responc en el to més amable que puc.
– Però… és que tinc una mica de pressa i ja hem arribat al destí…

Trec la pistola i li apunto al cap.

– Miri bé per la finestra, senyor… Està segur que hem arribat al destí?
– Home… ara que ho diu… crec que m’he confós de travessia…

Sóm curiosos la nostra espècie: només ens adonem de com és la realitat quan ens apunten amb una pistola. M’explicaré. No, no m’explicaré. M’ho he repensat. Ja m’enteneu: és trivial.

Això de ser trivial ho posava a un llibre de matemàtiques. Quan a l’escriptor del llibre li feia mandra demostrar alguna teoria, o raonar-la, o no tenia prou espai, escrivia que era trivial i que ho deixava pel lector: jo també ho faig.

Us ho heu cregut lo del llibre de matemàtiques, oi? Doncs és mentida. He escrit una mentida. I què? Tu no has dit mai cap mentida? Doncs jo l’he escrit. La gent creu que als llibres no es diuen mentides. Hi ha llibres carregats de mentides. I si això fos un llibre en seria un més.

Sóc taxista. He estudiat enginyeria electrònica, matemàtiques, belles arts, filosofia, informàtica, fotografia, filologia italiana, anglesa, castellana, catalana, francesa i japonesa. Parlo vint-i-quatre idiomes. També soc enginyer de moltes altres coses, com per exemple de canals, ports, carreteres, vies, túnels, passos zebra i senyals d’estop. Em vull morir. Em vaig fer taxista perquè vaig sentir a les notícies que en mataven a molts. Encara no m’ha arribat el moment. Espero que no m’hagi d’esperar gaire més.

De què serveix viure? Quin és l’objectiu? No se sap. No el sé. M’imagino que sóc una cèl•lula, la unitat que considerem mínima de vida. I què faig sent una cèl•lula? Doncs… no ho sé. Formo part d’un teixit, que al seu torn és part d’un òrgan, que al seu torn és part d’un organisme… Resumint: el que faig és cumplir una funció i reproduir-me. I la funció no la sé. Ni tant sols sé d’on formo part. No serveix de res aixecar-se al matí si no saps perquè.

Cèl•lula tumoral. Si formo part d’alguna cosa més gran crec que sóc la cèl•lula d’un tumor. Perquè sóm una plaga, l’espècie humana. Ens reproduïm irracionalment com animals que som. I els metges col•laboren a que el tumor segueixi creixent exponencialment. Que si vacunes, que si tractaments, que si higiene… Molt llest va ser Einstein: va inventar la radioterapia (entesa com a bomba nuclear). Però també era humà: va fallar en una cosa: la bomba nuclear no només es carrega tumors, sinó tot el que els envolta.