Aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaa auuuuuuuaaaaaaa uaaaauaaauaaaaaaa ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua…
L’ambulància vol passar però no l’hi permeto. Em va malament: tinc pressa. Odio les ambulàncies: van carregades de metges. També odio els metges: van contra la natura. Sí que també són part d’ella, però no en són conscients. Intenten evitar morts, allargar vides, curar ferides… Odio, en general, a tothom, i, en concret, als que es creuen déus. I els metges s’hi creuen.
Curiosament jo em crec Déu i a mi mateix no m’odio, als meus pares, en canví, sí. Em van portar al món: això fa que els odiï amb més raó que a la resta d’humans. Almenys els altres no es van fotre amb la meva vida.
– Perdoni, senyor… –diu el passatger- em penso que ja hem arribat.
– Miri, qui és el taxista? Sóc jo, oi? doncs deixi’m fer la meva feina en pau. –li responc en el to més amable que puc.
– Però… és que tinc una mica de pressa i ja hem arribat al destí…
Trec la pistola i li apunto al cap.
– Miri bé per la finestra, senyor… Està segur que hem arribat al destí?
– Home… ara que ho diu… crec que m’he confós de travessia…
Sóm curiosos la nostra espècie: només ens adonem de com és la realitat quan ens apunten amb una pistola. M’explicaré. No, no m’explicaré. M’ho he repensat. Ja m’enteneu: és trivial.
Això de ser trivial ho posava a un llibre de matemàtiques. Quan a l’escriptor del llibre li feia mandra demostrar alguna teoria, o raonar-la, o no tenia prou espai, escrivia que era trivial i que ho deixava pel lector: jo també ho faig.
Us ho heu cregut lo del llibre de matemàtiques, oi? Doncs és mentida. He escrit una mentida. I què? Tu no has dit mai cap mentida? Doncs jo l’he escrit. La gent creu que als llibres no es diuen mentides. Hi ha llibres carregats de mentides. I si això fos un llibre en seria un més.
Sóc taxista. He estudiat enginyeria electrònica, matemàtiques, belles arts, filosofia, informàtica, fotografia, filologia italiana, anglesa, castellana, catalana, francesa i japonesa. Parlo vint-i-quatre idiomes. També soc enginyer de moltes altres coses, com per exemple de canals, ports, carreteres, vies, túnels, passos zebra i senyals d’estop. Em vull morir. Em vaig fer taxista perquè vaig sentir a les notícies que en mataven a molts. Encara no m’ha arribat el moment. Espero que no m’hagi d’esperar gaire més.
De què serveix viure? Quin és l’objectiu? No se sap. No el sé. M’imagino que sóc una cèl•lula, la unitat que considerem mínima de vida. I què faig sent una cèl•lula? Doncs… no ho sé. Formo part d’un teixit, que al seu torn és part d’un òrgan, que al seu torn és part d’un organisme… Resumint: el que faig és cumplir una funció i reproduir-me. I la funció no la sé. Ni tant sols sé d’on formo part. No serveix de res aixecar-se al matí si no saps perquè.
Cèl•lula tumoral. Si formo part d’alguna cosa més gran crec que sóc la cèl•lula d’un tumor. Perquè sóm una plaga, l’espècie humana. Ens reproduïm irracionalment com animals que som. I els metges col•laboren a que el tumor segueixi creixent exponencialment. Que si vacunes, que si tractaments, que si higiene… Molt llest va ser Einstein: va inventar la radioterapia (entesa com a bomba nuclear). Però també era humà: va fallar en una cosa: la bomba nuclear no només es carrega tumors, sinó tot el que els envolta.