Altafulla – Tamarit. Catalunya Express en destinació Barcelona – Estació de França. Les nou i vint del vespre. Diumenge.
L’home madur s’acosta als dos seients que el jove malcriat té ocupats per ell i la seva cama, respectivament.
– Perdona, noi.
El jove malcriat que escolta música a tot drap fa una cara entre frustració i fastigueig i enretira la cama per tal que l’home es pugui asseure en un dels seients. Seguidament, puja més el volum. Ara el so saturat dels cascos del seu Walkman™ ja es pot sentir des dels vuit seients més enllà dels disset que ja es podia sentir.
L’home madur avui no està de bon humor. Avui l’home madur necessita estar tranquil i relaxat. Tot i ser diumenge, ell ha hagut d’escoltar els problemes de l’altra gent. I és que escoltar i solucionar els problemes de la gent en dies festius és la seva feina.
Sent la música del noi travessar-li el cervell com un punyal, de banda a banda, d’orella a orella, i d’una forma massa rítmica i massa constant. Pensa en les vint-i-cinc persones, que, com ell, han de suportar aquella música horrible que el noi ha imposat al vagó.
Per tal de no causar gaire enrenou ha intentat pensar en trobar certa gràcia en el ritme de la música saturada a la que se sent sotmès, però no hi ha hagut manera: ha estat un fracàs. Ara l’home ja odia la música i també al noi que seu al seu costat. Dóna gràcies a Déu de no dur una Magnum 45 dins la jaqueta; la temptació de massacrar el cervell d’aquell jove contra el vidre de la finestra del tren és massa gran. Sap que aquest impuls ofèn a Déu i se’n sent culpable.
L’home ha estat tot el dia parlant amb persones que odien altres persones. Els ha parlat de la responsabilitat, de la dignitat i el respecte a les persones, els ha ensenyat com aprendre dels enemics per tal de ser millors persones…
Pren consciencia que l’odi visceral que sent per aquell desconegut no es gens sa. Es calma. Pensa que potser hauria de canviar de feina. La seva és de les feines que semblen tranquil•les i relaxades, però, encara que ho semblin, no ho són. Té una feina de les més desequilibrants, sobretot perquè teòricament són per vocació, i per això representa que t’han d’agradar. Sempre que pensa en canviar de feina se sent culpable: ell ha escollit un camí i no està disposat a abandonar-lo. Creu que va escollir el camí correcte. Ha pres moltes decisions. Ha fet molts juraments. No vol pensar que ha estat en va. S’ha convertit en l’esclau del seu camí.
Sant Vicenç de Calders. Com sempre, el tren s’atura en aquesta estació. I, com sempre, menys de cinc persones abandonen el vagó aquí. Pensa que deu ser una parada tàctica, inútil. Avui ha tingut sort i les tres persones que han baixat les tenia al davant. Canviarà el paisatge interior del vagó.
Els tres llocs buits els han ocupat una senyora gran, un noi tot mudat amb corbata i maleta i una noia que s’ha fet mirar dues vegades per tots els homes del vagó. Menys ell. L’home madur s’ha fixat en el noi executiu. I més de dues vegades. Ha abaixat el cap i s’ha sentit culpable un altre cop.