Esperits en gots de tub, Big Ben, 3/2/2007

Paraules que s’ofeguen en la música que s’imposa. Gestos que parlen i que ningú s’escolta. Esperits envasats en gots de tub que es buiden per alliberar-se. Flaixos, batecs, sons i cossos que es mouen al mateix ritme. I que subtilment s’acaricien. Que es volen i es desitgen. Però no s’atreveixen. Mirades de frustració, a vegades desesperació, sobretot por, creuades amb mirades d’indiferència, a vegades supèrbia, també per por. Incomprensió vestida d’arrogància, sinceritat amb etiqueta de debilitat i fortalesa amb regust d’inseguretat. Històries que comencen i acaben en una sola mirada. Fins als llums que, obrint-se, separen els cossos i dissolen les esperances.

El que a dins és fum, fora és boira. La lluna avui és plena. De llum i de records, difuminats, com la llum, per la boira espessa. Records de trucades perdudes i mirades respostes. Records de paraules omeses, a vegades disfressades. La carretera, els records, la lluna, la boira i la ràdio que es dessintonitza. Silenci fins a casa. Uns ulls que es tanquen i un petó imaginari que només qui el fa sap que ha existit. I que qui el rep mai sabrà per qui era.