Per naturalesa m’ha tocat la virtut i el defecte de qüestionar-m’ho tot. Absolutament tot. I, creguin-me, no me’n puc ni penedir ni alegrar. És com sóc. I l’eterna pregunta és el Per què?. Perquè sempre n’hi ha un altre que el precedeix i que el questiona, i aquest, al seu torn, també n’acostuma a tenir un altre… i així molts. Alguns de vostès creuran que es tracta d’un espiral sense fi de perquès i ho deixaran córrer. Jo no puc, perquè m’ho he de qüestionar tot. Absolutament tot. Per tant jo crec que tots els perquès duen sempre al mateix: per què sóc? per què tot? Que, no ho sé segur, però diria que només té una resposta: perquè sí.
De moment, i també segurament per sempre, m’hauré de conformar amb això. I mentrestant intentaré saber estar, amb responsabilitat, tant dignament com pugui, i si pot ser feliç, al lloc que ocupo. Sigui quin sigui. I, naturalment, sense perdre de vista al lloc que vulgui ocupar.
4 respostes a “Ocupar l’espai”
hostie tu, parlant de vostè i tot, quin caché …. 😎
Oh… queda millor. xD
A mi sempre m’han dit que el “perquè sí” no és una resposta vàlida. T’ho qüestiones tot, sí, però no estic d’acord que et conformis, finalment, amb el “perquè sí”. No és de la teva naturalesa.
:***
No hi ha més remei. Em conformo. Bona nit. :*