Anotacions de navegació per la xarxa (1995-2011)
Els dies de glòria del Facebook s’estan acabant. La nova xarxa de Google, Google+, sembla que l’està anihilant. O això deuen pensar el Mark Zuckerberg i companya, ja que han bloquejat l’accés a una extensió que permetia exportar els contactes del Facebook a la nova xarxa social.
Sigui com sigui, per Internet ja corren algunes imatges .gif il·lustratives del fenomen:
Ull al detall: fixeu-vos com gira el logo del Facebook
Un clàssic
Facebook, la red social más de moda y con más usuarios en el mundo (70 millones), estrena hoy su versión en valenciano. Después que lo hicieran el español, el alemán y el francés a principios de año —y conjuntamente con otros seis idiomas—, la respetada lengua de España se añade hoy a los idiomas disponibles para el interfaz del popular sitio web.
La traducción del libro de caras ha sido posible gracias a 823 voluntarios, según afirma, en su blog, Rubèn Novoa, uno de dichos colaboradores. Cabe mencionar que algunos de ellos son separatistas.
Asimismo, por motivos alfabéticos, el catalán también pasa a ser el primero de la lista de idiomas disponibles. Quizá de este modo por los efectos de Lorenz y por defecto (este último más conocido en su término anglosajón by default) se demore la triste y prevista extinción de la querida lengua folclórica.
En aquells dies Nostre Senyor Déu pare totpoderós creador del cel i de la blocosfera tingué un desequilibri hormonal. L’elevada concentració de testosterona en el seu organisme provocà el cataclisme cibernètic-sexual més bèstia de l’era. Una de les conseqüències més evidents de l’ona expansiva del desfogament fou la massiva generació de bitàcoles per concepció divina. És el que encara avui celebrem i coneixem com a Blogoboom del Senyor.
Tota jove anomenada Maria es quedà embarassada, desistí en la recerca d’ocupació i la substituí per la d’una establia on muntar el seu propi pessebre. Un cop els blocs foren nats, la concentració d’aquests era tal que els pastors no donaven a l’abast de visitar-los (fou per això que el bon Déu creà els fils de subscripció RSS). Degut a la proliferació d’estels fugaços, els Reis Mags s’hagueren de repartir l’or, l’encens i la mirra, sincronitzar els rellotges i dividir-se. Per la competència entre establies, quan s’albiraven peregrins arreu es sentia cridar: —Visites atanseu-vos aquí! Atanseu-vos aquí! —repetint reiteradament—. El caos fou tal que fins i tot joans, joseps i ases saquejaren les establies d’altri, difamaren i difongueren falsos rumors en Betlems llunyans, violaren els nounats blocs via comentaris i fins i tot n’assassinaren. Tres dies després els blocs morts seguiren morts. I els vius recordaren per sempre més el significat del manament que substituí a tots els anteriors: “us visitareu els uns als altres tal com els rànquings us han classificat”.
Marmitó sobre la icona per a veure el detall de l’avaria Telefónica en homenatge a la llengua catalana
Actualización post-menéame (y traducción libre al castellano) en :
http://microcomentarios.com/about
Causa en Facebook:
http://apps.facebook.com/causes/view_cause/61569
Em fa gràcia descobrir que Microsiervos, el bloc que va iniciar-se proclamant al vent la llibertat i reclamant la no inclusió de publicitat a les pàgines web, ara està farcit de conté publicitat, no admet comentaris i es publica amb tots els drets reservats. Si no em creieu, ho podeu buscar al seu text legal (que no enllaçaré).
Això vol dir que no es pot copiar ni reproduir el que s’hi publica a cap lloc —ja sigui amb finalitats comercials o sense— tot i citar-ne la font. Em pregunto si els llocs d’Internet d’on els autors de Microsiervos treuen la informació (acostumen a fer bastant “eco” de del.icio.us, digg, etc.) també tenen una llicència com la del seu web, o, enlloc d’aquesta, una de més permissiva com la Creative Commons (estàndard a la resta de blocs del món) la qual els permet fer el bloc que fan.
També em fan gràcia els seus valors morals, sobretot la part en què els abandonen després de veure la pasta que poden treure del bloc. Em fa fàstic i ràbia que un dels blocs més llegits sigui un paràsit —o un càncer— de la xarxa. Avui mateix l’he esborrat de les subscripcions.
Ai, perdó, que és Jaume I el rei amb bloc, perquè ell no escrivia el dietari, que només el dictava i li escrivia un altre… és igual. Avui fa 800 anys que va néixer i l’homenatge és el Penó de la Conquesta de València i un tros del seu dictat. El fragment que he escollit del Llibre dels fets és on ell mateix explica l’efemèride: el seu naixement i perquè es diu Jaume.
Ara comptarem en qual manera nos som engenrats, e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nos: Nostre pare lo Rey en •P• no uolia ueser nostra mare la Reyna, e endeuench se que una uegada lo Rey nostre pare fo en Lates, e la Reyna nostra mare fo en Mirauals. E uench al Rey •I• rich hom per nom en •G• Dalcala, e pregal tant quel feu uenir a Mirauals on era la Reyna nostra mare. E aquela nuyt que abdos foren a Mirauals, uolch nostre Senyor que nos fossem engenrats. E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler.
[…] E quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt, alegra daquestes prenostigues quens eren esdeuengudes. E feu fer •XII• candeles totes de •I• pes e duna granea, e feules encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apostols, e promes a nostre Senyor que aquela que pus duraria, que aquel nom auriem nos. E dura mes la de sent Jacme be •III• dits de traues que les altres. E per aço e per la gracia de Deu haurem nos nom en Jacme. E aixi nos fora uenguts de part de la que fo nostra mare, e del Rey en •P• nostre. pare. E sembla obra de Deu, car les couinençes que nostre aui hauia feytes dauer aquesta per muyler, torna de puys que daquela natura del Emperador, Manuel e de nostre pare lo Rey en •P• que per matrimoni se cobras la falida que en laltre matrimoni hauia estada. E aenant nos jaen en lo breçol tiraren per una trapa sobre nos •I• cantal, e caech prop del breçol: mas nostre Senyor nos uolgue esforçre que no morissem.
D’això avui fa 800 anys.
La proposta de seleccionar un trosset del Llibre dels fets un dia assenyalat com avui ve del bloc de Vicent Partal.
ATENCIÓ: aquest post només conté text. En cas d’atrevir-se a llegir-lo, és necessari fer-ho amb precaució. Siknus.com no es fa responsable dels danys cerebrals causats pel sobreesforç.
El passat cap de setmana, amb l’utopiq (bon amic), hem estat a Granollers en motiu —com molts ja sabeu— de les primeres Jornades de la Catosfera. Vam estar comentant tot el que passava en viu i en directe —el que es diu liveblogging, ¿bloquenviu?—, gratis i amb amor, via twitter (a @catosfera) i amb el meu maquíssim portàtil no-apple-ni-windows. XD
Algunes taules eren per presentar a blocaires o als seus projectes personals o col·lectius: els blocs de "la Corpo", d’alguns polítics, iniciatives d’escriptors, xarxes de blocs, portals de notícies…
Altres taules també generaven debats: si els blocs s’han de regular o no, si és necessari un codi ètic (sempre voluntari), si sense voler-ho formem una comunitat o no, si l’hem de formar o no, si en català s’ha de dir bloc o blog, si els blocs influeixen…
Després d’assistir-hi de forma tan intensiva (degut al twitter, que no fallava tant com avui), podria provar de donar-vos la meva opinió al respecte sobre cada qüestió. Però no ho faré per diversos motius:
– No sé si interessaria a algú.
– Porta feina.
– Qui sap, potser és la millor manera de defensar el fenomen blocaire ingenu.
– De moltes coses no en tinc una opinió ben formada, bé perquè no tinc prou informació, perquè no m’hi he trencat el cap, perquè no m’interessen o perquè, simplement, em són igual.
– En general no m’atreveixo a opinar sobre temes que no domino.
– Amb les sessions de twitter ja me’n he cansat.
– En essència els blocs són per posar-hi el que et ve de gust. Quan et ve de gust. O almenys el meu sí.
– No em ve de gust.
Si per algun motiu que se’m escapa us interessa la meva postura (en cas de tenir-la) sobre algun d’aquests temes metablocaires, teniu els comentaris aquí sota que sempre intento respondre (com que no són gaires m’ho puc permetre i m’agrada ;)).
Com molts ja sabeu, enguany, a Granollers, es realitza la primera de les —esperem que moltes— Jornades de la Catosfera. De la mà de l’Ajuntament i amb la petició expressa de l’alcalde Josep Mayoral, en Marc Vidal ha organitzat els actes que les conformaran.
Hi haurà taules rodones, tallers i conferències sobre tot de temes relacionats amb el fenomen bloc a Catalunya i a l’estranger, blocs i política, blocs i mitjans de comunicació, blocs i literatura…
En el moment d’escriure això ja n’hi ha (sic) 600 sol·licituds, més del triple de l’aforament del recinte, i, per tant, de les que es podran acceptar.
L’utopiq i jo vam decidir assistir-hi fa temps i per sort vam sol·licitar-ho amb suficient antelació. Hem demanat vacances i anirem a tots els actes que es realitzin. I com que tanta gent s’ha quedat fora, aprofitarem que serem allí (i que —com a mínim— prendrem un portàtil amb wifi) i us informarem puntualment de tot el que passi per Granollers durant els dies més friquis de la blocosfera catalana.
Per fer-ho, hem obert un compte al twitter (http://twitter.com/catosfera) on —mà a mà, ell i jo— us anirem explicant els esdeveniments més subtils de la blococosa nostra. Ho farem de manera més franca i clara que puguem (la que l’enrevessada mentalitat blocaire ens permeti, vaja). En directe. Minut a minut. Serà divertit. Sinó pararem. Escampeu la veu; si pot ser rollo viral, que mola més. Gràcies! 🙂
El cap pellroja Ts’ial-la-kum, també conegut com a Cap Seattle (o Seathl o See-ahth o Noah Sealth) (circa 1786 – 7 de juny de 1888) va ser el líder de les tribus Amerindies Suquamish i Duwamish en el que ara es coneix com l’estat de Washington dels EUA. Segurament el més conegut d’ell va ser un parlament adreçat al que llavors era el primer Governador Territorial de la zona, Isaac I. Stevens. D’aquest parlament no n’existeix una transcripció exacta, tot el que se’n coneix són versions fetes a partir de notes que —suposadament— s’hi van prendre i transformacions posteriors d’aquestes. La més difosa i amb més èxit és la de Ted Perry, un guionista que en va fer una adaptació molt més condemnatoria i contundent —és a dir, més fílmica— per a una pel·lícula ecologista, Home, cap a l’any 1970.
Aprofitant el marc del Blog Action Day d’enguany, dedicat al medi ambient, us deixo un enllaç a la versió que m’agrada més aquí. Si ara no teniu temps de llegir-la us recomano que la guardeu i la llegiu un altre dia, o l’imprimiu, o el que sigui que feu amb els textos llargs que us interessa llegir sencers i en calma. Val la pena.
(Este artículo también está disponible en castellano)
L’equilibri de forces Catalunya-Espanya també té el seu reflex als escenaris virtuals. Una de les novetats que la web 2.0 ha aportat a la xarxa són els portals socials de notícies. Aquests consisteixen en què els usuaris del portal proposen notícies que els mateixos usuaris —i visitants ocasionals— voten i comenten, segons l’interès o la curiositat que els desperten les propostes dels altres. Així, les notícies que tenen més votacions surten publicades en portada, i la resta perduren en l’oblit. El mateix passa amb els comentaris: els que més vots positius tenen, surten en portada; i la resta, s’oculten.
Els meus comentaris moribunds
El primer d’aquests portals va ser digg.com —en anglès—, que és a menéame.net —en castellà—, el que menéame.net és a latafanera.net —en català. Tots tres portals permeten la inclusió de notícies en tots els idiomes del món, però, lògicament, les notícies en l’idioma d’ús generalitzat del portal obtenen una puntuació més alta que la resta.
El cas de menéame.net amb el català és diferent. Com s’observa en gairebé totes les notícies en català (o els comentaris a les mateixes noticies), ambdós obtenen molts més vots negatius dels que s’obtenen quan estan en altres idiomes —siguin els idiomes d’Espanya o no. El mateix passa amb els comentaris a les notícies en el mateix idioma. I, fins i tot, als comentaris favorables a les notícies. Per no parlar del seguit de comentaris insultants, normalment denigrants, a vegades agressius i humiliants, i gairebé sempre destructius, que reben els seus autors. Àdhuc al menéame queixar-se d’això té un nom: ser un llorica; com bé deixen veure els comentaris de forma generalitzada.
El problema no s’acaba aquí, perquè, en funció de les notícies que es publiquen, si aquestes obtenen més puntuació, l’usuari que les ha proposat obté més karma (que ve a ser una mena de “prestigi” on-line que permet que tot l’engranatge funcioni). El karma permet als usuaris que aporten valor positiu tenir més poder davant els que aporten valors negatius. I el jutge del karma no és algú extern, sinó, al ser totalment gestionat pels usuaris, qui estableix el karma és el propi sistema i els seus usuaris. I ja sabeu les que es gasten al sistema (en general). Jo, per exemple, que sempre he buscat un to conciliador i intentar expressar-me sense prejudicis, el que he obtingut és un karma ben baix per ser català. Un ploraner català, vaja. Tant baix que cada vegada que he de publicar, comentar, o votar alguna cosa, he de fer la pilota per aquí o per allà, o bé votar notícies obligat i a desgana. Cosa que, si per exemple hagués nascut a La Rioja, no em seria necessària.
Reaccions a la notícia
Segurament això és degut a la situació política Espanyola, incloent les campanyes propagandístiques d’alguns partits polítics contra països sencers per —emparats en prejudicis— enfrontar a la societat i obtenir així rèdits electorals dels sentiments nacionalistes. Però cadascú és —o hauria de ser— responsable d’ell mateix i dels seus actes. Fins i tot els creadors del portal, i aquí és on volia arribar.
Menéame.net l’han impulsat, des de les Balears, Ricardo Galli i Benjamí Villoslada, i, pel que diuen, els hi genera més mals de cap que beneficis econòmics. Segurament tenen raó. No els conec personalment (encara que m’agradaria), però tots dos, pel que es pot deduïr a partir dels seus blocs i comentaris, són, a part de molt bons professionals, excel·lents persones i d’una alta qualitat moral, difícil de trobar a la seva principal creació. El primer, Ricardo Galli, és un excel·lent programador d’origen argentí i un afèrrim defensor del software lliure. Tant és així, que ha publicat el codi del menéame i l’ha posat a disposició de la comunitat (cosa que ha permès, per exemple, l’existència de La Tafanera). Aquí teniu el seu bloc. El segon, Benjamí Villoslada, és també un tecnòleg i un bon comunicador, català de soca-rel i, a part d’un programa de ràdio, manté el bloc bitassa.cat, un dels millors i més llegits sobre noves tecnologies en català (juntament amb el de Xavier Caballé, diria).
Portada de meneame.net
La resposta dels creadors a aquest problema del menéame —que també té la societat en general—, és la condescendència, al·legant que es tracta d’una democràcia i que no poden canviar el món ni el menéame. El món segurament no, però senyors, el menéame sí que podeu.
Segons el meu criteri, el problema es una clara confusió de llibertat i llibertinatge. Les democràcies, perquè funcionin, requereixen jutges, presons, i, sobretot, protecció de les minories.