Categoria: Vigilant el camp de sègol

Damien Hirst – Spin
El quadre de dalt val 300 € fet per un artista anònim, i 140.000 € fet per un artista conegut.

Més informació a Altacapa.

José Montilla i Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser investit nou president de la Generalitat el proppassat 24 de novembre de 2006, passats tres quarts de set de la tarda, amb 70 vots a favor del PSC, ERC i ICV-EUiA i 65 en contra de CiU, el PP i Ciutadans.

Montilla serà el tercer president des de la recuperació de les institucions democràtiques, el setè de la història de la Generalitat moderna després de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i el 128è des de Berenguer de Cruïlles (1359-1362). És entroncant amb aquesta història que les primeres paraules de Montilla un cop investit president van ser per dir que es vol guanyar “primer el respecte” i després, espera, l’“afecte” dels catalans.

Recitant Salvador Espriu, va assumir el càrrec com “el més humil dels servidors del poble de Catalunya”.

De moment, va pel bon camí. El primer gest, crear el Govern d’Entesa amb el PSOE en contra, esperem que sigui justament això, només el primer gest de molts altres. Estic esperançat, i crec que Montilla, tot i no ser un bon orador, serà un bon President per a aquest país. I un gran exemple d’integració a seguir per a molts dels que hi vivim. El meu respecte i el meu afecte, ja els té. I tant de bo els mantingui tota la legislatura.

I visca Catalunya tal com és, i no tal com, jurídicament, la fan ser.

Aquest bloc vol ser d’un país normal i per això es suma a la iniciativa corresponent.

Una castellera de dotze anys dels Capgrossos de Mataró, Mariona Galindo, va perdre la vida ahir com a conseqüència de les lesions que es va fer al cap arran de la caiguda d’un quatre de nou amb folre el 23 de juliol passat, en la diada de les Santes, la festa major de la capital del Maresme. La nena va patir un traumatisme cranioencefàlic i va ser trasllada a l’hospital Sant Joan de Déu, on en una primera operació els metges li van extirpar un coàgul de sang. Dies més tard se li va practicar una segona operació però no va poder recuperar-se. El dia i l’hora de l’enterrament encara s’han de concretar. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va emetre ahir un comunicat en què va qualificar el fet de «fatal accident del tot excepcional dins la pràctica castellera».

Extret de vilaweb.

De les tradicions perilloses els castells potser és la que ho és més. Pujar sense casc i sense cordes a més de quatre metres d’altura, per un humà, és un perill. Qui ho negui és idiota. Però si fem cas a les estadístiques, conduir o passejar pel carrer encara és més perillós.

Viure és un risc, i si no correm riscos no vivim. I què cal fer, no passejar? no moure’s? no viure? no existir? Jo no vull durar, jo vull viure. I viure és sentir-se lliure de fer el que vols o el que creus que cal fer, lluitar per les teves causes. Morir és el que tots fem, i viure n’és l’excepció: el privilegi dels que veuen la vida com la única oportunitat i no com la mort prorrogada.

El que passa en aquest cas és que l’accident s’ha produït mentre s’estava representant un país, mantenint viva una tradició. Un país que té molts enemics que volen erradicar la seva identitat, i que fins i tot neguen la seva existència dia rere dia. Enemics que ara diran que cal prohibir els castells, que els castells són tant macabres com els toros o el que sigui: hi ha molts exemples. Cada dia una nova campanya anticatalana: ara toca el "castells no". I sí que fer castells és perillós, i sí que formar part d’una pinya és asfixiant:  però la gent ho fa lliurement. Formar part d’España també és asfixiant per a Catalunya, i a això hi estem obligats.

Sóc d’un país pacífic que lluita per la seva llibertat. Que lliura batalla sense violència. Un exèrcit on ens hi allistem persones que lliurement fem pinya per construïr, a sobre nostre, amb respecte, i amb la nostra pròpia carn, el que nosaltres volguem. Avui aixequem un castell, la setmana vinent un altre, i a poc a poc un país.  I aquí i allà cada dia se n’alcen més. I cada dia més sovint, i fins que ja no ens poguem (ni ens puguin) aturar. Formo part d’un poble pressionat per tots costats al que es vol asfixiar, i que es defensa fent muntanyes de persones cap al cel. Catalans: algun dia farem l’aleta. De moment, anem construïnt. Mariona, avui només ho fem per tu. Pit i collons!

Els damnificats del barri del Carmel de Barcelona han decidit fer un partit polític, anomenat partido azul,  i presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya. Per què? Cito textualment:

Farts de no rebre solucions satisfactòries de les administracions después de la crisi del Carmel, i animats per altres col.lectius de Veïns de la resta d´Espanya que s´han trobat també amb greus problemas a l´obra pública.

Tots els partits tenen (o haurien de tenir, en el cas de convergència) uns ideals, o almenys uns objectius com és el cas per exemple dels antitaurins o dels pro-legalització de la marihuana. Quin és l’objectiu dels damnificats? Hi he pensat (no gaire) i només se me’n ha acudit un: més diners.

D’acord que el dany és irreparable: que et destrossin la casa, amb tots els records i, de retruc, les vivències, no té preu. És un dany que no es pot quantificar amb xifres. Però s’ha de fer.  I s’ha de tenir en compte que això a la resta de ciutadans no ens pot costar infinit. El metro ha de passar per algun lloc i els accidents desgraciadament existeixen.

Es van donar pisos nous als que el van perdre (només faltaria). Es van arreglar els pisos que havien quedat malmesos (només faltaria). Es va pagar l’hotel als que es van quedar sense pis (només faltaria). I finalment es van donar indemnitzacions, em sembla que justes, pels danys causats (només faltaria). Com és lògic, els va semblar poc el que els donaven i els en van donar més.

Recordo que quan els van indemnitzar la primera vegada es queixaven perquè volien més diners. I recordo que la segona, també. Els imports totals van sortir publicats al diari i aquests eren bastant substanciosos. Molts d’ells incloïen pisos nous millors que els que ja tenien. Això sí: sense records.

Que se’ls derrumbés la casa per a alguns d’ells ha estat el negoci de la vida. Els ha tocat la loteria. I cada cop que aconsegueixen una indemnització més fan més mala cara i diuen que estan més descontents. Això al carrer i, sobretot, als mitjans. Perquè quan tanquen la porta del pis nou de trinca vigilen de no trencar les rajoles al saltar d’alegria: que aquestes si les trenquen les hauran de pagar de la seva butxaca.

Moltes d’aquestes ‘reivindicacions’ en forma de partit polític acaben ‘integrades’ en altres partits que se’ls fan seus. A canvi de promeses, és clar. I a aquests l’únic que els poden prometre són més diners.

Per molts partits que facin i per molts diners que recullin els records que guardaven i van perdre no els podran recuperar. Posats a fer partits que facin el partit dels oportunistes i ens hi adherim tots; que les oportunitats no s’han de deixar escapar: ells ho saben molt bé.