Categories
Vigilant el camp de sègol

La hipocresia del Bicing i la proposta del Tricing, carta oberta a Jordi Hereu

Senyor Jordi Hereu,

Segurament el servei Bicing ha estat la millora més notoria pels ciutadans de Barcelona el passat 2007. A banda de marcar la ciutat amb els colors del seu logotip (vermell i blanc), ha donat un servei còmode, ecològic, ràpid i útil pels seus usuaris; que fins i tot han vist millorada la seva condició física. L’invent no només ha millorat el dia a dia dels bicingclistes, sinó que tota la ciutat se n’ha vist beneficiada: reducció de la pol·lució, normalització de l’ús de la bicicleta per les vies urbanes, la imatge cosmopolita, saludable i ecològica de la ciutat (que tant li interessa electoralment)… Sens dubte ha aportat més avantatges que inconvenients. Tot un encert. Felicitats.

Pot morir d’èxit el servei? Segons vostè, sí. Des de l’ajuntament es rebutja instal·lar estacions de Bicing aprop de les Universitats perquè tindrien massa èxit. Es produiria tal desequilibri municipal de bicicletes, que Hereu es veuria incapaç de gestionar-lo. Aquesta catàstrofe consistiria en què a les 9 del matí gran part de les bicis anirien a parar a aquestes estacions.

A l’hora de fer la seva feina i de treballar per als ciutadans que reclamen estacions útils, se’n renta les mans. No és la primera vegada. Què estem fent doncs, el paperina? És un servei que no pretén ser útil? És un servei hipòcrita que només vol ser electoralista? Perquè no es fa realment útil per als usuaris potencials, sabent que tindrà èxit?  No es demana res impossible, és una demanda que ja existeix i que ja ha estat resolta a d’altres mitjans de transport públic, com el metro o el bus. En aquests casos, es soluciona incrementant la llargada dels combois i/o la freqüència d’aquests, és així? No pot fer quelcom similar amb les bicicletes? No se’n poden posar més, tenint en compte que a l’hora de dinar o al vespre els mateixos usuaris desequilibren tot el desgavell matinal ocasionat? No té prou pressupost? Què prioritzem, alcalde? Vostè és el d’esquerres que pacta amb els verds? Això sí, a l’hora de donar l’abonament 100.000 està clar qui ha d’aparèixer a les fotos.

Si al final decideix dotar a la ciutat de les bicis requerides, ha pensat en els tricicles? Així mata dos ocells d’un tret (valgui’m la políticament incorrecta expressió): per una banda cobreix la demanda i facilita el transport d’aquells qui no poden pedalar, i, per l’altra, pot despatxar uns quants d’aquests dèspotes conductors d’autobús que —durant el seu segon dia de descans setmanal— es pensen que els usuaris del transport públic estem esperant el seu pas per les parades per fer-los l’onada.

Cordialment,

Isaac Roca

Categories
Vigilant el camp de sègol

Nebrera, jala-me-la des del frigorífic

Estic escoltant un debat a Rac1 amb la Montserrat Nebrera i no aconsegueixo entendre com en aquest país podem ser tant imbècils com per permetre que una filla de la gran puta maleducada d’aquest calibre tingui veu als mitjans que teòricament volen ser de comunicació. Segurament els seus pares haurien d’haver-la pegat més de petita. I al moderador (Rafael de Ribot) menys, que el covard no ha tingut collons de fer la seva feina. Francament, m’inquieta com se la pot convidar a cap debat. És per crear la plataforma ciutadana apartem a la Nebrera Nebrera a la nevera.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Sobre el Rey d’España, Aznar, Zapatero, Chávez i el respecte.

Els reis d’avui no poden perdre els nervis. La seva feina és fàcil: callar. La dels presidents també és fàcil: parlar i defensar les seves idees fent-se respectar, sobretot no faltant al respecte. Que en aquest punt fallaven tant Aznar com Chávez ja ho sabíem. L’herència feixista d’Aznar també la coneixem, així com el camí dictatorial que porta Chávez. Del que no teníem tanta evidència és que el Rei també estava al club.


Ens esperen dues setmanes dures de repeticions i rerepeticions. Quin pal.

Mireu quina lectura més casposa en fan a libertad digital: ecs! I el massatge a Zapatero d’El País també és bastant considerable. Fixeu-se en com tallen el vídeo: deixant els aplaudiments. Joas! Que els petin!

Categories
Vigilant el camp de sègol

Fent eco del Pepelu Carod Rovira

Com que el tema porta seqüeles, jo també en parlaré. I com que m’he currat un comentari a L’ull de Poll prou llarg, l’aprofitaré.

Vídeo sencer de la intervenció:

Alguns comentaris —més anti-esquerrans que pro-convergents— a L’Ull de Poll:

nekane

Discrepo de tu okocha, i potser no haura d’opinar ja que no vaig poder aguantar més d’un minut l’espectacle i no sé com va acabar. Però a mi em va fer sentir vergonya. No pel fons, si no per les formes. Hi ha moltes maneres de dir les coses, i jo potser m’identifico més amb la pedagogia del president Pujol, amb la que m’he format, que amb aquest estirabots que li vaig veure ahir al Sr. Carod. Tota aquella gent el que volien era provocar, i ja van saber amb qui fer-ho, va caure de quatre potes. Em ratifico, VERGONYA!!!!

gironina

Jo també vaig escoltar al Carod i, la veritat, vergonya sentia en aquells moments de tenir un vice-president del meu país que quatre “españolitos” el puguin treure de “pollaguera”.

Les persones resentides, ell ho és, les persones que odien, ell ho fa, no poden estar al capdevant d’un país.Perquè , tard o d’hora, els ressentiments surten i la imatge que es dóna , les formes emprades, les paraules utilitzades sempre estaran fora de lloc.

Ahir va donar un espactacle de circ d’estiu. Bé, ahir, l’altre dia…fa un mes, fa dos anys…Crec que és la única cosa que sap fer.

Ah, per cert, si tenim al José Montilla és gràcies al Carod , persona que estima molt al seu país, gràcies al qual tenim un presi xarnego.

Tarragonins i tarragonines: ensenyeu-li a conduïr qui ni això sap fer i ens estalvieríem moltes despeses en cotxes oficials.

Si el veieu féu-li un petó al cul que potser hi trobareu gust tots!

La meva resposta:

siknus

gironina, nekane… a mi em sembla molt bé que sigueu de dretes. I que defenseu lo vostre, que acostuma a ser o bé Convergència o bé Unió (normalment mai CiU).

nekane [suposo que ets una noia perquè nakane és nom de noia, és així?], l’única vegada que en Carod es va exhaltar indicant que potser l’havien provocat excessivament, va ser en dues ocasons: justament quan van canviar-li el nom. Excepcions molt puntuals. I immediatament va recuperar el to i el fil del discurs. Ho entenc i ho disculpo. Fa ràbia que et trepitgin, i, quan ho fan, a vegades és necessari defensar-se de forma més agressiva (SEMPRE VERBALMENT!). Són coses que li fan ràbia a ell, a tu i a tothom. També entenc que prefereixis l’estil Pujol; però això ja és qüestió de gustos. Ets una de les poques que va mirar tota l’entrevista en clau partidista: felicitats. El teu partit -ara que està en un moment dur-, ho necessita. La dreta catalana no s’ha de desprestigiar, que és de les més dignes que hi ha pel món.

gironina, tu ja has anat més enllà que nakane. Has passat la ratlla del bon gust i de l’estil. I has mentit: com ho saps que odia? Les paraules d’ahir van estar fóra de lloc? quines? a part de les decisions polítiques preses, tens algo en contra del Montilla? et fan vergonya els catalans que no dominen gaire la llengua, però que s’hi esforcen, com el president del teu país?. El que deia abans, que siguis de CiU ho puc comprendre, però si poses abans el partit que el sentit comú; no. No ho entenc. Penso i només se’m acut un motiu: por. Por de veure que -a diferència del de convergència- el líder d’ERC diu les coses clares i té idees, sap argumentar, liderar, orar. Sense jugar a l’ambigüetat com fa convergència. Por de veure que per aquí s’escapin els vots que necessiten els teus. I no segueixo perquè veient el colofó del “petó al cul” amb què has conclòs el teu comentari, em penso que no et mereixies una argumentació tant llarga com la que m’he molestat a fer.

I que quedi clar que jo no sóc d’ERC. Ni de CiU: reconec que encara menys. Decideixo el meu vot elecció darrere elecció. Sóc català i avui em toca defensar a en Carod perquè va defensar a la perfecció la meva postura. Perquè tenia arguments. Perquè no mentia. Perquè va tenir el respecte que les persones, pel sol fet de ser persones, mereixen. Sense deixar-se trepitjar ni trepitjant. Una lliçó de democràcia. Ni més, ni menys. Va estar on li tocava i va dir el que havia de dir. Em va sorprendre: no em pensava que fós tan bon orador.

Com a català, m’interessa que els partits catalanistes obtinguin el màxim de vots possibles. I en cas que fós convergent, buscaria un canvi de líder i d’estratègia. L’ambigüitat política resta. Que diguin clar el que volen. Prou d’interessos partidistes i prou joc de majories: fa pena i desacredita.

I això és el final de la meva aportació al tema. Podeu seguir el debat (que segur que continuarà) a L’Ull de Poll, llegir una altra opinió interessant al respecte al bloc de l’utopiq o bé opinar sobre la meva postura, en els comentaris d’aquí sota. Ara que si encara no heu vist la pel·li que vaig penjar ahir, més val que la mireu abans d’opinar sobre res més a la vida.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Alfons López Tena a la COPE i el CGPJ


Vídeo per cortesia de L’ull de poll via e-notícies.tv

Alfons López Tena —a banda d’impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes—, és vocal del Consejo General del Poder Judicial. I el CGPJ, abreujat, és la riota dels estaments judicials de tot Europa. Recordeu allò de la necessària divisió de poders dels estats democràtics (legislatiu, judicial i executiu) que s’estudia al col·le? Doncs en aquest organisme (que, de fet, hauria de ser el més legal de tots) s’ho passen pel forro: està totalment polititzat.

Tot per cortesia del PP, que arran de l’estatut (veient que a les corts no podia fer res per aturar-lo), va decidir polititzar l’estament i demanar als jutges més conservadors (la majoria) que els fóssin favorables, i, a la pràctica, el que fan és votar el que els diu el PP. És la seva manera il·legítima de governar des de l’oposició. L’últim exemple és d’avui mateix: el CGPJ havia d’estudiar si obrir diligències contra la jutge que va obligar a parlar en castellà a un testimoni del "cas Isanta".  Resultat: tot i vulnerant-se la llei en un tribunal és igual, no passa res, només és canviar d’idioma (del català al castellà ja hi estem tots acostumats, cony!). Ni s’admet a tràmit. Cas tancat.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Ara els desgraciats obren una botiga (Madeleine souvenirs for all)

No sabem si els pares de la Madeleine són culpables o no, de fet ja ni tant sols sabem si hi ha hagut un crim, una desaparició, o simplement res. Del que ningú dubta, com normalment passa en aquests casos, és que s’està muntant un circ amb l’últim que ho hauria de ser: un drama humà —que ens han venut com a— REAL. El més sonat del cas és que aquest cop els protagonistes del culebrot són —i volen ser— els pares. En el darrer episodi van contractar-se representants públics i assessors d’imatge.

I en el capítol d’avui, els pares de la criatura han obert una botiga on-line amb merchandising de la seva nena. Si no sabeu com gastar-vos els diners i teniu la moralitat al cul, la podeu trobar aquí.

Jo despatxaria als assessors d’imatge: ara que tenen fama deixen que obrin una botiga? Això de què va? A part d’inoportú, ho trobo de molt mal gust. Almenys poc encertat. Quina baixesa humana. Quina poca dignitat. Quina escassesa moral. Que indignant.

Amb una mica d’intuïció i —pressumptament— tots els significats: quin bon parell de desgraciats!

Categories
Vigilant el camp de sègol

Llibertat per Birmània – Free Burma

Free Burma!
Birmània és un país segrestat pel seu govern. Monjos budistes demanen llibertat pacíficament, i l’exèrcit del seu país els reprimeix. Es parla de centenars de morts. El govern militar filtra la informació dels mitjans de comunicació tradicionals. Mòbils, cibercafès i ONGs fan tot el que poden perquè els blocaires de Birmània trenquin la frontera de la censura a través d’Internet. Cada vegada costa més. Per tot això, aquest bloc se suma a la campanya engegada.

Sí a la llibertat, sí a la democràcia i sí a la pau: i ara mateix. Féu pressió: signeu!

Categories
OK Vigilant el camp de sègol

Coses bones de la cultura catalana

Obro una entrada per col·leccionar les coses que excel·leixen i que val la pena no perdre’s de la cultura d’aquí (segons el meu criteri el criteri dels usuaris de siknus.com):

Literatura
Sergi Pàmies.  Salvador Sostres. Quim Monzó. Josep M. Espinàs. Gabriel Ferrater. Avel·lí Artís-Gener. Manuel de Pedrolo. Mercè Rodoreda. Narcís Oller. Jacint Verdaguer. Joanot Martorell. Ramon Llull. Ausiàs March.

Ràdio
Pasta gansa. Problemes domèstics. Minoria Absoluta. Rac1. Rac105. Flaix FM.

Tele
Persones humanes. Afers exteriors. La cosa nostra, sense títol, etc.. Polònia. Malalts de tele. Plats Bruts. Un lloc estrany. L’illa del tresor. TV3 i C33.

Esports
El barça. Hoquei. Motocross.

Arquitectura
Gaudí. Domènech i Montaner. Josep Puig i Cadafalch.

Art i pintura
Dalí. Picasso. Antoni Tàpies. Joan Brossa.

Espectacles
El tricicle. Pep Bou. La fura dels baus.

Música
Lluís Llach. Antònia Font. Pascual comelade. Obrint Pas. Mesclat. Sau. Lax’n’busto. Albert Pla. Jaume Sisa. Joan Manuel Serrat. Pere Tàpias.

Tradicions
Castellers. Correfocs. Gegants. Bastoners. Els músics tradicionals (grallers, timbalers, dolçainers, sacaires, flabiolaires,  tarotaires…). La sardana i la cobla. Sobretot la cobla.

Cuina
El pa amb tomaca. L’oli d’oliva. Escudella i carn d’olla. Calçots. Escalivada. Fuet. Crema cremada. Menjarblanc. Panellets. Vins. Xupa-xups. Ferran Adrià. Caragols a la llauna. Cacaolat. Torrons d’Agramunt.

Informàtica
Softcatalà. El Racó Català. Vilaweb. El .cat. L’AVUI on-line. La Tafanera. La Patata Brava.

Teatre
Àngel Guimerà. La Passió. Els pastorets. Fira Tàrrega.

Cinema
El festival de cinema de Sitges. Alguns doblatges i els dobladors. Les exxcursionistes calentes.

Ciència
Pompeu Fabra.

Fotografia?

Política
Francesc Macià. Lluís Companys.

Com veieu, la llista encara està bastant buida. Potser, com que el país és petit, la cultura no dóna prou com perquè excel·leixin gaires coses. O potser, senzillament, és perquè no conec moltes coses i m’oblido de moltes altres. Quan me’n recordi d’alguna l’aniré afegint, però seria molt millor descobrir-la de nou. Algun suggeriment? Què em recomaneu? Què afegirieu? Què hi falta? Comenteu! 🙂

Categories
Vigilant el camp de sègol

Els dos preus de l’art contemporani

Damien Hirst – Spin
El quadre de dalt val 300 € fet per un artista anònim, i 140.000 € fet per un artista conegut.

Més informació a Altacapa.

Categories
siknus.cat Vigilant el camp de sègol

121 anys de la diada, 6 anys dels atemptats a NY i 7 del domini siknus.com.

Tot i que la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió va ser l’11 de setembre de l’any 1714, no és fins al de 1886 que es considera la primera Diada de Catalunya. D’això fa 121 anys. El primer que va decidir commemorar el dia va ser el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, en un ofici a Santa Maria del Mar. Finalment es va prohibir per a evitar que es convertís en un mítig catalanista. Des de llavors, cada 11 de setembre hi ha hagut actes reivindicatius. Actes, del 1901 ençà, concentrats al monument de Rafael de Casanova, que es va instal·lar al 1888 en motiu de l’Exposició Internacional. No és fins al 1980 que l’11 de setembre es declara insititucionalment com a festa nacional.

Dels atemptats a les torres bessones de Nova York, que tots recordem, només fa 6 anys. Però des de llavors han canviat moltes coses al món. Els controls aeris, l’amenaça del terrorisme religiós organitzat i internacional, la mentida de la guerra d’Iraq, els atemptats a Madrid i Londres, la llei democràtica de la tortura de sospistosos… La por és molt perillosa, i des de llavors, entre les amenaces terroristes, les mentides interessades dels polítics, l’enfrontament de religions i la por que fa manipulable a la gent, el món és un lloc molt menys segur. Com canvien les coses en només 6 anys.


Finalment, l’11 de setembre de fa 7 anys (al 2000) vaig registrar el domini siknus.com. I entre una cosa i l’altra només fan que robar-me titulars. xD. Podeu veure la versió més antiga que he trobat de siknus.com aquí.