Categories
OK

Amb què quedar-se de la setmana passada? (la primera del 10 del 07)

Ciència
– Científics creuen haver descobert la funció de l’apèndix.
– Primera vida artificial creada per l’home (Craig Venter, un de controvertit).

Política
– La cúpula de Batasuna a la presó. L’esquerra abertzale es queda sense participació democràtica.
Xina bloqueja tots els RSS del país.

Tecnologia
– Per fi l’Internet Explorer 7.0 disponible per als pirates! (És a dir, tothom).
– La companyia francesa Hi-Media Group compra fotolog.com per 90 milions de dòlars.

Humor
Publicats els IG Nobel d’enguany.
Brasil prohibeix el gerundi per dinamitzar l’administració del país.
– Es produeix el pitjor aparcament de la història.

Comparteix a:
Categories
Diari de bord

meneame.net margina el català; els seus creadors no

(Este artículo también está disponible en castellano)

L’equilibri de forces Catalunya-Espanya també té el seu reflex als escenaris virtuals. Una de les novetats que la web 2.0 ha aportat a la xarxa són els portals socials de notícies. Aquests consisteixen en què els usuaris del portal proposen notícies que els mateixos usuaris —i visitants ocasionals— voten i comenten, segons l’interès o la curiositat que els desperten les propostes dels altres. Així, les notícies que tenen més votacions surten publicades en portada, i la resta perduren en l’oblit. El mateix passa amb els comentaris: els que més vots positius tenen, surten en portada; i la resta, s’oculten.

Els meus comentaris moribunds

El primer d’aquests portals va ser digg.com —en anglès—, que és a menéame.net —en castellà—, el que menéame.net és a latafanera.net —en català. Tots tres portals permeten la inclusió de notícies en tots els idiomes del món, però, lògicament, les notícies en l’idioma d’ús generalitzat del portal obtenen una puntuació més alta que la resta.

El cas de menéame.net amb el català és diferent. Com s’observa en gairebé totes les notícies en català (o els comentaris a les mateixes noticies), ambdós obtenen molts més vots negatius dels que s’obtenen quan estan en altres idiomes —siguin els idiomes d’Espanya o no. El mateix passa amb els comentaris a les notícies en el mateix idioma. I, fins i tot, als comentaris favorables a les notícies. Per no parlar del seguit de comentaris insultants, normalment denigrants, a vegades agressius i humiliants, i gairebé sempre destructius, que reben els seus autors. Àdhuc al menéame queixar-se d’això té un nom: ser un llorica; com bé deixen veure els comentaris de forma generalitzada.

El problema no s’acaba aquí, perquè, en funció de les notícies que es publiquen, si aquestes obtenen més puntuació, l’usuari que les ha proposat obté més karma (que ve a ser una mena de “prestigi” on-line que permet que tot l’engranatge funcioni). El karma permet als usuaris que aporten valor positiu tenir més poder davant els que aporten valors negatius. I el jutge del karma no és algú extern, sinó, al ser totalment gestionat pels usuaris, qui estableix el karma és el propi sistema i els seus usuaris. I ja sabeu les que es gasten al sistema (en general). Jo, per exemple, que sempre he buscat un to conciliador i intentar expressar-me sense prejudicis, el que he obtingut és un karma ben baix per ser català. Un ploraner català, vaja. Tant baix que cada vegada que he de publicar, comentar, o votar alguna cosa, he de fer la pilota per aquí o per allà, o bé votar notícies obligat i a desgana. Cosa que, si per exemple hagués nascut a La Rioja, no em seria necessària.

Reaccions a la notícia

Segurament això és degut a la situació política Espanyola, incloent les campanyes propagandístiques d’alguns partits polítics contra països sencers per —emparats en prejudicis— enfrontar a la societat i obtenir així rèdits electorals dels sentiments nacionalistes. Però cadascú és —o hauria de ser— responsable d’ell mateix i dels seus actes. Fins i tot els creadors del portal, i aquí és on volia arribar.

Menéame.net l’han impulsat, des de les Balears, Ricardo Galli i Benjamí Villoslada, i, pel que diuen, els hi genera més mals de cap que beneficis econòmics. Segurament tenen raó. No els conec personalment (encara que m’agradaria), però tots dos, pel que es pot deduïr a partir dels seus blocs i comentaris, són, a part de molt bons professionals, excel·lents persones i d’una alta qualitat moral, difícil de trobar a la seva principal creació. El primer, Ricardo Galli, és un excel·lent programador d’origen argentí i un afèrrim defensor del software lliure. Tant és així, que ha publicat el codi del menéame i l’ha posat a disposició de la comunitat (cosa que ha permès, per exemple, l’existència de La Tafanera). Aquí teniu el seu bloc. El segon, Benjamí Villoslada, és també un tecnòleg i un bon comunicador, català de soca-rel i, a part d’un programa de ràdio, manté el bloc bitassa.cat, un dels millors i més llegits sobre noves tecnologies en català (juntament amb el de Xavier Caballé, diria).

Portada de meneame.net

La resposta dels creadors a aquest problema del menéame —que també té la societat en general—, és la condescendència, al·legant que es tracta d’una democràcia i que no poden canviar el món ni el menéame. El món segurament no, però senyors, el menéame sí que podeu.

Segons el meu criteri, el problema es una clara confusió de llibertat i llibertinatge. Les democràcies, perquè funcionin, requereixen jutges, presons, i, sobretot, protecció de les minories.

Comparteix a:
Categories
Diari de bord

meneame.net margina el catalán; sus creadores no

(Aquest article, originàriament, està escrit en català)

El equilibrio de fuerzas España-Catalunya también tiene su reflejo en los escenarios virtuales. Una de las novedades que la web 2.0 ha aportado a la red son los portales sociales de noticias. Estos consisten en que los usuarios del portal proponen noticias que los mismos usuarios —y visitantes ocasionales— votan y comentan, según el interés o la curiosidad que les despiertan las propuestas de los otros. Así, las noticias que tienen más votos salen publicadas en portada, y el resto perduran en el olvido. Lo mismo pasa con los comentarios: los que más votos positivos tienen, salen en portada; y el resto, se ocultan.

Mis comentarios moribundos

El primero de este tipo de portales fue digg.com —en inglés—, que es a menéame.net —en castellano—, lo que menéame.net es a latafanera.net —en catalán. Los tres portales permiten la inclusión de noticias en todos los idiomas del mundo, pero, lógicamente, las noticias que están en el idioma de uso generalizado del portal obtienen una puntuación más alta que el resto.

El caso de menéame.net con el catalán es diferente. Como se observa en casi todas las noticias en catalán (o en los comentarios a las mismas noticias), ambos obtienen muchos más votos negativos de los que se obtendrían si estubiéran en otros idiomas —sean los idiomas de España o no. Lo mismo pasa con los comentarios a las noticias en el mismo idioma. E, incluso, a los comentarios favorables a dichas noticias. Por no hablar del seguido de comentarios insultantes, normalmente denigrantes, a veces agresivos y humiliantes, y casi siempre destructivos, que reciben sistemáticamente sus autores. En el menéame quejarse de esto tiene un nombre: ser un llorica; como bien muestran los comentarios de forma generalizada.

El problema no termina aquí, porque, en función de las noticias que se publican, si éstas obtienen más puntuación, el usuario que las ha propuesto obtiene más karma (que viene a ser un tipo de “prestigio” on-line que permite que todo el engranaje funcione). El karma permite a los usuarios que aportan valor positivo tener más poder ante los que aportan valores negativos. Y el juez del karma no es alguien externo, sino, al ser totalmente gestionado por los usuarios, quienes establecen el karma es el propio sistema y sus usuarios. Y ya sabéis las que se gastan en el sistema (en general). Yo, por ejemplo, que siempre he buscado un tono conciliador e intentar expresarme sin prejuicios, lo que he obtenido es un karma bien bajo por ser catalán. Un llorica catalán. Tan bajo que cada vez que tengo que publicar, comentar o votar algo, tengo que hacer la pelota por aquí o por allá, o bien votar noticias obligado y a desgana. Cosa que, si por ejemplo fuese de La Rioja, no me sería necesaria.

Reacciones a la noticia

Seguramente esto es debido a la situación política de España, incluyendo las campañas propagandísticas de algunos partidos políticos contra países enteros para —amparados en prejuicios— enfrentar a la sociedad y obtener así réditos electorales de los sentimientos nacionalistas. Pero cada cual es —o debería ser— responsable de él mismo y de sus actos. Incluso los creadores del portal, y aquí es dónde quería llegar.

Menéame.net lo han impulsado, desde las islas Baleares, Ricardo Galli y Benjamí Villoslada, y, por lo que dicen, les genera más problemas que beneficios económicos. Seguramente tienen razón. No les conozco personalmente (aunque me gustaría), pero los dos, por lo que se puede deducir de sus blogs y comentarios, son, aparte de muy buenos profesionales, excelentes personas y de una alta calidad moral, difícil de encontrar en su principal creación. El primero, Ricardo Galli, es un excelente programador de origen argentino y un gran defensor del software libre. Tanto es así, que ha publicado el código del menéame y lo ha puesto a libre disposición de la comunidad (cosa que ha permitido, por ejemplo, la existencia de La Tafanera). Aquí tenéis su blog. El segundo, Benjamí Villoslada, es también un tecnólogo y un buen comunicador, catalán de raíz y, aparte de un programa de radio, mantiene el blog bitassa.cat, uno de los mejores y más leídos sobre nuevas tecnologías en catalán (junto con el de Xavier Caballé, quizá).

Portada de meneame.net

La respuesta de los creadores a este problema del menéame —que también tiene la sociedad en general—, es la condescendencia, alegando que se trata de una democracia y que no pueden cambiar el mundo ni el menéame. El mundo seguramente no, pero señores, el menéame sí podéis.

A mi criterio, el problema es una clara confusión de libertad y libertinaje. Las democracias, para que funcionen, requieren jueces, prisiones, y, sobretodo, protección de las minorías.

(Traducción por cortesia de internostrum.com)

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Ara els desgraciats obren una botiga (Madeleine souvenirs for all)

No sabem si els pares de la Madeleine són culpables o no, de fet ja ni tant sols sabem si hi ha hagut un crim, una desaparició, o simplement res. Del que ningú dubta, com normalment passa en aquests casos, és que s’està muntant un circ amb l’últim que ho hauria de ser: un drama humà —que ens han venut com a— REAL. El més sonat del cas és que aquest cop els protagonistes del culebrot són —i volen ser— els pares. En el darrer episodi van contractar-se representants públics i assessors d’imatge.

I en el capítol d’avui, els pares de la criatura han obert una botiga on-line amb merchandising de la seva nena. Si no sabeu com gastar-vos els diners i teniu la moralitat al cul, la podeu trobar aquí.

Jo despatxaria als assessors d’imatge: ara que tenen fama deixen que obrin una botiga? Això de què va? A part d’inoportú, ho trobo de molt mal gust. Almenys poc encertat. Quina baixesa humana. Quina poca dignitat. Quina escassesa moral. Que indignant.

Amb una mica d’intuïció i —pressumptament— tots els significats: quin bon parell de desgraciats!

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Llibertat per Birmània – Free Burma

Free Burma!
Birmània és un país segrestat pel seu govern. Monjos budistes demanen llibertat pacíficament, i l’exèrcit del seu país els reprimeix. Es parla de centenars de morts. El govern militar filtra la informació dels mitjans de comunicació tradicionals. Mòbils, cibercafès i ONGs fan tot el que poden perquè els blocaires de Birmània trenquin la frontera de la censura a través d’Internet. Cada vegada costa més. Per tot això, aquest bloc se suma a la campanya engegada.

Sí a la llibertat, sí a la democràcia i sí a la pau: i ara mateix. Féu pressió: signeu!

Comparteix a:
Categories
OK Vigilant el camp de sègol

Coses bones de la cultura catalana

Obro una entrada per col·leccionar les coses que excel·leixen i que val la pena no perdre’s de la cultura d’aquí (segons el meu criteri el criteri dels usuaris de siknus.com):

Literatura
Sergi Pàmies.  Salvador Sostres. Quim Monzó. Josep M. Espinàs. Gabriel Ferrater. Avel·lí Artís-Gener. Manuel de Pedrolo. Mercè Rodoreda. Narcís Oller. Jacint Verdaguer. Joanot Martorell. Ramon Llull. Ausiàs March.

Ràdio
Pasta gansa. Problemes domèstics. Minoria Absoluta. Rac1. Rac105. Flaix FM.

Tele
Persones humanes. Afers exteriors. La cosa nostra, sense títol, etc.. Polònia. Malalts de tele. Plats Bruts. Un lloc estrany. L’illa del tresor. TV3 i C33.

Esports
El barça. Hoquei. Motocross.

Arquitectura
Gaudí. Domènech i Montaner. Josep Puig i Cadafalch.

Art i pintura
Dalí. Picasso. Antoni Tàpies. Joan Brossa.

Espectacles
El tricicle. Pep Bou. La fura dels baus.

Música
Lluís Llach. Antònia Font. Pascual comelade. Obrint Pas. Mesclat. Sau. Lax’n’busto. Albert Pla. Jaume Sisa. Joan Manuel Serrat. Pere Tàpias.

Tradicions
Castellers. Correfocs. Gegants. Bastoners. Els músics tradicionals (grallers, timbalers, dolçainers, sacaires, flabiolaires,  tarotaires…). La sardana i la cobla. Sobretot la cobla.

Cuina
El pa amb tomaca. L’oli d’oliva. Escudella i carn d’olla. Calçots. Escalivada. Fuet. Crema cremada. Menjarblanc. Panellets. Vins. Xupa-xups. Ferran Adrià. Caragols a la llauna. Cacaolat. Torrons d’Agramunt.

Informàtica
Softcatalà. El Racó Català. Vilaweb. El .cat. L’AVUI on-line. La Tafanera. La Patata Brava.

Teatre
Àngel Guimerà. La Passió. Els pastorets. Fira Tàrrega.

Cinema
El festival de cinema de Sitges. Alguns doblatges i els dobladors. Les exxcursionistes calentes.

Ciència
Pompeu Fabra.

Fotografia?


Política
Francesc Macià. Lluís Companys.

Com veieu, la llista encara està bastant buida. Potser, com que el país és petit, la cultura no dóna prou com perquè excel·leixin gaires coses. O potser, senzillament, és perquè no conec moltes coses i m’oblido de moltes altres. Quan me’n recordi d’alguna l’aniré afegint, però seria molt millor descobrir-la de nou. Algun suggeriment? Què em recomaneu? Què afegirieu? Què hi falta? Comenteu! 🙂

Comparteix a:
Categories
OK

Amb què quedar-se de la setmana passada? (la quinta del 9 del 07)

– La comunió dels fenòmens virals Will it blend i Chuck Norris.
– El naixement del diari Público (dirigit per un periodista blocaire).
– La publicació del WordPress 2.3 (que suporta tags). En català i tot.
– La pressió dels consumidors fa que Microsoft segueixi venent el Windows XP: el Vista ningú el vol.
L’euro val més que mai (davant del dòlar).
– Nou ordinador a la feina. Un iMac dels nous.

Comparteix a:
Categories
Lifehacking

Com deixar un pet enrere?

Després d’algunes simulacions la millor tàctica resulta ser el desplaçament lateral:
 

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Els dos preus de l’art contemporani

Damien Hirst – Spin
El quadre de dalt val 300 € fet per un artista anònim, i 140.000 € fet per un artista conegut.

Més informació a Altacapa.

Comparteix a:
Categories
Lifehacking

Pluja d’idees per a evitar la FINR (feina informàtica no remunerada)

[als comentaris, i, preferiblement, que siguin el més elegants possible…]

Comparteix a: