Si no coneixeu la teoria, és força interessant:
Autor: Isaac
Categories
Michael Wolf
Michael Wolf és un fotògraf que es va dedicar a fotografiar els habitatges de 100 peus quadrats (uns 3.5×3.5 metres) d’un bloc de pisos a Hong Kong.
Categories
Photo World Press ’05
En el concurs de fotoperiodisme més conegut mundialment enguany han sortit premiades, entre altres, aquestes fotos:
Mohamed Azakir, Lebanon, Reuters.
Sven Torfinn, The Netherlands, Panos Pictures.
Donald Miralle, Jr., USA, Getty Images.
John G. Mabanglo, USA, European Pressphoto Agency.
Categories
Peter Franck
Categories
Andrea Giacobbe
Hi ha gent que sempre critica la gent perquè voten a qui han votat sempre i no canvien mai. I després ells són els qui sempre voten a qui han votat sempre.
Jo encara no sé què votaré al referèndum de l’estatut. Ho decidiré abans d’anar a votar. I ho pensaré una estona.
És un estatut millor que el que ja tenim. Si us diuen que no us enganyen. Ho fan perquè voteu que no. Però és una merda d’estatut. I si us diuen que no ho és també us enganyen. Ho fan perquè voteu que sí.
L’estatut que personalment vull és una constitució. Però em conformo amb l’estatut del Parlament de Catalunya del 30 de setembre amb el suport d’un 90% de la cambra. I l’estatut que ens fan votar és un estatut que no hi té pràcticament res a veure però que és una mica millor que el que ja tenim.
Gràcies als governs anteriors portem moltíssims anys d’anar aconseguint cosetes a poc a poc. Calia liar-la tant per aconseguir-ne quatre més? Calia tot aquest odi? Calia tota aquesta crispació? Calia expulsar ERC del govern i convocar eleccions abans d’hora? Calia tota aquesta merda?
Em sento enganyat com a ciutadà i estafat com a català.
Què voto?
De moment tinc pensat votar "Que us donguin a tots pel cul!". Però com ja he dit, m’acabaré de decidir una estona abans de votar.
Categories
Un any!
Categories
:’)
Vet aquí que una vegada hi havia un ocell dotat amb dues ales perfectes de plomes resplendents, llampants i meravelloses.
Un dia, una dona va veure aquest ocell i se’n va enamorar. Observava el seu vol amb la boca oberta d’espant, el cor li bategava més de pressa, els ulls li brillaven d’emoció. Ell la va convidar a volar amb ella, i tots dos van viatjar pel cel en completa harmonia. Ella admirava, venenava, adorava l’ocell.
Però un dia va pensar: potser voldrà conèixer muntanyes remotes! I la dona va tenir por. Por de no tornar a sentir el mateix per un altre ocell.
I es va sentir sola.
I va pensar: "li posaré un parany. La pròxima vegada que vingui, ja no se’n tornarà a anar".
L’ocell, que també estava enamorat, va tornar l’endemà, va caure al parany, i va quedar atrapat a la gàbia.
Ella mirava l’ocell cada dia. A la gàbia, hi tenia l’objecte de la seva passió. Però com que tenia l’ocell i ja no li feia falta seduir-lo, hi va perdre l’interès. L’ocell, sense poder volar i expressar el sentit de la seva vida, es va esllanguir, va perdre la brillantor, es va tornar lleig i la dona ja no li prestava atenció.
Un bon dia l’ocell va morir. Ella va caure en una tristesa profunda, no parava de pensar-hi. Però no es recordava de la gàbia, només recordava el dia en què el va veure per primera vegada, volant content entre els núvols.
Si s’observava a si mateixa, descobiria que allò que l’havia emocionat tant de l’ocell era la lliberat que tenia, l’energia de les ales en moviment, no el seu cos físic.
Sense l’ocell, la seva vida també va perdre sentit i la mort va venir a trucar a la seva porta. "Per què has vingut?" va preguntar a la mort.
"Perquè puguis tornar a volar amb ell pel cel", li va respondre la mort. "Si l’haguessis deixat marxar i tornar sempre, l’hauries estimat i admirat molt més".
Paulo Coelho
Extret del llibre Onze minuts