Com gairebé passa en tots els països del món —en major o menor grau—, el nostre és plurilingüe. Cal aclarir que quan parlo d’el nostre país em refereixo als Països Catalans, i quan parlo d’el nostre estat em refereixo a Espanya. Segons els percentatges, podríem dir que vivim en una zona bilingüe: més o menys es parla el 50% de català i el 50% de castellà. Però repartit de forma no uniforme: a les ciutats es parla molt més castellà que als pobles perquè històricament hi ha hagut més immigració.
La situació global força un fluxe de persones entre països que va fluctuant, i que barreja individus, cultures, llengues, i, en definitiva, maneres —en el fons no molt diferents— d’ententre les coses. Passa a tot arreu. Però aquí tenim un problema afegit: la cultura catalana no té estat. Almenys no un estat que vetlli per ella. I no és igual: ens afecta. És més: a part de no tenir-ne, tots els que en formem part coneixem la cultura i la llengua de l’estat que ens engloba, l’espanyola. Sovint la interioritzem sense poder-ho evitar: parlant amb la gent, mirant la tele, utilitzant l’ordinador, el mòbil, la rentadora, navegant per Internet, obrint un pot de salsa de tomaca…
No té perquè ser res dolent això, si no ens importa que a llarg termini desaparegui la llengua, les tradicions i la cultura catalana. Fins i tot pot ser bo: conèixer i sentir-se partícip d’una cultura tan gran i important com és l’Espanyola obre portes a tot arreu i ens ajuda a escollir el programa de la rentadora o la salsa més adient per als espaguetis. Tinc una idea encara millor: considerem-nos tots nord-americans! Cremem llibres i diccionaris llatins i baixem-nos pel·lícules nord-americanes en versió original! Com que som ciutadans lliures del món és igual la nostra identitat, qui som i d’on venim.
Us proposo adoptar les fases de la vida de molts éssers catalans d’avui: néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se. Catalans, reproduim-nos i assassinem-nos! Així tot serà millor. Així els nostres fills sabran d’entrada que són anglosaxons i se’ls obriran les portes arreu. Fins i tot pot ser bo: així acabarem formant part tots d’una cultura molt més gran i important com és l’Americana. Féu com jo, que no escric aquest bloc en català perquè és l’idioma en el que penso, en el que sento, en el que estimo, en el que intento expressarme i en el que estic fet. Només ho faig per romanticisme caduc, per cortesia i per tenir menys visites.
11 respostes a “Néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se”
Una cultura ofereix una solució a un problema. Varies cultures ofereixen vàries solucions al mateix problema. La diversitat (al món civilitzat) és un be valorat, font de riquesa. La cultura catalana? doncs la llei de Newton. Si tu exerceixes una força sobre un cos, aquest xerceix una força exactament igual en sentit contrari. Catalunya dins d’un estat espanyol centralista i monocultural, és un Euskadi en potència. Només que Euskadi no arriba als 2.5M de persones i Catalunya més de 6M. L’última vegada que vam fer butifarra hi va haver una guerra civil. Quod dixi dixi.
Si, jo també escric en Català per no tenir gaires visites al blog… quin agobi !!
Així el dia de demà, quan facin una peli, del tipus stargate, que hagin de parlar en una llengua estranya i morta, podrar emprar el Català.
Nord-americans? Si són la societat més individualista que existeix… no em faria pas jo nord-americana, ni m’assassinaria ni res per l’estil. Ahir, en una conferència, ens deien que la cultura catalana acabaria desapareixent i que ja ho està fent… vés, si estem disposats a fer-nos nord-americans sí que s’anirà a fer punyetes, però si es continua lluitant per una cultura que és tan gran (o més, gosaria dir) que la nord-americana (buida i corcada al cap i a la fi) i d’altres, de ben segur que les coses aniran d’una altra manera.
p.d. la meva rentadora és en francès xD
Calaputa… tota la raó. Els bascos quan s’emprenyen no passa res, se’ls hi xapa la boca, se’ls hi dóna la seva pasta, i avall. Són més petits. Nosaltres provoquem guerres civils. Esperem tots que no faci falta per això. Per sort no ho crec. 🙂
Tommyx34, no que sí? És un estrés. xDD Hahahaha bona la d’Stargate, així els dobladors de TV3 no haurien de fer el panoli emetent sons, ho podrien dir en la seva llengua històrica. xD
esther, són individualistes però la seva llengua és la més vehicular. Es diu així? Vull dir que és la que fa servir més gent per parlar amb algú que no entén la seva primera llengua. Per això he posat aquest exemple. La vas comprar per Internet? XD
A hores d’ara ja no recordo com he arribat al teu bloc, però de les entrades que m’he llegit, i n’hi ha de bones, aquesta és la que m’ha agradat més. No per res, pero veure que, almenys, no sóc l’única amb una mica de romanticisme caduc i una falta molt gran del sentit del màrqueting. A més, està molt ben escrit 🙂
(Ara miraré què són els fils RSS aquests, a veure si en trec alguna cosa…)
Un dia -ja fa uns quants anys- sense anar a cap escola ni enlloc, perquè no n´hi havia, me´n vaig posar a escriure les primeres paraules en “valencià”, i vaig adonar-me que em quedava molt bonic, i els amics en van fer escarafalls i fins i tot em van dir que estava “sonat”. I ara me n´adone que amb l´espanyol a la mà tampoc puc anar massa lluny. Els angloamericans – com en altres temps els romans- ho han empudegat tot amb el seu maleït anglès. Però si jo sóc llatí i mediterrani i valencià!. Què voleu, que a més d´haver-me d´empassar l´espanyol -per collons-, també me n´haja d´empassar ara l´anglès (?)
copdecap, diria que enlloc d’empassar del que es tracta és de conèixer. Quan coneixes molts idiomes tens més oportunitats de fer-te entendre quan expliques que el teu, és un altre. Tant de bo lingüísticament tots els del país fóssim com tu. 😉
Doncs que vols que et digui, que per defensar una cultura i un esperit propi, hagem “provocat” una guerra civil, no m’enorgulleix gens ni mica.
Per altra part, molta de la culpa de que la nostra cultura estigui desapareguen, és nostra (això si, per malacostum inculcada durant molts anys de repressió franquista, de la que ara no som capaços de lliurar-nos).
Jo sóc el primer que m’agradaria que al nostre país tothom intentés integrar-se i aprendre’n la llegua del país, però per desgracia, això no passa massa. Estic d’acord amb que a les ciutats es parla més castellà i als pobles català, però no apostaria per una igualtat de percentatges. De cops m’imagino a l’època dels nostres avis, anant pels “puestos” i podent parlar amb la teva llengua materna i que ningú et miri amb cara de despreci o de no entendre un borrall: devia de ser una passada!
Per una altra part, es molt important que el nostre govern no baixi la guàrdia i deixi que aquí s’estudii en Espanyol, perquè per lo menys les noves generacions de catalans no podran dir allò tant gastat de “es que no te entiendo”.
¿En quin altra país del món pots anar a viure-hi, i no necessitar per res aprendre’n la llengua que si parla? Fins i tot en això som diferents!
Va ser curiós (com a mínim) escoltar al senyor José Montilla, el nostre president, defensant el català envers l’espanyol al programa “Tinc una pregunta per vostè”, sobretot després de que tal senyor sols hagi aprés a defensar-se en català després de ser elegit. Quina vergonya!
I una última cosa: si tingués que elegir entre l’espanyol i l’anglès (ull, he dit anglès, que no ianki) no sé que pas que elegiria…
Si, si, ara ens vénen amb la història que amb l`anglès a la mà se t´obriran moltes més portes, després diran que el teu propi idioma és cosa de pagesos i vilatans que no serveix per a res, i el següent pas serà fer obligatori de parlar anglès allà on vages, però guaita que en som de rucs en aquest país nostre!, sembla que encara no hem après prou de les polítiques de colonització cultural per part d´espanyols i francesos. Si no hi posem fre d´ací uns anys ja no ens haurem de procupar pel domini de l´espanyol a casa nostra, que dit siga de passada, sempre serà un “amo” molt més fàcil de combatre que no el gegant anglo-americà (?)
Si vos heu llegit el famós “Un món feliç” de l´Aldous Huxley, n´hi ha una d´escena de molt preocupant on es diu que “…que a Sud-amèrica ja tan sols resten unes poques tribus que encara parlen espanyol, la resta del món si fa no fa parla anglès” -traduesc de memòria perquè el llibre ja fa un bon grapat d´anys que me´l vaig llegir- (?)
Molt bona. Està molt bé, tens tota la raó. Caualment m’estic llegint “Un món feliç” i podré comprovar aquesta similitud… Molta sort!