Categoria: OK

En el concurs de fotoperiodisme més conegut mundialment enguany han sortit premiades, entre altres, aquestes fotos:

Fotos de Peter Franck:

Si us han agradat n’hi ha moltes més aquí.

Algunes fotos d’Andrea Giacobbe:

 

Si us agraden en teniu una, dues i tres galeries més.

Vet aquí que una vegada hi havia un ocell dotat amb dues ales perfectes de plomes resplendents, llampants i meravelloses.
Un dia, una dona va veure aquest ocell i se’n va enamorar. Observava el seu vol amb la boca oberta d’espant, el cor li bategava més de pressa, els ulls li brillaven d’emoció. Ell la va convidar a volar amb ella, i tots dos van viatjar pel cel en completa harmonia. Ella admirava, venenava, adorava l’ocell.
Però un dia va pensar: potser voldrà conèixer muntanyes remotes! I la dona va tenir por. Por de no tornar a sentir el mateix per un altre ocell.
I es va sentir sola.
I va pensar: "li posaré un parany. La pròxima vegada que vingui, ja no se’n tornarà a anar".
L’ocell, que també estava enamorat, va tornar l’endemà, va caure al parany, i va quedar atrapat a la gàbia.
Ella mirava l’ocell cada dia. A la gàbia, hi tenia l’objecte de la seva passió. Però com que tenia l’ocell i ja no li feia falta seduir-lo, hi va perdre l’interès. L’ocell, sense poder volar i expressar el sentit de la seva vida, es va esllanguir, va perdre la brillantor, es va tornar lleig i la dona ja no li prestava atenció.
Un bon dia l’ocell va morir. Ella va caure en una tristesa profunda, no parava de pensar-hi. Però no es recordava de la gàbia, només recordava el dia en què el va veure per primera vegada, volant content entre els núvols.
Si s’observava a si mateixa, descobiria que allò que l’havia emocionat tant de l’ocell era la lliberat que tenia, l’energia de les ales en moviment, no el seu cos físic.
Sense l’ocell, la seva vida també va perdre sentit i la mort va venir a trucar a la seva porta. "Per què has vingut?" va preguntar a la mort.
"Perquè puguis tornar a volar amb ell pel cel", li va respondre la mort. "Si l’haguessis deixat marxar i tornar sempre, l’hauries estimat i admirat molt més".

Paulo Coelho
Extret del llibre Onze minuts

– Escoltar el programa de ràdio Minoria Absoluta. El fan de dilluns a divendres de 12 a 14 a Rac1, però també es pot descarregar aquí si l’horari no et va bé.

– Instal·lar-se el navegador Mozilla Firefox, i intentar oblidar-se per sempre més de l’Internet Explorer. És molt millor. I amb aquesta extensió, encara més.

– Visitar de tant en tant el bloc de la Mireia, una professora de socials que explica les seves històries i dels seus alumnes sense cap tipus de vergonya. És divertit i morbós.

– Donar-se d’alta a www.inici.org i configurar-se la pàgina inicial del navegador.

My phone’s on vibrate for you
Electroclash is karioke too
I try to dance Britney Spears
I guess I’m getting on in years

1. L’illa del tresor. C33. Dimarts 22.40h. – Un programa que és bastant indefinible… original sens dubte… una espècie de poema audiovisual. Molt recomanable. http://www.tvcatalunya.com/illatresor


2. House. Cuatro. Dimarts 22.00h. Ja ho havia recomanat en aquest bloc, però hi torno. Cuatro quatriplica la seva audiència amb house. (20% de share, quan normalment té un 5%). Una altra cosa: ho fan a la mateixa hora que L’illa del tresor. És millor mirar L’illa i baixar-se House. A l’emule ja hi ha fins al capítol 7 de la segona temporada. A la tele dimarts passat es va acabar la primera temporada, demà dimarts 11/04/06 faran els 3 capítols més votats per l’audiència i el següent suposo que ja començaran la segona. http://www.cuatro.com/house/

3. V de Vendetta. En cartellera. No guanyarà cap Òscar i això ja és una garantia veient els nominats d’aquest any [Sort que va guanyar Crash]. Vendetta no és només una pel·lícula d’acció entretinguda amb happy end, per això la recomano. http://vforvendetta.warnerbros.com/

4. El mètode Grönholm. Teatre poliorama. Vaig anar-hi ahir a la tarda. Si tothom no m’hagués dit que era molt bona, ara possiblement ho diria jo. Massa expectatives que no va satisfer. http://www.teatrepoliorama.com/cat/metode-gronholm/

Els gats vells que correm pels solars virtuals sabem que internet existia abans que el messenger. I que per aquests indrets hi havia coses millors i coses pitjors de les que ara hi ha.

Una de les millors me’l ha recordat un amic amb el seu bloc , es diu ICQ, és un sistema de missatgeria instantània, com el messenger, i ara ha fet 10 anys.

En aquest país l’ICQ era l’estàndard molt abans que el MSN existís. I el MSN no és millor, però va guanyar la batalla perquè els nous usuaris d’internet el portaven enganxat al seu sistema operatiu pirata nou. I perquè tenia més colors. En altres països l’ICQ encara és l’únic que coneixen. Permet coses que d’altres no, com ara enviar missatges als contactes desconnectats; que després l’usuari rep al connectar.

La guerra de les empreses d’internet ara té la línia del front en els programes de missatgeria instantània. I crec que l’ICQ mereix ser conegut quan algú pensi en canviar-se del MSN (acolorit), GoogleTalk (sobri), Yahoo (patètic), AIM (americà), Jabber (lliure) o skype (sonor). Tots tenen els seus avantatges i inconvenients. Però, sincerament, el MSN, a Catalunya, ja ha guanyat la batalla.

Avui m’he instal·lat l’ICQ de nou. El meu número és el: 15-955-700. Jo no sóc de la ressistència anti-msn com el meu amic: jo jugo a dos bàndols. Però prefereixo dir que sóc un espia.

En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:

Fragment extret de El quadern gris de Josep Pla.