Sant Jordi 2008, roses, llibres i Bratislava

23 d’abril de 2008. Sant Jordi. Metàfores a banda, dia de marxar volant de Catalunya. Vaig de viatge a Bratislava (4 dies) i Viena (1 dia). Dilluns, quan les parades estiguin desmuntades i els carrers buits, les roses pansides i els llibres a l’estanteria ja amb una mica de pols acumulada, ja seré de nou aquí.

Per als mascles us deixo el llibre que volgueu escullir d’aquí (és una pàgina on la gent que escriu penja llibres gratuïtament, i la gent que els vol llegir se’ls descarrega). Per a les femelles us deixo una rosa —sobretot per a les homo sapiens sapiens que no em deixen indiferent i que ja sabran qui són— i per a tota l’espècie al complet, un seguit de paraules clau per entendre la festa:

Sant Jordi: com Sant Joan però sense fill bastard. El coneixereu perquè lliga exterminant exemplars únics d’espècies encara desconegudes.

Escriptor: persona que escriu textos que algú creu que la gent vol comprar.

Escriptor mediàtic: escriptor que teòricament escriu textos que després la gent compra sense voler.

Drac: ésser viu que quan s’enfada treu foc pels queixals.

Princesa: ésser viu que quan maten dracs treu foc pel…

Comparteix a:
Publicada a Diari personal | 5 comentaris

Han tornat els linquets!

Buscant siknus al Google ja tornen a aparèixer els linquets de sota, que estaven en parador desconegut des de feia uns mesos. L’última vegada que se’ls va veure va ser juntament amb el PageRank (rànquing de la pàgina) i el domini siknus.com (ara és siknus.cat).  L’operació segueix oberta i s’espera que en els propers dies també es recuperi el PageRank 4.

Comparteix a:
Publicada a siknus.cat | 4 comentaris

Por de patinar

Precaució: aquest text és una relliscada i conté un final pastelós. Absteniu-vos de llegir-lo si teniu un Golf.

Si has de tenir por d’alguna cosa és de patinar. No ho dic en sentit figurat: em refereixo literalment a girar o accelerar massa, passar-te de frenada, perdre el control del vehicle i embrutar l’asfalt de trossets de cervell.

Com que els que netegen les carreteres els paguem entre tots i això m’inclou, cal que coneguis bé quin és l’estat de l’asfalt, amb quins entrebancs et pots trobar, com et responen els frens, l’accelerador i els pneumàtics que portes. Però sobretot el que cal que dominis és el punt òptim que et permeti maniobrar sense perdre el control i així fer una traçada segura. Si no t’interessa l’automobilisme, continua llegint.

Si el que pretens és analitzar teòricament —i en temps real— tots aquests valors, deduint aquest punt òptim i conduir de manera ideal, segurament el que passa és que ets imbècil, científic o pedant de collons. És més: malfia’t dels teòrics. La teoria sense la pràctica no existiria. És més: la teoria sense la pràctica no existiria. Has de saber que pretendre comprendre la pràctica a base d’estudiar la teoria és com dedicar-te a menjar a través de l’anus: estúpid. I és que per molt que alguns treguin merda per la boca, ningú té dents al cul.

Si tinguéssis presents —de forma conscient— totes les variables que intervenen en la conducció, no et donarien el carnet. És més: estaries tancat per autisme. Si ets un humà regular, és impossible que pensis en tot durant tota l’estona. Malfia’t també dels (fantasmes) que et diguin el contrari. Els podràs identificar pel Golf que duen enganxat al cul. La teoria sempre queda massa lluny de la pràctica. Els marges i els límits de frenada només s’aprenen d’una manera: practicant. Els llibres i els consells hi ajuden, però només hi ha una manera d’aprendre a moure’s: movent-se.

Font: lallavedecristal

No sé si coneixes el món del motor i tampoc si mires la Fórmula 1, jo poc, però m’he fixat que els cotxes quan escalfen pneumàtics van de banda a banda i no patinen, quan surten de boxes les rodes no els rellisquen, tampoc quan frenen i tampoc quan giren. Tot i això, els fills de puta van unes quantes vegades més ràpids i molt més segurs que la majoria de cotxes.

És durant la pràctica quan aprendràs a fer la traçada segura. També a poc a poc provaràs de fer-la cada vegada més ràpid fins a conèixer els límits als que pots arribar per seguir avançant cap on vols anar i sense perdre gaire el temps ni arriscar massa, que en definitiva és del que es tracta.

En contra del que pugui semblar, avui al diccionari he descobert que l’autoestima és saber-se autovalorar i no té res a veure amb estimar-se un mateix. Així una persona amb l’autoestima alta es pot odiar tranquil·lament, sempre i quan sigui conscient que és una filla de puta. I a la inversa: una persona amb l’autoestima baixa es pot creure la millor del món i ser la més gran de les filles de puta. Dit d’una altra manera:  una persona amb l’autoestima baixa no vol dir que s’infravalori, sinó que no en té ni idea de valorar-se. I una persona amb una autoestima alta no vol dir que es cregui molt bona, sinó que sap fins quan pot accelerar.

No et fiïs dels que et diuen que més val anar a poc a poc que arribar a l’hora: segurament encara han d’arribar.

No et fiïs dels que et diuen que la gràcia està en el trajecte, trobar la velocitat ideal, etc. (el que ara està de moda): segurament no van enlloc.

Fia’t dels que et diuen que cal saber on anar i fer-ho de manera ràpida i segura: primer no, però cada dia ho faràs millor.

La por és bona per aprendre a no relliscar. Massa por et frena. Massa poca et mata.

Procura no patinar gaire. Pensa que ningú neix Fórmula 1.

Font: lightproofbox

Comparteix a:
Publicada a Do not post | 6 comentaris

L’Estatut Pessimista de La Catalunya Optimista™

Cada vegada que Sir Arthur More necessita un cop d’efecte, surt en escena l’Estatut. Va ser així fa vuit anys quan Convergència necessitava un projecte amb més aires nacionalistes per presentar-se a les eleccions i també quatre anys després, quan va enviar al seu millor agent, el mateix More —Arthur More—, en una missió nocturna a Madrid a signar-lo amb La Marca (ZP©, ^^©) com fos i a costa del que fos. Com passa amb La Marca, objectiu a curt termini es va complir: foto i copet a l’esquena. I de l’objectiu a llarg termini res de res: ni CIU va aconseguir el govern de Catalunya ni Catalunya va obtenir l’Estatut que volia.

Ara què creieu que passarà? El PSC farà valer el seu vot catalanista o es dirà que és cosa del vot útil i La Marca farà el que voldrà?

Sigui com sigui l’Estatut Pessimista que no hem votat l’hauran de desplegar des de La Catalunya Optimista que (atenció que ve ironia) de forma útil sí hem votat. Des dels partits catalanistes es votarà la investidura de La Marca a canvi de poder penjar-se quatre medalletes i au, ja tindrem la nostrada i tradicional i quadriennal (quatrianal) dosi nacionalista en comptagotes.

Dit d’una altra manera: quins polítics més fills de puta els catalans. O, més ben dit, quins fills de puta més polítics els catalans. Els bascos saben el que volen, ho tenen clar i ho mantenen fins al final. Aquí ens donen les gràcies, una foto, un copet a l’esquena i la cirereta i les restes del govern. Els bascos són i llavors fan. Els catalans fem i llavors som. Resultat: CIU baixa vots i ERC en baixa molts més.

Per als romàntics que creiem que el nostre país encara mereix ser tractat amb dignitat, que ens facin una edició de l’Estatut en paper suau de tres capes.

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 6 comentaris

Novetats a botarell.com

Entre altres coses —com, per exemple, que no tenia res a dir— ara feia temps que no actualitzava perquè he estat ocupat fent un nou bloc per a Botarell, aquest: Coca i vi bloc.

Comparteix a:
Publicada a Projectes | 3 comentaris

Resultats de les eleccions

9 de març de 2008, dia de paradoxes:

– El vot inútil resulta útil i guanya el Chiki Chiki de Rodolfo Chikilicuatre.
– El vot útil resulta inútil per a Catalunya i perd representació a les Corts Espanyoles.

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 10 comentaris

Domini en clau catalanista pel dia de les eleccions: siknus.cat

A partir d’avui siknus.com serà siknus.cat. Després d’una llarga espera i força incidències, he aconseguit registrar el .cat amb el descompte del 50% que ens van donar a les Jornades de la Catosfera a Granollers.

Comparteix a:
Publicada a siknus.cat | 3 comentaris

La niña españolita de Rajoy, basada en la Caudillo YouTube Superstar?


Owned!

Actualització (hores després): veig que no he estat l’únic que ha vist l’analogia… i n’hi ha moltes més!

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 2 comentaris

YES, THEY CAN

YES, THEY CAN.

Per què nosaltres no? 🙁

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 6 comentaris

Discurs que —com a català— m’agradaria sentir en aquestes eleccions…

… però que cap polític d’aquest país tindria collons de dir. Adoptar un discurs així requereix moltes coses: canvis, acords, oblidar-se d’estratègies, renúncies, no mentir i pactar molt. La honestedat és escassa en política perquè no només hi entren les idees i els electors en el joc: també hi ha els interessos personals, els dels partits, els dels amics rics dels partits i pors de diversa índole.

M’he inspirat en el discurs de Barack Obama a Iowa —traduït al català per l’ulldepoll.cat aquí— i m’he motivat per tot això d’aquest comentari. Molts direu que és una pastelada, molts pensareu que és ridícul, a d’altres us semblarà una utopia, a algú fins i tot li podrà semblar infantil o ingenu. D’infantil o innocent no en tinc res, però d’ingenu sí. Tot i que a vegades em costi aconseguir-ho, procuro ser-ho i m’hi esforço.

A tots aquests que se’n riureu: jo no tinc milers de persones, ni padrins, ni milions al banc, ni gent guapa de totes les edats darrera meu aplaudint-me ni cap de les altres coses que vosaltres valoreu. Jo sóc ingenu i el que no tinc és por. Vosaltres sí. I segurament per això tenim l’abstenció i els polítics que tenim.

Aquí el teniu:

Hem dividit el país entre catalanistes i no catalanistes. Entre esquerres i dretes. Entre homes i dones. Entre nadius i immigrants de diferents generacions: primera, segona, tercera… I ja n’hi ha prou. Ja n’estem farts. Ja n’estem tips. Nosaltres, la majoria de la base, els mal anomenats de sota, les unitats de treball o les formiguetes del cens hem de dir prou. Els que respectem als altres hem de dir ben clar que mentre estiguem dividits no anem enlloc.

Resulta que ara hem de votar en unes eleccions que no són les nostres. Ara sembla que només es pugui votar al PSOE o al PP. Ara que els debats només són de dos partits, més que mai hem de dir prou. No ens interessen els interessos del PSOE ni els del PP. Ens és igual el talante i ens ha de ser igual que ens insultin. A part de mirar per ells, els seus interessos i els dels seus amics; tots dos faran el mateix. I tota la resta, també. Nosaltres no volem això, però els votem perquè creiem que hem de votar el menys dolent. I no és així. Res més lluny d’això. Així matem l’esperança. Així és inútil la democràcia. Hem de votar a qui volem votar. I ens hem de votar a nosaltres mateixos, perquè això és la democràcia. I això és el que fa possible l’impossible. El nostre vot no ha de ser una resignació, ha de ser un crit. Un crit que ha de fer callar als líders dels partits, perquè tots nosaltres som els que manem, i ho estan fent molt malament.

Som aquí però venim de llocs diferents. Tot i així juguem, estudiem, treballem i vivim junts i en pau. I més junts encara ho hauríem de fer. Perquè som una nació. Perquè som catalans. Perquè som pacífics i sempre hem obert les portes a tothom. I ho seguirem fent. Seguirem ensenyant a qui arribi, a poc a poc i amb amor, com s’estima aquest país i aquesta llengua. Seguirem unint-nos en contra de la violència i el despotisme. Ens taparem les orelles si ens insulten, i els mirarem serenament als ulls quan ens cridin.

És amb el cor que les coses cobren sentit. L’obsessió pel poder, les ànsies d’influència o de diners o l’enveja no és el que fa persones a les persones, és el que les destrueix. És el que fa que s’odiïn entre elles. I nosaltres volem anar a dormir cada dia sabent que el món és una mica millor per a tothom. I l’últim dia d’anar a dormir, voldrem que tot hagi tingut sentit. Haver estimat és el que ens el donarà els motius d’haver viscut. L’esperança de viure tranquils i en pau és la que ens ha de moure. L’esperança d’un poble valent, sense por, sense prejudicis, emocionat i amb il·lusions és la que —en democràcia o sense— fa els miracles possibles.

Farem a la nostra nació sobirana en pau, fent-ne l’emblema i l’exemple més bonic de concòrdia i entesa entre pobles i entre persones.

Visca Catalunya lliure! Visca tots units i lliures!

Comparteix a:
Publicada a Do not post, Vigilant el camp de sègol | 15 comentaris