Mas és menys.

La Laia -parlant de l’acord CiU-PSOE- diu:

” 20. Laia – 9 February, 2006

Quan es parla de política no es pot anar en contra de cap partit així perquè si, les coses no van d’aquesta manera. Pots tenir les teves preferències però… si no ets capaç de veure que aquest estatut aprovat és un bon estatut tens un problema. Podria no haver-lo acceptat però així qui guanyaria? ara s’obra un nou camí, caminem cap endavant i algun dia es podrà aprovar l’Estatut que sortí del parlament el dia 30. ”

Doncs Laia… perquè primer deia que no era bo tant rotundament?

Si primer penses una cosa i després una altra radicalment oposada en tants pocs dies de diferència i sense que la situació variï… per quin motiu és?. Com a mínim no em pots negar que és un canvi d’opinió molt sorprenent. És ètic canviar d’estratègia d’aquesta manera i amb aquesta facilitat pel que respecta al text que defineix les bases de la teva nació?

Recordo que CiU l’única ideologia que ven a les campanyes electorals és el nacionalisme català (l’altra que té, el ser de dretes, no és molt popular avui en dia). I amb aquests canvis d’estratègia no veig la preocupació per Catalunya de la que tant farda per enlloc.

    a) O abans no li preocupava Catalunya i només volia degradar el tripartit sent més ambiciós que ells i penjar-se la medalla de ‘Catalanista Radical’ forçant la situació.

    b) O ara no li preocupa Catalunya i prefereix un estatut descafeinat, una foto de ’salvador de Catalunya’ i un pacte amb el PSOE per tenir més poder.

    c) O a) i b) són certes. I no l’hi ha preocupat mai Catalunya.

Seria molt ingenu pensar que de cop i volta va veure que el poc que ‘haviem aconseguit’ (de l’estatut que volem aquí) estavem a punt de perdre-ho i va decidir signar-ho amb el PSOE (mentida, no van signar cap paper concret). Si penses això tingues en compte que ho van fer a correcuita i sense que les altres forces polítiques se’n enteressin. Tots sabem que si a la ‘nocturna’ reunió també hi hagués anat ERC (per exemple) haguessin pogut pressionar més.

Jo al Mas ja no me’l crec. I la hipòtesi que em resulta més versemblant és que segueix l’estratègia del seu predecessor en el càrrec: tenir el màxim poder possible i mantenir-s’hi com més temps millor. Almenys com a prioritat número 1.

Tant costa que els catalans ens posem d’acord? Tant costa fer-ho per exigir més, encara que només sigui una mica més?

Comparteix a:

Sentit

S’humitejen els ulls. Se’t fa un nus a la gola. Els ulls s’humitejen una mica més. Et poses trist. A poc a poc una cosa de dins sembla que s’apagui. Pessimisme. Tristesa.

Jo no et coneixia. No t’havia vist mai. No sabia com eres, ni el que pensaves. Eres filla única. Els pares t’estimaven. Havies estat malalta des de petita. Del cor. Va ser el teu segon naixement quan vas superar la malaltia. Semblava que la teva existencia tornava a tenir sentit.

Et trobaves bé. Feia temps que no recordaves els dies dolents. T’aixecaves al matí fresca com una rosa, o mig adormida i de mala llet, pero eres feliç. Que poc dura la vida eterna. De sobte, tot se’t acaba.

Què ha sigut la vida, per tu? Sense saber d’on vens, sense saber on vas…

Qui ho sap?

Comparteix a:

L’albada – 1/1/06 Sunrise

Reus. 1/1/06. 7:46am.


Comença un nou dia. Un nou mes. Un nou any. Nous objectius. Noves històries. Noves esperances. Nova llum que il·lumina la il·lusió de viure i la gratitud d’existir.

Bon any i gràcies a tothom per compartir-lo.

Sólo le pido a Dios
que la guerra no me sea indiferente,
es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.
Sólo le pido a Dios
que el dolor no me sea indiferente,
que la reseca muerte no me encuentre
vacío y solo sin haber hecho lo suficiente.

Comparteix a:

Optimista

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaaaa aaaaaaaaaaaaaaaaa auuuuuuuaaaaaaa uaaaauaaauaaaaaaa ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua ua…

L’ambulància vol passar però no l’hi permeto. Em va malament: tinc pressa. Odio les ambulàncies: van carregades de metges. També odio els metges: van contra la natura. Sí que també són part d’ella, però no en són conscients. Intenten evitar morts, allargar vides, curar ferides… Odio, en general, a tothom, i, en concret, als que es creuen déus. I els metges s’hi creuen.

Curiosament jo em crec Déu i a mi mateix no m’odio, als meus pares, en canví, sí. Em van portar al món: això fa que els odiï amb més raó que a la resta d’humans. Almenys els altres no es van fotre amb la meva vida.

– Perdoni, senyor… –diu el passatger- em penso que ja hem arribat.
– Miri, qui és el taxista? Sóc jo, oi? doncs deixi’m fer la meva feina en pau. –li responc en el to més amable que puc.
– Però… és que tinc una mica de pressa i ja hem arribat al destí…

Trec la pistola i li apunto al cap.

– Miri bé per la finestra, senyor… Està segur que hem arribat al destí?
– Home… ara que ho diu… crec que m’he confós de travessia…

Sóm curiosos la nostra espècie: només ens adonem de com és la realitat quan ens apunten amb una pistola. M’explicaré. No, no m’explicaré. M’ho he repensat. Ja m’enteneu: és trivial.

Això de ser trivial ho posava a un llibre de matemàtiques. Quan a l’escriptor del llibre li feia mandra demostrar alguna teoria, o raonar-la, o no tenia prou espai, escrivia que era trivial i que ho deixava pel lector: jo també ho faig.

Us ho heu cregut lo del llibre de matemàtiques, oi? Doncs és mentida. He escrit una mentida. I què? Tu no has dit mai cap mentida? Doncs jo l’he escrit. La gent creu que als llibres no es diuen mentides. Hi ha llibres carregats de mentides. I si això fos un llibre en seria un més.

Sóc taxista. He estudiat enginyeria electrònica, matemàtiques, belles arts, filosofia, informàtica, fotografia, filologia italiana, anglesa, castellana, catalana, francesa i japonesa. Parlo vint-i-quatre idiomes. També soc enginyer de moltes altres coses, com per exemple de canals, ports, carreteres, vies, túnels, passos zebra i senyals d’estop. Em vull morir. Em vaig fer taxista perquè vaig sentir a les notícies que en mataven a molts. Encara no m’ha arribat el moment. Espero que no m’hagi d’esperar gaire més.

De què serveix viure? Quin és l’objectiu? No se sap. No el sé. M’imagino que sóc una cèl•lula, la unitat que considerem mínima de vida. I què faig sent una cèl•lula? Doncs… no ho sé. Formo part d’un teixit, que al seu torn és part d’un òrgan, que al seu torn és part d’un organisme… Resumint: el que faig és cumplir una funció i reproduir-me. I la funció no la sé. Ni tant sols sé d’on formo part. No serveix de res aixecar-se al matí si no saps perquè.

Cèl•lula tumoral. Si formo part d’alguna cosa més gran crec que sóc la cèl•lula d’un tumor. Perquè sóm una plaga, l’espècie humana. Ens reproduïm irracionalment com animals que som. I els metges col•laboren a que el tumor segueixi creixent exponencialment. Que si vacunes, que si tractaments, que si higiene… Molt llest va ser Einstein: va inventar la radioterapia (entesa com a bomba nuclear). Però també era humà: va fallar en una cosa: la bomba nuclear no només es carrega tumors, sinó tot el que els envolta.

Comparteix a:

Som dinkis (double incoming & no kids)

Viatgem a països subdesenvolupats,
però preferim dir-los
en desenvolupament.

Els donem 1€ i ens diuen honrats,
i amb l’euro alimenten
tota la gent.

Tornem a casa i ens comprem dos iPods,
valen més de 800
però ens és indiferent.

No a la guerra ni a allaus d’atemptats,
el món és així
i ens està beneficiant.

No a la guerra ni a allaus d’atemptats,
el món és injust
però per nosaltres no tant.

Ens mirem feliços, empatxats i contents,
ens somriem i juguem a ser déus.

Sóm d’esquerres, i votem els verds.
Sóm catalans, i som europeus.

Comparteix a: