D’indignats, d’imbècils i d’indignats imbècils

Si hi ha tants indignats és perquè hi ha molts imbècils. He fet càlculs i aproximadament em surt una proporció de 35.000 imbècils per indignat.

No em confongueu: els imbècils no són els banquers, grans empresaris o polítics: com és natural, els dos primers miren pels seus interessos. Els darrers també, però no és tant natural.

Els imbècils són els que es passen 4 anys criticant-los i després van i els voten. Només per posar un exemple: el partit autonomista CIU porta guanyades dues eleccions en menys d’un any.

N’hi ha tants d’imbècils que fins i tot crec que hi ha indignats que són a la vegada imbècils.

I no ho dic només perquè robin el gos pigall d’un diputat cec*, sinó perquè ho fan, l’escupen*, l’insulten* i, al cap de 4 anys, el voten. A ell o al Saura, tant se val.

* És cert que robar gossos, escupir i insultar no és la manera. Fa uns anys, amb la mateixa proporció d’imbècils, els indignats francesos volien un sistema millor que el que hi havia. Van fer rodar quatre caps i va néixer la democràcia.

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | Envia un comentari

La metàfora del lavabo

Si dues persones viuen en un pis i hi ha dos lavabos, cadascú té llibertat per utilitzar-lo tant com vulgui i poder estar-s’hi tot el temps que desitgi per fer-hi el que vulgui. Tothom creu en el dret a lavabo i en la llibertat a usar-lo quan li vingui de gust. Ningú hi està en contra i, fins i tot, és un dret que hauria d’estar a la constitució.

Però si hi ha vint-i-dues persones i només dos lavabos, ja no importa que la gent cregui en la llibertat i en el dret a lavabo, perquè aquests ja no existeixen. Llavors cal establir torns per persona per utilitzar-lo i també normes. El que hauràs de fer en poc temps és colpejar la porta per entrar… “Encara no estàs?”…

De la mateixa manera la democràcia no pot sobreviure quan hi ha superpoblació. La dignitat humana no pot mantenir-se. A mesura que creix la població del planeta, el valor d’una vida no només declina, sinó que al final desapareix. La comoditat i la decència no poden continuar existint. Deix d’importar si algú mor.

Isaac Asimov

Via | Cai

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 1 comentari

Un bloc amb potencials mapes i potencials vídeos

Passa poc sovint però sembla que torno a actualitzar el bloc.

A partir d’avui serà un bloc igual d’abandonat però amb molt més potencial, perquè hi podré afegir mapes i vídeos.

Mireu:

Petita enquesta
Tot té una explicació. I ara a veure el Barça.

Comparteix a:
Publicada a siknus.cat | 4 comentaris

Solidaritat Catalana és un partit oportunista…

…o només ha aprofitat la oportunitat? Ha aprofitat que ens han retallat l’estatut (el país i el futur) per tot arreu. Ha aprofitat que Laporta ja no era president del Barça. Ha aprofitat la desafecció política, així com la baixa participació, que facilita l’entrada al parlament.

Són oportunistes? La vida és aprofitar les oportunitats de tant en tant, la resta és morir-se a poc a poc. L’únic que poden fer els que estan fora del sistema per canviar-lo és aprofitar les poques oportunitats que se’ls presenten. Potser Solidaritat m’ha tornat a enganyar com ho va fer Esquerra en el seu moment, però de moment me’ls crec. I mentre no em fallin tinc ganes de seguir-hi confiant. Els seus líders sempre han admès públicament que eren independentistes. I ho segueixen sent. De moment no m’han fallat. Per això encara penso que, per ells, no es tracta d’assolir la bona vida escalfant un seient al parlament (com ha demostrat ERC amb les seves lluites internes i pactes de mínims), sinó la oportunitat de fer història i que aquest país desperti i faci un salt endavant d’una vegada.

Salut i independència!

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 3 comentaris

Ha arribat el canvi generacional a Catalunya?

Una pista: / A hint: (per si entra algun observador internacional):

Josep Maria Cantimplora – Un ram de faves

Era feliç amb el seu patrimoni
tot i que el seu fill era el mismíssim dimoni.
En comptes de burgès li havia sortit insurrecte
però pensa que amb el temps ja perdrà aquest defecte.

Des de fa ja uns quants anys
va rebent cartes d’uns estranys,
cartes plenes d’amenaces
que li reclamen un munt de pasta.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
¿qui em fa pagar l’impost revolucionari
i cada 11 de setembre
m’envia una postaleta
d’un encaputxat amb metralleta?”

De quilo en quilo ja ha pagat una tona
i encara no sap quin grup l’extorsiona.
Serà Hesbol·là el motiu de les angoixes,
Sendero Luminoso o les Brigades Roges?

No sap què fer, per molt que hi pensi,
com si tingués morenes, pateix en silenci.
No sap si els altres empresaris
també passen aquest calvari.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
¿qui em fa pagar l’impost revolucionari
i cada 11 de setembre
m’envia una postaleta
d’un encaputxat amb metralleta?”

I cada vespre quan el seu fill torna,
es mira son pare amb un somriure de sorna.
No li diu res perquè coneix la història,
sap quina és la causa de la seva cabòria.

Perquè és ell qui escriu les cartes,
ell forma part de l’organització armada,
que amb els calés dels rics preparen la canya
contra França i contra Espanya.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
qui em fa pagar l’impost revolucionari?”
I cada 11 de setembre
agafa els calés i paga
per estalviar-se un ram de faves.

Josep Maria Cantimplora – Un ram de faves

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | Envia un comentari

siknus.cat renovat. Ara funciona amb WordPress

Doncs això.

He migrat la base de dades i ara, en ser WordPress, hi he pogut afegir això del Facebook i altres millores que potser em faran venir ganes d’actualitzar més sovint.

Comparteix a:
Publicada a siknus.cat | 3 comentaris

Quan la mediocritat ja ens asfixia

Escolteu això amb atenció. Només són 10 minuts:

El més greu de tot plegat és que van morir 4 persones. Ara simplement cal saber si es podria haver evitat, què s’hauria d’haver fet i així trobar la manera de fer que no torni a passar. De totes maneres per les gravacions diria que la cosa ja no pintava massa bé. Shit happens.

Ara bé, a nivell polític ja no m’espero res. Si no tenen ni la dignitat de respectar a les famílies dels morts oferint-los la veritat, què cal esperar d’una comissió feta per i per a polítics que monten i desmonten segons els seus interessos? Ras i curt: tots fora d’una puta vegada. Els uns i els altres. Si dels polítics en general ja no n’espero massa, encara espero menys d’aquest tripartit, molt menys d’Iniciativa, del Saura i dels verds dels collons. A aquests darrers ja gairebé no els tinc ni ràbia, només llàstima de la misèria que ostenten.

La misèria és aquest remolí de baixesa moral en el que ens volen immersos. És enganyar per fer-nos creure que tot va bé i que els hem de tornar a votar perquè puguin seguir enganyant-nos i fent-nos creure que tot va bé. I així infinitament. Dient que estem bé. Que estem segurs. Que som més lliures. Sempre una mica més. Sempre millor. Sempre enganyats. Almenys fins que ens adonem que el foc ja ha avançat massa. Moment en el què, si tenim prou sort i el foc encara no ens ha envoltat, ens podrem escapar pel forat com les rates. I si per contra (com és d’esperar) ja estem en atrapament no tindrem cap altra opció: per seguir vius haurem de ser valents i fer el salt prou alt.

Comparteix a:
Publicada a Vigilant el camp de sègol | 9 comentaris

Inventem un nou llenguatge?

Que sigui tant fàcil que tothom el conegui sense necessitat d’estudiar-lo. Que les coses bones es puguin dir de moltes maneres i les dolentes només d’una. Que els verbs siguin més fàcils de conjugar en plural que en singular. Que enlloc de punts, les pauses es marquin amb somriures:) Que les mentides siguin faltes d’ortografia. Que les frases més sinceres s’hagin d’escriure en negreta. Que, com el dels sords, funcioni més amb gestos que amb paraules. I, sobretot, que l’imprescindible es pugui dir només amb la mirada.

Comparteix a:
Publicada a Do not post | 5 comentaris

Vosaltres, l’AVUI d’El Punt, la dignitat de Catalunya, Think Different, Bristol i l’Anna (per estricte ordre d’aparició)

Bentornats els qui llegiu això. Ara fa un any, 6 mesos i alguns dies que aquí no hi apareixia una nova entrada, però tranquils que era perquè no tenia res prou interessant per dir-vos. Ara podríeu pensar que durant tot aquest temps la meva vida s’ha anat convertit en una cosa avorrida, monòtona, sense xispa ni sense res digne d’explicar-se públicament… però no és això: el que passa és que vaig acabar sobrevalorant-vos. I ara ja us he tornat a posar al lloc que us correspon: haver-me d’aguantar els discursets. Per dolents que siguin. També podríeu pensar que ara tinc alguna cosa interessant per dir, però, francament: no. A partir d’ara, doncs, per resumir, simplement us torno a amenaçar amb un nou post cada quan em doni la gana. És a dir: tot continua com sempre. Només amb una petita diferència: aquest mateix post.

El que fa que precisament avui 27/11/09 sigui el dia que m’hi posi és tot el que ha passat amb la premsa del país —ja us adverteixo que la ‘comunicació’ és el tema que més m’està tirant darrerament—. L’acomiadament del Salvador Sostres de l’AVUI va provocar que, en un seguit d’entrades al seu bloc, anomenadesL’Avui des de dins” exposés públicament tots els mamoneos, personatges i altres indignitats del rotatiu. Finalment, avui s’ha conegut que el diari El Punt ha comprat l’AVUI. Segur que serà bo pel futur d’aquests dos diaris i pel país. I un altre bon motiu, tant per la premsa, com pel país, com per actualitzar el bloc, i també relacionat amb la dignitat; és per celebrar l’editorial conjunt que han fet diversos mitjans de Catalunya. Sembla que per fi alguna cosa està passant!

Amb un enllaç a un dels últims post d’abans de congelar el bloc, el del parlament d’Steve Jobs (CEO d’Apple),  penjo un text extret de l’anunci d’Apple “Think Different“, creat el 1997. El podeu utilitzar per inspirar-vos per a la revolució, per a la independència o per al que vulgueu. El que no podeu fer és ignorar-lo:

Here’s to the crazy ones. The misfits. The rebels. The troublemakers. The round pegs in the square holes. The ones who see things differently. They’re not fond of rules. And they have no respect for the status quo. You can quote them, disagree with them, glorify or vilify them. About the only thing you can’t do is ignore them. Because they change things. They push the human race forward. And while some may see them as the crazy ones, we see genius. Because the people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

Traducció:

Va per als bojos. Els inadaptats. Els rebels. Els que porten problemes. Els que no encaixen. Els que veuen les coses de manera diferent. No s’atenen a les normes. I no tenen cap respecte per l’statu quo. Podeu citar-los, no estar-hi d’acord, glorificar-los o vilipendiar-los. L’única cosa que no podeu fer és ignorar-los. Perquè són els que canvien les coses. Empenyen la raça humana endavant. I mentre alguns els poden veure com els bojos, nosaltres els veiem com els genis. Perquè la gent que és prou boja com per creure que pot canviar el món, és la que el canvia.

Finalment, pel que realment fa temps que volia tornar a escriure és perquè hi ha algú que directament encara mai havia aparegut al bloc, tot i fer-ho indirectament moltes vegades. Podria ser una aparició d’una manera molt millor, que la mereix, i també més elegant; però ara no se me’n acut cap perquè estic cansat, són vora les 2 de la matinada, no he fet la maleta i demà me’n vaig a Bristol amb ella. És l’Anna. I l’estimo.

Comparteix a:
Publicada a Diari personal, Do not post, Vigilant el camp de sègol | 4 comentaris

per cert…

Dues coses:

– Els que aneu entrant per mirar si he actualitzat, si tinguéssiu un lector de feeds com cal (el millor és gratis i es diu Google Reader), no caldria que perdéssiu el temps mentre no actualitzo.

– Sí, he copiat el títol del Guionista brillant* (l’asterisc no vol dir que brilli).

Comparteix a:
Publicada a OK, siknus.cat | 16 comentaris