Quatre recomanacions. (alternatives a Lost)

1. L’illa del tresor. C33. Dimarts 22.40h. – Un programa que és bastant indefinible… original sens dubte… una espècie de poema audiovisual. Molt recomanable. http://www.tvcatalunya.com/illatresor


2. House. Cuatro. Dimarts 22.00h. Ja ho havia recomanat en aquest bloc, però hi torno. Cuatro quatriplica la seva audiència amb house. (20% de share, quan normalment té un 5%). Una altra cosa: ho fan a la mateixa hora que L’illa del tresor. És millor mirar L’illa i baixar-se House. A l’emule ja hi ha fins al capítol 7 de la segona temporada. A la tele dimarts passat es va acabar la primera temporada, demà dimarts 11/04/06 faran els 3 capítols més votats per l’audiència i el següent suposo que ja començaran la segona. http://www.cuatro.com/house/

3. V de Vendetta. En cartellera. No guanyarà cap Òscar i això ja és una garantia veient els nominats d’aquest any [Sort que va guanyar Crash]. Vendetta no és només una pel·lícula d’acció entretinguda amb happy end, per això la recomano. http://vforvendetta.warnerbros.com/

4. El mètode Grönholm. Teatre poliorama. Vaig anar-hi ahir a la tarda. Si tothom no m’hagués dit que era molt bona, ara possiblement ho diria jo. Massa expectatives que no va satisfer. http://www.teatrepoliorama.com/cat/metode-gronholm/


Comparteix a:

Perdidos (Lost) és una merda.

Atenció: Això és una no-recomanació.

Tothom us insistirà, però heu de ser ferms: no mireu Lost (Perdidos). Tothom us dirà que és bo i alguns que és boníssim: però és una gran merda.

Normalment les sèries tenen dues trames. Una a llarg termini que es va resolent a mesura que es desenvolupen els personatges fixes de la sèrie al llarg del temps, i una a curt termini que comença i acaba a cada capítol. La primera aporta continuïtat a la sèrie i la segona al capítol (que no t’avorreixis i canviïs de canal).

Lost és molt viciós. Però no perquè sigui bo, sinó perquè no és una sèrie: és una pel·lícula. Concretament és una pel·lícula dolenta de diumenge a la tarda. Només li diuen sèrie perquè és una pel·lícula que podrien despatxar en 90 minuts i que, en canvi, dura tantes temporades com vulguin fer-la durar. La duració extraextesa és el que la fa tant avorrida. I que sigui una pel·lícula el que la fa tant viciosa. Només té una trama: la de llarg termini. I per fer-la més “distreta”, cada X minuts afegeixen un flaixbac. Això em mata. És desesperant.

La primera temporada és només el plantejament, a la segona comença el nus, i a partir d’aquí ja no ho sé. Suposo que, de moment, no ho saben ni els creadors. Depèn de l’audiència. Van fent la sèrie a mesura de l’audiència. Ells mateixos han acceptat que agafen idees dels fòrums a internet. Com a producte és l’invent ideal, és el Crónicas Marcianas de les sèries en aquest aspecte. Només tenen un plantejament i molta audiència. Són lliures de fer-ho durar tant com vulguin. Fan el producte en funció del que demana l’audiència. Això vol dir que no tenen la capacitat de sorprendre. Tot el que passa és previsible.

Pels que estigueu a la primera temporada: s’acaba la temporada sense saber què hi ha darrera l’escotilla. Ni, òbviament, el que és el monstre.

Pels que estigueu a la segona: Als EUA també ho estan. O sigui que trigareu temps a saber alguna cosa d’aquestes que espereu saber al començar a tots i cada un dels capítols. I veient la trajectòria de la sèrie, segur que al final de la temporada l’incògnita encara és superior.

L’únic personatge que val la pena és el Sawyer. El protagonista és com tots. La que es follarà al protagonista se sap des del primer capítol. Tensió sexual no resolta: un gran recurs, inèdit, mai vist.

Conclusió: Mireu la sèrie només si us diverteix mentre l’esteu veient, perquè si la mireu esperant que es resolgui alguna incògnita hi ha un 95% de probabilitats que us quedeu amb les ganes.

L’alternativa: http://en.wikipedia.org/wiki/Lost_%28TV_series%29 <- hi és tot sobre Perdidos, el que se sap, el que no, el que no s’inventaran per seguir aprofitant el tirón, el que sí, etc… Així no cal avorrir-se mirant la “sèrie”.

He posat aquest post a la categoria propostes: la proposta lògicament seria no mirar Perdidos.

Comparteix a:

ICQ – I seek you.

Els gats vells que correm pels solars virtuals sabem que internet existia abans que el messenger. I que per aquests indrets hi havia coses millors i coses pitjors de les que ara hi ha.

Una de les millors me’l ha recordat un amic amb el seu bloc , es diu ICQ, és un sistema de missatgeria instantània, com el messenger, i ara ha fet 10 anys.

En aquest país l’ICQ era l’estàndard molt abans que el MSN existís. I el MSN no és millor, però va guanyar la batalla perquè els nous usuaris d’internet el portaven enganxat al seu sistema operatiu pirata nou. I perquè tenia més colors. En altres països l’ICQ encara és l’únic que coneixen. Permet coses que d’altres no, com ara enviar missatges als contactes desconnectats; que després l’usuari rep al connectar.

La guerra de les empreses d’internet ara té la línia del front en els programes de missatgeria instantània. I crec que l’ICQ mereix ser conegut quan algú pensi en canviar-se del MSN (acolorit), GoogleTalk (sobri), Yahoo (patètic), AIM (americà), Jabber (lliure) o skype (sonor). Tots tenen els seus avantatges i inconvenients. Però, sincerament, el MSN, a Catalunya, ja ha guanyat la batalla.

Avui m’he instal·lat l’ICQ de nou. El meu número és el: 15-955-700. Jo no sóc de la ressistència anti-msn com el meu amic: jo jugo a dos bàndols. Però prefereixo dir que sóc un espia.

Comparteix a:

ST – Capítol I

Altafulla – Tamarit. Catalunya Express en destinació Barcelona – Estació de França. Les nou i vint del vespre. Diumenge.

L’home madur s’acosta als dos seients que el jove malcriat té ocupats per ell i la seva cama, respectivament.

– Perdona, noi.

El jove malcriat que escolta música a tot drap fa una cara entre frustració i fastigueig i enretira la cama per tal que l’home es pugui asseure en un dels seients. Seguidament, puja més el volum. Ara el so saturat dels cascos del seu Walkman™ ja es pot sentir des dels vuit seients més enllà dels disset que ja es podia sentir.

L’home madur avui no està de bon humor. Avui l’home madur necessita estar tranquil i relaxat. Tot i ser diumenge, ell ha hagut d’escoltar els problemes de l’altra gent. I és que escoltar i solucionar els problemes de la gent en dies festius és la seva feina.

Sent la música del noi travessar-li el cervell com un punyal, de banda a banda, d’orella a orella, i d’una forma massa rítmica i massa constant. Pensa en les vint-i-cinc persones, que, com ell, han de suportar aquella música horrible que el noi ha imposat al vagó.

Per tal de no causar gaire enrenou ha intentat pensar en trobar certa gràcia en el ritme de la música saturada a la que se sent sotmès, però no hi ha hagut manera: ha estat un fracàs. Ara l’home ja odia la música i també al noi que seu al seu costat. Dóna gràcies a Déu de no dur una Magnum 45 dins la jaqueta; la temptació de massacrar el cervell d’aquell jove contra el vidre de la finestra del tren és massa gran. Sap que aquest impuls ofèn a Déu i se’n sent culpable.

L’home ha estat tot el dia parlant amb persones que odien altres persones. Els ha parlat de la responsabilitat, de la dignitat i el respecte a les persones, els ha ensenyat com aprendre dels enemics per tal de ser millors persones…

Pren consciencia que l’odi visceral que sent per aquell desconegut no es gens sa. Es calma. Pensa que potser hauria de canviar de feina. La seva és de les feines que semblen tranquil•les i relaxades, però, encara que ho semblin, no ho són. Té una feina de les més desequilibrants, sobretot perquè teòricament són per vocació, i per això representa que t’han d’agradar. Sempre que pensa en canviar de feina se sent culpable: ell ha escollit un camí i no està disposat a abandonar-lo. Creu que va escollir el camí correcte. Ha pres moltes decisions. Ha fet molts juraments. No vol pensar que ha estat en va. S’ha convertit en l’esclau del seu camí.

Sant Vicenç de Calders. Com sempre, el tren s’atura en aquesta estació. I, com sempre, menys de cinc persones abandonen el vagó aquí. Pensa que deu ser una parada tàctica, inútil. Avui ha tingut sort i les tres persones que han baixat les tenia al davant. Canviarà el paisatge interior del vagó.

Els tres llocs buits els han ocupat una senyora gran, un noi tot mudat amb corbata i maleta i una noia que s’ha fet mirar dues vegades per tots els homes del vagó. Menys ell. L’home madur s’ha fixat en el noi executiu. I més de dues vegades. Ha abaixat el cap i s’ha sentit culpable un altre cop.

Comparteix a:

Back home. 7AM (8AM hora nova).

Aquest text només existeix perquè quan torno de festa tinc ganes d’escriure.

No sempre. Però avui sí. Perquè avui m’ha tocat conduir. I si condueixo no bec alcohol. Enlloc de cubates bec redbulls. I em treuen la son. I quan tornant de festa no tinc son em vénen ganes d’escriure. Per què? No ho sé. Però m’agradaria saber-ho. Potser si ho sapigués no em veuria obligat a escriure aquesta púrria. Penso que potser el motiu és que quan vaig sobri no dic moltes coses que quan vaig ebri sí. I, esclar, quan arribo a casa he de buidar el pap.

Horror! Acabo d’escriure l’expressió “buidar el pap”. I no només això, sinó que també he utilitzat les paraules “sobri” i “ebri”, i a la mateixa frase. Em vaig a suicidar. Tornar de festa sense anar morat i sense rebotar a banda i banda del passadís fins a encertar la porta de l’habitació no pot ser bo de cap manera. No és sa.

La setmana que ve per sort no em tocarà conduir. Això vol dir que beuré alcohol. I que inútilment intentaré dir coses que s’entenguin. Amb les vocals canviades i probablement fent pena, sí, però almenys ho intentaré.

I quan torni a casa m’adormiré amb les lentilles posades, el llum obert i vestit a damunt del llit. Però a gust. I sense haver d’escriure res similar a això.

Comparteix a:

Ja en parlarem…

En aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones, cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors, la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors, hom diu, fent un gran esforç:

– Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

– Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

Fragment extret de El quadern gris de Josep Pla.

Comparteix a:

The Shepherd

The Shepherd
by: William Blake (1757 – 1827)

How sweet is the Shepherd’s sweet lot!
From the morn to the evening he strays;
He shall follow his sheep all the day,
And his tongue shall be filled with praise.

For he hears the lamb’s innocent call,
And he hears the ewe’s tender reply;
He is watchful while they are in peace,
For they know when their Shepherd is nigh.

Comparteix a:

elocuaç

eloquaç

  [del ll. eloquens, -ntis, participi pres. de eloqui ‘parlar’]

adj 1 1 Eloqüent i locaç. Un nombre destacable de terrícoles són eloquaços.

eloqüent

  [del ll. eloquens, -ntis, participi pres. de eloqui ‘parlar’]

adj 1 1 Que parla amb facilitat i d’una manera que delecta, commou i, especialment, persuadeix els qui l’escolten.


loquaç


[1491; del ll. loquax, -acis, íd.]

adj Que parla molt.



thx Olga.

Comparteix a: