Josep Maria Cantimplora – Un ram de faves

Era feliç amb el seu patrimoni
tot i que el seu fill era el mismíssim dimoni.
En comptes de burgès li havia sortit insurrecte
però pensa que amb el temps ja perdrà aquest defecte.

Des de fa ja uns quants anys
va rebent cartes d’uns estranys,
cartes plenes d’amenaces
que li reclamen un munt de pasta.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
¿qui em fa pagar l’impost revolucionari
i cada 11 de setembre
m’envia una postaleta
d’un encaputxat amb metralleta?”

De quilo en quilo ja ha pagat una tona
i encara no sap quin grup l’extorsiona.
Serà Hesbol·là el motiu de les angoixes,
Sendero Luminoso o les Brigades Roges?

No sap què fer, per molt que hi pensi,
com si tingués morenes, pateix en silenci.
No sap si els altres empresaris
també passen aquest calvari.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
¿qui em fa pagar l’impost revolucionari
i cada 11 de setembre
m’envia una postaleta
d’un encaputxat amb metralleta?”

I cada vespre quan el seu fill torna,
es mira son pare amb un somriure de sorna.
No li diu res perquè coneix la història,
sap quina és la causa de la seva cabòria.

Perquè és ell qui escriu les cartes,
ell forma part de l’organització armada,
que amb els calés dels rics preparen la canya
contra França i contra Espanya.

“Digui’m qui són, sisplau, digui’m comissari,
qui em fa pagar l’impost revolucionari?”
I cada 11 de setembre
agafa els calés i paga
per estalviar-se un ram de faves.

Josep Maria Cantimplora – Un ram de faves

He migrat la base de dades i ara, en ser WordPress, hi he pogut afegir això del Facebook i altres millores que potser em faran venir ganes d’actualitzar més sovint.

El més greu de tot plegat és que van morir 4 persones. Ara simplement cal saber si es podria haver evitat, què s’hauria d’haver fet i així trobar la manera de fer que no torni a passar. De totes maneres per les gravacions diria que la cosa ja no pintava massa bé. Shit happens.

Ara bé, a nivell polític ja no m’espero res. Si no tenen ni la dignitat de respectar a les famílies dels morts oferint-los la veritat, què cal esperar d’una comissió feta per i per a polítics que monten i desmonten segons els seus interessos? Ras i curt: tots fora d’una puta vegada. Els uns i els altres. Si dels polítics en general ja no n’espero massa, encara espero menys d’aquest tripartit, molt menys d’Iniciativa, del Saura i dels verds dels collons. A aquests darrers ja gairebé no els tinc ni ràbia, només llàstima de la misèria que ostenten.

La misèria és aquest remolí de baixesa moral en el que ens volen immersos. És enganyar per fer-nos creure que tot va bé i que els hem de tornar a votar perquè puguin seguir enganyant-nos i fent-nos creure que tot va bé. I així infinitament. Dient que estem bé. Que estem segurs. Que som més lliures. Sempre una mica més. Sempre millor. Sempre enganyats. Almenys fins que ens adonem que el foc ja ha avançat massa. Moment en el què, si tenim prou sort i el foc encara no ens ha envoltat, ens podrem escapar pel forat com les rates. I si per contra (com és d’esperar) ja estem en atrapament no tindrem cap altra opció: per seguir vius haurem de ser valents i fer el salt prou alt.

El que fa que precisament avui 27/11/09 sigui el dia que m’hi posi és tot el que ha passat amb la premsa del país —ja us adverteixo que la ‘comunicació’ és el tema que més m’està tirant darrerament—. L’acomiadament del Salvador Sostres de l’AVUI va provocar que, en un seguit d’entrades al seu bloc, anomenades “L’Avui des de dins” exposés públicament tots els mamoneos, personatges i altres indignitats del rotatiu. Finalment, avui s’ha conegut que el diari El Punt ha comprat l’AVUI. Segur que serà bo pel futur d’aquests dos diaris i pel país. I un altre bon motiu, tant per la premsa, com pel país, com per actualitzar el bloc, i també relacionat amb la dignitat; és per celebrar l’editorial conjunt que han fet diversos mitjans de Catalunya. Sembla que per fi alguna cosa està passant!

Amb un enllaç a un dels últims post d’abans de congelar el bloc, el del parlament d’Steve Jobs (CEO d’Apple),  penjo un text extret de l’anunci d’Apple “Think Different“, creat el 1997. El podeu utilitzar per inspirar-vos per a la revolució, per a la independència o per al que vulgueu. El que no podeu fer és ignorar-lo:

Here’s to the crazy ones. The misfits. The rebels. The troublemakers. The round pegs in the square holes. The ones who see things differently. They’re not fond of rules. And they have no respect for the status quo. You can quote them, disagree with them, glorify or vilify them. About the only thing you can’t do is ignore them. Because they change things. They push the human race forward. And while some may see them as the crazy ones, we see genius. Because the people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

Traducció:

Va per als bojos. Els inadaptats. Els rebels. Els que porten problemes. Els que no encaixen. Els que veuen les coses de manera diferent. No s’atenen a les normes. I no tenen cap respecte per l’statu quo. Podeu citar-los, no estar-hi d’acord, glorificar-los o vilipendiar-los. L’única cosa que no podeu fer és ignorar-los. Perquè són els que canvien les coses. Empenyen la raça humana endavant. I mentre alguns els poden veure com els bojos, nosaltres els veiem com els genis. Perquè la gent que és prou boja com per creure que pot canviar el món, és la que el canvia.

Finalment, pel que realment fa temps que volia tornar a escriure és perquè hi ha algú que directament encara mai havia aparegut al bloc, tot i fer-ho indirectament moltes vegades. Podria ser una aparició d’una manera molt millor, que la mereix, i també més elegant; però ara no se me’n acut cap perquè estic cansat, són vora les 2 de la matinada, no he fet la maleta i demà me’n vaig a Bristol amb ella. És l’Anna. I l’estimo.

- Els que aneu entrant per mirar si he actualitzat, si tinguéssiu un lector de feeds com cal (el millor és gratis i es diu Google Reader), no caldria que perdéssiu el temps mentre no actualitzo.

- Sí, he copiat el títol del Guionista brillant* (l’asterisc no vol dir que brilli).

Aprofito que avui és el dia de l’esperada conferència de desenvolupadors per fer-ho. Es rumoreja que s’hi presentarà la nova versió del telèfon més mediàtic, l’iPhone.  Però, com passa amb totes les keynotes,  realment mai se saben del cert quines sorpreses té preparades l’empresa de la poma.

Informació sobre el futur de Catalunya

Actualment hi ha una distribució semicircular, d’aquí prové el nom d’hemicicle per referir-se al Parlament de Catalunya:

FOTOS: wikimedia.org / ajpcel.com / socialistes.cat

FOTOS: gentgran.org / custodiaterritori.org / piabosch.cat / radioseu.cat

Després dels canvis que proposo, quedaria així:

FOTOS:  mrdayglo / matttamaru

O, millor, veient com econòmicament —cada vegada més— ens escanyen, així:

FOTOS: spine / 7235437@N04

FOTOS: fokket / davidmaddison / mark6mauno / procrasti-nate

Amb la millora es facilitaria molt més el joc dels polítics catalans d’avui: el joc de les cadires.

Ara per ara la música continua sonant. Hem de ser llestos i recordar com estem, perquè quan s’acostin les eleccions haurem d’exigir que, per tenir els seients bons, cal que deixin de jugar. De no ser així,  just quan la música pari —i ara que l’AVE ja va tant ràpid—, vindran de Madrid, s’asseuran abans i ens deixaran sense lloc. Quan s’hi juga a la guarderia, es treu una cadira per cada ronda. Però cal anar en compte, perquè en política no.

D’acord, potser no hi ha polítics honestos. Però, si us plau, almenys que ho semblin. Si el congrés d’Esquerra el guanya Carretero segurament serà perquè sembla el més honest. A n’Obama l’hi ha funcionat. Yes, they could. Creieu que aquí és possible? Lles, güican tu! (yes, we can too!)

…ja les he dit moltes vegades.
…sovint són masses, tantes que no sé per on començar.
…sovint són masses, tantes que em fa mandra començar.
…cal trobar un moment més adequat.
…cal esperar que surtin soles.
…aniria en contra meva.
…encara no conec les paraules per dir-les.
…seria com dibuixar rodones amb línies rectes.
…hi ha coses que no es diuen, es fan i punt.
…abans em cal estar-ne més segur.
…després ja no sabria què més dir.
…no solucionarien res i només serien més problemes.
…hi ha millors maneres sense fer servir paraules.
…quan sonen en veu alta perden significat.
…ningú n’ha de fer res.
…poden canviar la situació quan sembla perfecta.
…només semblarien excuses.
…em fa por dir-les.
…em fan por les coses.
…són íntimes.
…són íntimes de dues persones.
…els que llegeixen el bloc no n’han de fer res.
…a la tele per fi fan algo que trobem interessant.