Categories
Vigilant el camp de sègol

Què podem fer pel país?

Llegeixo això a l’entrevista a Jordi Pujol publicada ahir a l’AVUI (el primer —i únic— diari català amb versió on-line digna). La resta de l’entrevista està bé llegir-la, però no s’allunya de ser propaganda pro-convergència vagament dissimulada.

[…] Això mereix un discurs molt més llarg, però n’hi posaré alguns exemples. Dos, concretament. El primer: és de bon to recórrer en un discurs, un article o una conferència, a la cèlebre cita de Kennedy: "Americans, no penseu en el que Amèrica pot fer per vosaltres, sinó en el que vosaltres podeu fer per Amèrica". Dius això i quedes la mar de bé. ¿Però hi ha al món polític, intel·lectual, pedagògic, mediàtic, social, de casa nostra una acció sostinguda perquè molts catalans ho incorporin a la seva manera de viure, de sentir i de pensar? No. El segon exemple va molt lligat a la frase d’en Kennedy. És el tema de drets i deures. La gent ha de saber —hem de saber— que no hi ha deures sense drets i que no hi ha drets sense deures. Ja fa temps —de fet, fa molt de temps— que hi ha un desequilibri molt fort a favor dels drets i un rebuig dels deures. És cert que això és degut en part al fet que hi va haver un temps molt llarg i molt acusat d’imposició de deures i de pocs drets. Però d’això ja fa temps i l’actitud actual, de molt fort desequilibri a favor dels drets i en detriment dels deures, és perniciosa socialment —no respon a la necessitat de la societat— i humanament perquè porta a la irresponsabilitat personal. Fins i tot a la falta de qualitat personal. […]

Ho diu perquè li interessa dir-ho. Però… hi esteu d’acord?

Trobeu que aniria bé preocupar-nos més pel país? I si ho féssim… ens seria difícil saber com, què fer i on acudir? Caldria disfressar-se de pelut? Existeix l’acció sostinguda de la que ell Ell parla? Creieu que ara hi ha més o menys catalanisme que en èpoques anteriors? Sabeu perquè?

I més en general… què és la cultura d’aquest país? Les tradicions i ja està? Què més tenim?

Categories
OK Vigilant el camp de sègol

Posem límits a la manipulació genètica, l’eutanàsia o la guerra química?

Una dona d’Alacant que tenia esclerosi múltiple i va decidir acabar amb la seva vida amb l’ajut dels seus d’amics. Una altra de Cadis que ha tingut bessons a l’edat de 67 anys. Un sol grapat de bactèries que pot destruïr tota l’espècie humana…

Entrevista de Xavier Bosch al Pare Francesc Abel, ginecòleg, i llicenciat en Medicina, Filosofia i Teologia. Una de les màximes autoritats en bioètica de tot Europa.

Escoltant l’entrevista m’ha agradat descobrir la bioètica i també saber que a l’església encara hi ha qui toca de peus a terra. Insisteixo: realment l’entrevista és molt interessant i toca forces temes, des del paper de l’església catòlica avui dia fins a la guerra química. Val la pena dedicar-li els 31 minuts que dura. Aquí la teniu:

Entrevista Francesc Abel

Emès a Rac1 el 22/01/07 a partir de les 11:00.
Extret del Podcast d’El Món a Rac1.
No sigueu imbècils i escolteu-la, collons.

Categories
Vigilant el camp de sègol

President Montilla

José Montilla i Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser investit nou president de la Generalitat el proppassat 24 de novembre de 2006, passats tres quarts de set de la tarda, amb 70 vots a favor del PSC, ERC i ICV-EUiA i 65 en contra de CiU, el PP i Ciutadans.

Montilla serà el tercer president des de la recuperació de les institucions democràtiques, el setè de la història de la Generalitat moderna després de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i el 128è des de Berenguer de Cruïlles (1359-1362). És entroncant amb aquesta història que les primeres paraules de Montilla un cop investit president van ser per dir que es vol guanyar “primer el respecte” i després, espera, l’“afecte” dels catalans.

Recitant Salvador Espriu, va assumir el càrrec com “el més humil dels servidors del poble de Catalunya”.

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort.
Sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

El text que precedeix aquest paràgraf és fruit d’una remescla de les notícies següents d’El Punt:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2169084
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2174000

De moment, va pel bon camí. El primer gest, crear el Govern d’Entesa amb el PSOE en contra, esperem que sigui justament això, només el primer gest de molts altres. Estic esperançat, i crec que Montilla, tot i no ser un bon orador, serà un bon President per a aquest país. I un gran exemple d’integració a seguir per a molts dels que hi vivim. El meu respecte i el meu afecte, ja els té. I tant de bo els mantingui tota la legislatura.

I visca Catalunya tal com és, i no tal com, jurídicament, la fan ser.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Eleccions 2006 – A qui votar demà?

Abans de res us diré que dissabte passat era l’últim dia per votar per correu. I jo ja ho vaig fer. A esquerra.

Ni a Mas ni a Montilla: ni mentiders partidistes, ni marionetes de l’espanyolisme socialista.

El PP es descarta sol, malgrat el seu líder a Catalunya, per ser anti-aquest-país. Bé, i feixista.

Ho sento per vosaltres però dels cinc principals només us queda ERC i ICV (xD). Tot i que veient el panorama trobo que val la pena plantejar-se votar a aquests:


o a aquests:

que em semblen prou dignes/graciosos.

Categories
OK Vigilant el camp de sègol

Espai per a la publicitat

No tenia previst posar publicitat a siknus.com. I menys sense cobrar un duro. Però a vegades en venen ganes.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Jo també vull un estat propi

Aquest bloc vol ser d’un país normal i per això es suma a la iniciativa corresponent.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Castells cap al cel. Mariona: a reveure.

Una castellera de dotze anys dels Capgrossos de Mataró, Mariona Galindo, va perdre la vida ahir com a conseqüència de les lesions que es va fer al cap arran de la caiguda d’un quatre de nou amb folre el 23 de juliol passat, en la diada de les Santes, la festa major de la capital del Maresme. La nena va patir un traumatisme cranioencefàlic i va ser trasllada a l’hospital Sant Joan de Déu, on en una primera operació els metges li van extirpar un coàgul de sang. Dies més tard se li va practicar una segona operació però no va poder recuperar-se. El dia i l’hora de l’enterrament encara s’han de concretar. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va emetre ahir un comunicat en què va qualificar el fet de «fatal accident del tot excepcional dins la pràctica castellera».

Extret de vilaweb.

De les tradicions perilloses els castells potser és la que ho és més. Pujar sense casc i sense cordes a més de quatre metres d’altura, per un humà, és un perill. Qui ho negui és idiota. Però si fem cas a les estadístiques, conduir o passejar pel carrer encara és més perillós.

Viure és un risc, i si no correm riscos no vivim. I què cal fer, no passejar? no moure’s? no viure? no existir? Jo no vull durar, jo vull viure. I viure és sentir-se lliure de fer el que vols o el que creus que cal fer, lluitar per les teves causes. Morir és el que tots fem, i viure n’és l’excepció: el privilegi dels que veuen la vida com la única oportunitat i no com la mort prorrogada.

El que passa en aquest cas és que l’accident s’ha produït mentre s’estava representant un país, mantenint viva una tradició. Un país que té molts enemics que volen erradicar la seva identitat, i que fins i tot neguen la seva existència dia rere dia. Enemics que ara diran que cal prohibir els castells, que els castells són tant macabres com els toros o el que sigui: hi ha molts exemples. Cada dia una nova campanya anticatalana: ara toca el "castells no". I sí que fer castells és perillós, i sí que formar part d’una pinya és asfixiant:  però la gent ho fa lliurement. Formar part d’España també és asfixiant per a Catalunya, i a això hi estem obligats.

Sóc d’un país pacífic que lluita per la seva llibertat. Que lliura batalla sense violència. Un exèrcit on ens hi allistem persones que lliurement fem pinya per construïr, a sobre nostre, amb respecte, i amb la nostra pròpia carn, el que nosaltres volguem. Avui aixequem un castell, la setmana vinent un altre, i a poc a poc un país.  I aquí i allà cada dia se n’alcen més. I cada dia més sovint, i fins que ja no ens poguem (ni ens puguin) aturar. Formo part d’un poble pressionat per tots costats al que es vol asfixiar, i que es defensa fent muntanyes de persones cap al cel. Catalans: algun dia farem l’aleta. De moment, anem construïnt. Mariona, avui només ho fem per tu. Pit i collons!

Categories
Vigilant el camp de sègol

El diner públic: un carmel

Els damnificats del barri del Carmel de Barcelona han decidit fer un partit polític, anomenat partido azul,  i presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya. Per què? Cito textualment:

Farts de no rebre solucions satisfactòries de les administracions después de la crisi del Carmel, i animats per altres col.lectius de Veïns de la resta d´Espanya que s´han trobat també amb greus problemas a l´obra pública.

Tots els partits tenen (o haurien de tenir, en el cas de convergència) uns ideals, o almenys uns objectius com és el cas per exemple dels antitaurins o dels pro-legalització de la marihuana. Quin és l’objectiu dels damnificats? Hi he pensat (no gaire) i només se me’n ha acudit un: més diners.

D’acord que el dany és irreparable: que et destrossin la casa, amb tots els records i, de retruc, les vivències, no té preu. És un dany que no es pot quantificar amb xifres. Però s’ha de fer.  I s’ha de tenir en compte que això a la resta de ciutadans no ens pot costar infinit. El metro ha de passar per algun lloc i els accidents desgraciadament existeixen.

Es van donar pisos nous als que el van perdre (només faltaria). Es van arreglar els pisos que havien quedat malmesos (només faltaria). Es va pagar l’hotel als que es van quedar sense pis (només faltaria). I finalment es van donar indemnitzacions, em sembla que justes, pels danys causats (només faltaria). Com és lògic, els va semblar poc el que els donaven i els en van donar més.

Recordo que quan els van indemnitzar la primera vegada es queixaven perquè volien més diners. I recordo que la segona, també. Els imports totals van sortir publicats al diari i aquests eren bastant substanciosos. Molts d’ells incloïen pisos nous millors que els que ja tenien. Això sí: sense records.

Que se’ls derrumbés la casa per a alguns d’ells ha estat el negoci de la vida. Els ha tocat la loteria. I cada cop que aconsegueixen una indemnització més fan més mala cara i diuen que estan més descontents. Això al carrer i, sobretot, als mitjans. Perquè quan tanquen la porta del pis nou de trinca vigilen de no trencar les rajoles al saltar d’alegria: que aquestes si les trenquen les hauran de pagar de la seva butxaca.

Moltes d’aquestes ‘reivindicacions’ en forma de partit polític acaben ‘integrades’ en altres partits que se’ls fan seus. A canvi de promeses, és clar. I a aquests l’únic que els poden prometre són més diners.

Per molts partits que facin i per molts diners que recullin els records que guardaven i van perdre no els podran recuperar. Posats a fer partits que facin el partit dels oportunistes i ens hi adherim tots; que les oportunitats no s’han de deixar escapar: ells ho saben molt bé.

Categories
OK Vigilant el camp de sègol

Companys, no és això

Lluís Llach – Companys, no és això

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que varen plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous garrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això.
Ens diran que ara cal esperar,
i esperem, ben segur que esperem,
és l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: "No és això". (bis)

Lluís Llach
extret de l’àlbum El meu amic el mar.

Categories
Vigilant el camp de sègol

Sí, però… = Sí // No, però… = No

Sí és el que sortirà de forma clara.

Serà un "Sí, però…" però la història no ho recordarà. Serà un "Sí, però…" que a efectes pràctics és el mateix que un Sí. S’ha acabat. Tindrem Estatut Retallat per molts anys. I les competències, com sempre, i tal com agrada a CiU, seran administrades per ells i en comptagotes. Així es poden anar penjant medalletes, i anar guanyant eleccions.

Guanyarà que sí perquè l’estatut que votarem serà una mica millor. Una humiliació a Catalunya, però millor que la del 79.

Guanyarà que sí perquè CiU s’ha venut i ja veurem a canvi de què.

Guanyarà que sí perquè en aquest país som així: no tenim honor. Acceptem el que ens volen donar i ja està: no el que volem.

I tot perquè? perquè és millor: una mica millor.

Potser han robat l’honorabilitat i la dignitat del meu poble, però els meus encara no.

I penso votar que NO. QUE NO. I QUE NO. ARA MÉS QUE MAI NO.

Ja n’hi ha prou de l’estratègia de sempre: ja en veiem el resultat. I a mi NO m’agrada.

Si algú s’ho vol repensar que faci un cop d’ull a les raons que dóna l’únic partit català que s’atreveix a demanar el NO. I que, per cert, li sortirà car fer-ho.