Categories
Vigilant el camp de sègol

Anàlisi líquida de les civilitzacions

Una de les possibles maneres de classificar les grans cultures és per la seva beguda popular. Així els grecs i els romans bevien vi. Els egipcis i els sumeris, cervesa. I nosaltres bevem Coca-cola.

La bevem sense sucre. La bevem sense cafeïna. Fins i tot sense sucre ni cafeïna. Ingredients: una mica de colorant i molt de màrqueting.

Molta aparença i poca substància. La nostra civilització.

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

La metàfora del lavabo

Si dues persones viuen en un pis i hi ha dos lavabos, cadascú té llibertat per utilitzar-lo tant com vulgui i poder estar-s’hi tot el temps que desitgi per fer-hi el que vulgui. Tothom creu en el dret a lavabo i en la llibertat a usar-lo quan li vingui de gust. Ningú hi està en contra i, fins i tot, és un dret que hauria d’estar a la constitució.

Però si hi ha vint-i-dues persones i només dos lavabos, ja no importa que la gent cregui en la llibertat i en el dret a lavabo, perquè aquests ja no existeixen. Llavors cal establir torns per persona per utilitzar-lo i també normes. El que hauràs de fer en poc temps és colpejar la porta per entrar… “Encara no estàs?”…

De la mateixa manera la democràcia no pot sobreviure quan hi ha superpoblació. La dignitat humana no pot mantenir-se. A mesura que creix la població del planeta, el valor d’una vida no només declina, sinó que al final desapareix. La comoditat i la decència no poden continuar existint. Deix d’importar si algú mor.

Isaac Asimov

Via | Cai

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Quan la mediocritat ja ens asfixia

Escolteu això amb atenció. Només són 10 minuts:

El més greu de tot plegat és que van morir 4 persones. Ara simplement cal saber si es podria haver evitat, què s’hauria d’haver fet i així trobar la manera de fer que no torni a passar. De totes maneres per les gravacions diria que la cosa ja no pintava massa bé. Shit happens.

Ara bé, a nivell polític ja no m’espero res. Si no tenen ni la dignitat de respectar a les famílies dels morts oferint-los la veritat, què cal esperar d’una comissió feta per i per a polítics que monten i desmonten segons els seus interessos? Ras i curt: tots fora d’una puta vegada. Els uns i els altres. Si dels polítics en general ja no n’espero massa, encara espero menys d’aquest tripartit, molt menys d’Iniciativa, del Saura i dels verds dels collons. A aquests darrers ja gairebé no els tinc ni ràbia, només llàstima de la misèria que ostenten.

La misèria és aquest remolí de baixesa moral en el que ens volen immersos. És enganyar per fer-nos creure que tot va bé i que els hem de tornar a votar perquè puguin seguir enganyant-nos i fent-nos creure que tot va bé. I així infinitament. Dient que estem bé. Que estem segurs. Que som més lliures. Sempre una mica més. Sempre millor. Sempre enganyats. Almenys fins que ens adonem que el foc ja ha avançat massa. Moment en el què, si tenim prou sort i el foc encara no ens ha envoltat, ens podrem escapar pel forat com les rates. I si per contra (com és d’esperar) ja estem en atrapament no tindrem cap altra opció: per seguir vius haurem de ser valents i fer el salt prou alt.

Comparteix a:
Categories
Diari personal Do not post Vigilant el camp de sègol

Vosaltres, l’AVUI d’El Punt, la dignitat de Catalunya, Think Different, Bristol i l’Anna (per estricte ordre d’aparició)

Bentornats els qui llegiu això. Ara fa un any, 6 mesos i alguns dies que aquí no hi apareixia una nova entrada, però tranquils que era perquè no tenia res prou interessant per dir-vos. Ara podríeu pensar que durant tot aquest temps la meva vida s’ha anat convertit en una cosa avorrida, monòtona, sense xispa ni sense res digne d’explicar-se públicament… però no és això: el que passa és que vaig acabar sobrevalorant-vos. I ara ja us he tornat a posar al lloc que us correspon: haver-me d’aguantar els discursets. Per dolents que siguin. També podríeu pensar que ara tinc alguna cosa interessant per dir, però, francament: no. A partir d’ara, doncs, per resumir, simplement us torno a amenaçar amb un nou post cada quan em doni la gana. És a dir: tot continua com sempre. Només amb una petita diferència: aquest mateix post.

El que fa que precisament avui 27/11/09 sigui el dia que m’hi posi és tot el que ha passat amb la premsa del país —ja us adverteixo que la ‘comunicació’ és el tema que més m’està tirant darrerament—. L’acomiadament del Salvador Sostres de l’AVUI va provocar que, en un seguit d’entrades al seu bloc, anomenadesL’Avui des de dins” exposés públicament tots els mamoneos, personatges i altres indignitats del rotatiu. Finalment, avui s’ha conegut que el diari El Punt ha comprat l’AVUI. Segur que serà bo pel futur d’aquests dos diaris i pel país. I un altre bon motiu, tant per la premsa, com pel país, com per actualitzar el bloc, i també relacionat amb la dignitat; és per celebrar l’editorial conjunt que han fet diversos mitjans de Catalunya. Sembla que per fi alguna cosa està passant!

Amb un enllaç a un dels últims post d’abans de congelar el bloc, el del parlament d’Steve Jobs (CEO d’Apple),  penjo un text extret de l’anunci d’Apple “Think Different“, creat el 1997. El podeu utilitzar per inspirar-vos per a la revolució, per a la independència o per al que vulgueu. El que no podeu fer és ignorar-lo:

Here’s to the crazy ones. The misfits. The rebels. The troublemakers. The round pegs in the square holes. The ones who see things differently. They’re not fond of rules. And they have no respect for the status quo. You can quote them, disagree with them, glorify or vilify them. About the only thing you can’t do is ignore them. Because they change things. They push the human race forward. And while some may see them as the crazy ones, we see genius. Because the people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

Traducció:

Va per als bojos. Els inadaptats. Els rebels. Els que porten problemes. Els que no encaixen. Els que veuen les coses de manera diferent. No s’atenen a les normes. I no tenen cap respecte per l’statu quo. Podeu citar-los, no estar-hi d’acord, glorificar-los o vilipendiar-los. L’única cosa que no podeu fer és ignorar-los. Perquè són els que canvien les coses. Empenyen la raça humana endavant. I mentre alguns els poden veure com els bojos, nosaltres els veiem com els genis. Perquè la gent que és prou boja com per creure que pot canviar el món, és la que el canvia.

Finalment, pel que realment fa temps que volia tornar a escriure és perquè hi ha algú que directament encara mai havia aparegut al bloc, tot i fer-ho indirectament moltes vegades. Podria ser una aparició d’una manera molt millor, que la mereix, i també més elegant; però ara no se me’n acut cap perquè estic cansat, són vora les 2 de la matinada, no he fet la maleta i demà me’n vaig a Bristol amb ella. És l’Anna. I l’estimo.

Comparteix a:
Categories
Etcètera Vigilant el camp de sègol

El ‘monstre d’Amstetten’ confessa que tenia molta caca

A poc a poc van sortint a la llum més detalls del cas del “monstre d’Amstetten”. Segons ha explicat el cap de l’Oficina contra el Delicte de Baixa Àustria, Franz Polzer, “Josef Fritzl acudia al lavabo varies vegades al dia”. Aquest tècnic electricista jubilat, de 73 anys, va confessar ahir a la policia que durant tot aquest temps defecava dues vegades diàries: una al matí, a la casa que compartia amb la seva dona, i l’altra a la nit, al soterrani on tenia segrestats a la seva filla i als seus fills-néts.


En una entrevista que publica el diari Österreich, Karl R., dietista i amic de la família, assegura que “Josef menjava força fibra, verdures i cereals, no enteníem que només anés al lavabo una vegada al dia”. “Hi havia dies que ni tant sols hi anava. Ara sabem per què”.

Experts forenses confirmen que probablement Fritzl a hores d’ara seguiria realitzant les seves necessitats, però en dependències policials. La freqüència d’aquestes encara no ha estat revelada.

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Les universitats no haurien d’existir

Les universitats no haurien d’existir. Avui els professors són funcionaris amb sous i vacances atractius i els alumnes són adolescents amb ganes de passar l’estona. I en qualsevol cas, ja no s’hi formen persones sinó unitats de treball.

Després de l’escola —on, aprofitant la infantesa, s’hi aprendrien forces idiomes—, s’hauria de viatjar. I, en tornar, s’aniria a la llibreria; que no seria altra cosa que la universitat però amb els professors bons treballant de llibreters i els dolents al món laboral.

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se

Com gairebé passa en tots els països del món  —en major o menor grau—, el nostre és plurilingüe. Cal aclarir que quan parlo d’el nostre país em refereixo als Països Catalans, i quan parlo d’el nostre estat em refereixo a Espanya. Segons els percentatges, podríem dir que vivim en una zona bilingüe: més o menys es parla el 50% de català i el 50% de castellà. Però repartit de forma no uniforme: a les ciutats es parla molt més castellà que als pobles perquè històricament hi ha hagut més immigració.

La situació global força un fluxe de persones entre països que va fluctuant, i que barreja individus, cultures, llengues, i, en definitiva, maneres —en el fons no molt diferents— d’ententre les coses. Passa a tot arreu. Però aquí tenim un problema afegit: la cultura catalana no té estat. Almenys no un estat que vetlli per ella. I no és igual: ens afecta. És més: a part de no tenir-ne, tots els que en formem part coneixem la cultura i la llengua de l’estat que ens engloba, l’espanyola. Sovint la interioritzem sense poder-ho evitar: parlant amb la gent, mirant la tele, utilitzant l’ordinador, el mòbil, la rentadora, navegant per Internet, obrint un pot de salsa de tomaca…


No té perquè ser res dolent això, si no ens importa que a llarg termini desaparegui la llengua, les tradicions i la cultura catalana. Fins i tot pot ser bo: conèixer i sentir-se partícip d’una cultura tan gran i important com és l’Espanyola obre portes a tot arreu i ens ajuda a escollir el programa de la rentadora o la salsa més adient per als espaguetis. Tinc una idea encara millor: considerem-nos tots nord-americans! Cremem llibres i diccionaris llatins i baixem-nos pel·lícules nord-americanes en versió original! Com que som ciutadans lliures del món és igual la nostra identitat, qui som i d’on venim.

Us proposo adoptar les fases de la vida de molts éssers catalans d’avui: néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se. Catalans, reproduim-nos i assassinem-nos! Així tot serà millor. Així els nostres fills sabran d’entrada que són anglosaxons i se’ls obriran les portes arreu. Fins i tot pot ser bo: així acabarem formant part tots d’una cultura molt més gran i important com és l’Americana. Féu com jo, que no escric aquest bloc en català perquè és l’idioma en el que penso, en el que sento, en el que estimo, en el que intento expressarme i en el que estic fet. Només ho faig per romanticisme caduc, per cortesia i per tenir menys visites.

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Fent eco del Pepelu Carod Rovira

Com que el tema porta seqüeles, jo també en parlaré. I com que m’he currat un comentari a L’ull de Poll prou llarg, l’aprofitaré.

Vídeo sencer de la intervenció:

Alguns comentaris —més anti-esquerrans que pro-convergents— a L’Ull de Poll:

nekane

Discrepo de tu okocha, i potser no haura d’opinar ja que no vaig poder aguantar més d’un minut l’espectacle i no sé com va acabar. Però a mi em va fer sentir vergonya. No pel fons, si no per les formes. Hi ha moltes maneres de dir les coses, i jo potser m’identifico més amb la pedagogia del president Pujol, amb la que m’he format, que amb aquest estirabots que li vaig veure ahir al Sr. Carod. Tota aquella gent el que volien era provocar, i ja van saber amb qui fer-ho, va caure de quatre potes. Em ratifico, VERGONYA!!!!

gironina

Jo també vaig escoltar al Carod i, la veritat, vergonya sentia en aquells moments de tenir un vice-president del meu país que quatre “españolitos” el puguin treure de “pollaguera”.

Les persones resentides, ell ho és, les persones que odien, ell ho fa, no poden estar al capdevant d’un país.Perquè , tard o d’hora, els ressentiments surten i la imatge que es dóna , les formes emprades, les paraules utilitzades sempre estaran fora de lloc.

Ahir va donar un espactacle de circ d’estiu. Bé, ahir, l’altre dia…fa un mes, fa dos anys…Crec que és la única cosa que sap fer.

Ah, per cert, si tenim al José Montilla és gràcies al Carod , persona que estima molt al seu país, gràcies al qual tenim un presi xarnego.

Tarragonins i tarragonines: ensenyeu-li a conduïr qui ni això sap fer i ens estalvieríem moltes despeses en cotxes oficials.

Si el veieu féu-li un petó al cul que potser hi trobareu gust tots!

La meva resposta:

siknus

gironina, nekane… a mi em sembla molt bé que sigueu de dretes. I que defenseu lo vostre, que acostuma a ser o bé Convergència o bé Unió (normalment mai CiU).

nekane [suposo que ets una noia perquè nakane és nom de noia, és així?], l’única vegada que en Carod es va exhaltar indicant que potser l’havien provocat excessivament, va ser en dues ocasons: justament quan van canviar-li el nom. Excepcions molt puntuals. I immediatament va recuperar el to i el fil del discurs. Ho entenc i ho disculpo. Fa ràbia que et trepitgin, i, quan ho fan, a vegades és necessari defensar-se de forma més agressiva (SEMPRE VERBALMENT!). Són coses que li fan ràbia a ell, a tu i a tothom. També entenc que prefereixis l’estil Pujol; però això ja és qüestió de gustos. Ets una de les poques que va mirar tota l’entrevista en clau partidista: felicitats. El teu partit -ara que està en un moment dur-, ho necessita. La dreta catalana no s’ha de desprestigiar, que és de les més dignes que hi ha pel món.

gironina, tu ja has anat més enllà que nakane. Has passat la ratlla del bon gust i de l’estil. I has mentit: com ho saps que odia? Les paraules d’ahir van estar fóra de lloc? quines? a part de les decisions polítiques preses, tens algo en contra del Montilla? et fan vergonya els catalans que no dominen gaire la llengua, però que s’hi esforcen, com el president del teu país?. El que deia abans, que siguis de CiU ho puc comprendre, però si poses abans el partit que el sentit comú; no. No ho entenc. Penso i només se’m acut un motiu: por. Por de veure que -a diferència del de convergència- el líder d’ERC diu les coses clares i té idees, sap argumentar, liderar, orar. Sense jugar a l’ambigüetat com fa convergència. Por de veure que per aquí s’escapin els vots que necessiten els teus. I no segueixo perquè veient el colofó del “petó al cul” amb què has conclòs el teu comentari, em penso que no et mereixies una argumentació tant llarga com la que m’he molestat a fer.

I que quedi clar que jo no sóc d’ERC. Ni de CiU: reconec que encara menys. Decideixo el meu vot elecció darrere elecció. Sóc català i avui em toca defensar a en Carod perquè va defensar a la perfecció la meva postura. Perquè tenia arguments. Perquè no mentia. Perquè va tenir el respecte que les persones, pel sol fet de ser persones, mereixen. Sense deixar-se trepitjar ni trepitjant. Una lliçó de democràcia. Ni més, ni menys. Va estar on li tocava i va dir el que havia de dir. Em va sorprendre: no em pensava que fós tan bon orador.

Com a català, m’interessa que els partits catalanistes obtinguin el màxim de vots possibles. I en cas que fós convergent, buscaria un canvi de líder i d’estratègia. L’ambigüitat política resta. Que diguin clar el que volen. Prou d’interessos partidistes i prou joc de majories: fa pena i desacredita.

I això és el final de la meva aportació al tema. Podeu seguir el debat (que segur que continuarà) a L’Ull de Poll, llegir una altra opinió interessant al respecte al bloc de l’utopiq o bé opinar sobre la meva postura, en els comentaris d’aquí sota. Ara que si encara no heu vist la pel·li que vaig penjar ahir, més val que la mireu abans d’opinar sobre res més a la vida.

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Ara els desgraciats obren una botiga (Madeleine souvenirs for all)

No sabem si els pares de la Madeleine són culpables o no, de fet ja ni tant sols sabem si hi ha hagut un crim, una desaparició, o simplement res. Del que ningú dubta, com normalment passa en aquests casos, és que s’està muntant un circ amb l’últim que ho hauria de ser: un drama humà —que ens han venut com a— REAL. El més sonat del cas és que aquest cop els protagonistes del culebrot són —i volen ser— els pares. En el darrer episodi van contractar-se representants públics i assessors d’imatge.

I en el capítol d’avui, els pares de la criatura han obert una botiga on-line amb merchandising de la seva nena. Si no sabeu com gastar-vos els diners i teniu la moralitat al cul, la podeu trobar aquí.

Jo despatxaria als assessors d’imatge: ara que tenen fama deixen que obrin una botiga? Això de què va? A part d’inoportú, ho trobo de molt mal gust. Almenys poc encertat. Quina baixesa humana. Quina poca dignitat. Quina escassesa moral. Que indignant.

Amb una mica d’intuïció i —pressumptament— tots els significats: quin bon parell de desgraciats!

Comparteix a:
Categories
Vigilant el camp de sègol

Llibertat per Birmània – Free Burma

Free Burma!
Birmània és un país segrestat pel seu govern. Monjos budistes demanen llibertat pacíficament, i l’exèrcit del seu país els reprimeix. Es parla de centenars de morts. El govern militar filtra la informació dels mitjans de comunicació tradicionals. Mòbils, cibercafès i ONGs fan tot el que poden perquè els blocaires de Birmània trenquin la frontera de la censura a través d’Internet. Cada vegada costa més. Per tot això, aquest bloc se suma a la campanya engegada.

Sí a la llibertat, sí a la democràcia i sí a la pau: i ara mateix. Féu pressió: signeu!

Comparteix a: