Categories
Diari personal FAIL

Paradigma de l’abús rotondil

O, dit d’una altra manera, l’exemple més clar mai vist de l’abús que es fa de les rotondes.

Sí amics, us asseguro que la rotonda és tal com indica el senyal, no hi ha cap camí ni res. Res de res. Una entrada, una sortida, i prou. I s’ha de fer tota la volta igual. Si la voleu anar a visitar (com a monument que és), està als voltants de l’estació de l’AVE Tarragona Camp, anant des de Perafort cap a l’estació. Per si no n’hi havia prou en fer passar l’AVE prou lluny de cap centre important, com Reus o Tarragona, els de fomento ens compensen amb aquesta joia. La foto no és gaire bona perquè està feta amb el mòbil.

Categories
FAIL

Jata, una empresa d’impresentables, innova en màrqueting

Quan avui han trucat per telèfon estava mirant tranquil·lament la tele. Era una més de tantes altres trucades de màrqueting directe a les que estem acostumats, però aquest cop, com que avui el que feien a la tele no em cridava gaire l’atenció, no he evadit la trucada a la primera oportunitat com acostumo a fer, i, amb tranquil·litat i paciència, he donat una oportunitat a la teleoperadora perquè fés la seva feina. Més o menys ha anat així:

Agafo el telèfon. Sense presentar-se, una veu de dona (naturalment, com sempre, en castellà) pregunta pel meu pare. Demano que s’identifiqui, i, després de demanar-me perdó per no haver-ho fet —perquè es tracta d’una veu extremadament ben educada, o, més ben dit, ben ensinistrada— i d’intercanviar-nos unes quantes paraules cordials de presentació, sempre molt correctes, decideix que, com a víctima, jo ja serveixo, i prossegueix amb el pla.

És una representant de l’empresa Jata (d’un call center més aviat, perquè se sent la típica remor de fons), que em diu que al meu poble, corregeix, a Botarell (havia de substituïr <el seu poble> per <Botarell> i no hi ha pensat, oix) l’empresa fa una campanya de llançament d’un nou producte i que m’obsequien regalant-me’l. Directament pregunto on és la trampa i m’explica que no n’hi ha. Només es tracta d’agafar el producte, les dades de contacte de l’empresa (perquè?), i tancar la porta. Com que no m’ho crec torno a preguntar-li si s’ha de signar alguna cosa, i em diu que no.

Òbviament veient l’èxit del negoci que puc fer obtenint un objecte pràctic i útil com una gerra de 60€ (que m’informa que és el que val) totalment gratuït, i amb tanta insistència de la senyora de l’altra banda del telèfon, em mostro interessat pel producte fins al final.

Canviant de tema ràpidament i sense donar lloc a rèplica, em diu, de passada, que els ports són 8€ i que els he de pagar jo. Sense esperar que acabi la frase (per primera vegada en tota la conversa) l’interrompo per dir-li que en aquest cas no sé si m’interessa. Em surt amb que l’empresa és coneguda, que ha sortit a la tele (constantment fa referència a que l’empresa fa publicitat a la tele com a prova de la serietat i fiabilitat de la mateixa), que vindran al poble a fer campanya i que els veuré al carrer…

Quan diu això penso que si posen un estand no serà necessari que m’enviin res, i li pregunto:

O sea que si estan en la calle no es necesario que pase nadie, puedo recogerlo yo mismo allí, no?

I respon amb tota la mala llet que des del principi feia veure que no tenia:

Pos ala que te den! Cloc.

Això sí que és màrqueting directe. I agressiu. Quina gran professional. Ara sí que m’han vingut ganes de comprar productes Jata sense parar.

Jo que em pensava que qui acostumava a rebre els insults eren ells. Sóc l’únic a qui una operadora de telemarketing l’ha insultat i l’ha penjat? El món va al revés?

Per cert, com que el negoci el tenen venent els filtres de les gerres que venen per telèfon, he posat la paraula filtro i Jata a l’adreça (/no-comprar-jata-filtro-jarra, etcètera). L’objectiu és ser el primer bucant “filtro jata” al Google. Segur que els hi fa il·lusió. Si sou dels que veniu des del Google: NO COMPREU RES JATA, SÓN UNS ESTAFADORS,  I US FARÀN PAGAR 8€ PER UNA GERRA QUE NECESSITA RECANVIS QUE VALEN MÉS QUE LA PRÒPIA GERRA. (que vindria a ser la conclusió —perquè no sé com dir moraleja en català —). I si sou dels que veniu des del Google buscant “jata” i, a més, sou responsables de màrqueting de l’empresa: Que os den!

Categories
FAIL

Sony ens estafa: evitem-la

L’empresa Sony, caracteritzada per fer productes i sistemes incompatibles amb la resta del món (Memory Stick, BETAMAX, ACC, MiniDisc,  etc, etc…), ha de moure fitxa. Sony ha d’escullir entre ser una companyia de patent que es mira al melic o bé ser una companyia que escolta al consumidor (com fa, per exemple, Dell, creant el seu bloc one2one, d’informació i feedback amb el client).

Si compres un producte Sony et gastes molts diners, i, a més, per motius de compatibilitat, tots els productes que et compris et serà millor que segueixin sent Sony. Quedes a les seves mans. I aquest és el seu joc: l’únic sentit de la incompatibilitat és tenir el benefici i la patent assegurada.

En un món on tot tendeix a la globalització i a la compatibilitat de sistemes, els dispositius de Sony resulten anacrònics. Sense posar-me en si són bons o no, que és més que discutible, només es preocupa per tenir les patents i publicitar-les per intentar-les convertir en estàndard.

Productes que són diferents, i campanyes que diuen que, a més de diferents, són millors. Fins avui tothom o bé es creia o bé no es creia la publicitat, però no hi havia espai per a dubtar, valorar ni discutir de forma global. En un sistema de publicitat top-down, com el que fins ara hi ha, pots pretendre que, amb molta inversió en publicitat, i algunes dificultats, el teu sistema s’estandaritzi. Això està canviant. Internet és un espai d’informació lliure on tothom diu el que vol. I abans de comprar un producte, els consumidors consulten per internet les valoracions i observacions que fan altres compradors sobre el mateix producte.

El consumidor, lògicament, es refia més de les opinions anònimes que es produeixen cada segon sobre un producte determinat a internet, i que són accessibles a través dels buscadors, que no pas en el que els diuen en un anunci de televisió que val molts diners i que paga l’empresa anunciant del producte.

Aquest canvi està generant una revolució, i sobretot en les agències de publicitat, que veuen que cada cop més el sistema de publicitat top-down té menys força, i, o bé es renoven, o bé perden pistonada.

Tinc targetes de memòria Secure Digital i Compact Flash (l’anterior estàndard). Com vaig dir fa uns dies, ara m’he comprat un mòbil Sony-Ericsson. Això m’obliga a comprar targetes MemoryStick nosequè-nosequantos (curiosament exclusives dels productes Sony), i m’indigna gastar-me aquests diners innecessàriament. Jo, a part d’aquest mòbil, no m’he comprat mai res Sony. Si vosaltres ho heu fet us recomanaria que no tornéssiu a cometre l’error.

La revolució d’internet de la que tant es parla comença així, en un bloc com aquest, i simultàniament en molts més com aquest a tot el món: Sony només pensa en ella i no en els seus consumidors: evitem-la.

Categories
FAIL

Cartelleres en crisi. Avui: Poseidón.

Fa massa dies que no fan cap pel·li mínimament digna a cap cinema comercial (els que vaig jo). Què passa?

Avui teniem ganes de les pitjors que es poden tenir en un dia festiu i avorrit: ganes d’anar al cine, però sense saber quina pel·lícula veure. Ha tocat Poseidón. Si us passa el mateix no hi aneu: torneu-vos-en a casa.

Situem-nos: a un vaixell inmens (rotllo titànic) li cau una onada a sobre i es posa al revés: cosa molt habitual en els vaixells de gran tonatge i calat. Doncs bé, la pel·lícula tracta sobre el típic grupet d’intrèpids personatges que vol aconseguir escapar.  Gran argument. Mai vist.

Us faig un resum de la pel·li com a mi m’agrada: en mode freaky-programador (és el que estava pensant mentre la veia, per entretenir-me):

define POQUES=4;
define MASSES=20;

int id-zona, id-sortida,array-sortides[POQUES];
int sequencia_actual=0;
int numero_sequencies=MASSES;

while (sequencia_actual<numero_sequencies ) {

    id-zona=entrarEnZonaEstretaClaustrofòbicaiPerillosa();
    algunaFantasmada(random());

    array-sortides=buscarPossiblesSortides(id-zona);
    algunaFantasmada(random());

    id-sortida=descartarTotesLesSortidesMenysLaPerillosa();
    algunaFantasmada(random());

    sortirDeZonaEstretaClaustrofòbicaiPerillosaDelVaixell();
    mortDAlgunPersonatgeIrrellevant();
    algunaFantasmada(random());

    sequencia_actual++;
}

rescatDelsPersonatgesRellevants();
exit();

Una pel·lícula que pretén ser comercial però que no resultarà ni això.
   

Categories
FAIL

Perdidos (Lost) és una merda.

Atenció: Això és una no-recomanació.

Tothom us insistirà, però heu de ser ferms: no mireu Lost (Perdidos). Tothom us dirà que és bo i alguns que és boníssim: però és una gran merda.

Normalment les sèries tenen dues trames. Una a llarg termini que es va resolent a mesura que es desenvolupen els personatges fixes de la sèrie al llarg del temps, i una a curt termini que comença i acaba a cada capítol. La primera aporta continuïtat a la sèrie i la segona al capítol (que no t’avorreixis i canviïs de canal).

Lost és molt viciós. Però no perquè sigui bo, sinó perquè no és una sèrie: és una pel·lícula. Concretament és una pel·lícula dolenta de diumenge a la tarda. Només li diuen sèrie perquè és una pel·lícula que podrien despatxar en 90 minuts i que, en canvi, dura tantes temporades com vulguin fer-la durar. La duració extraextesa és el que la fa tant avorrida. I que sigui una pel·lícula el que la fa tant viciosa. Només té una trama: la de llarg termini. I per fer-la més “distreta”, cada X minuts afegeixen un flaixbac. Això em mata. És desesperant.

La primera temporada és només el plantejament, a la segona comença el nus, i a partir d’aquí ja no ho sé. Suposo que, de moment, no ho saben ni els creadors. Depèn de l’audiència. Van fent la sèrie a mesura de l’audiència. Ells mateixos han acceptat que agafen idees dels fòrums a internet. Com a producte és l’invent ideal, és el Crónicas Marcianas de les sèries en aquest aspecte. Només tenen un plantejament i molta audiència. Són lliures de fer-ho durar tant com vulguin. Fan el producte en funció del que demana l’audiència. Això vol dir que no tenen la capacitat de sorprendre. Tot el que passa és previsible.

Pels que estigueu a la primera temporada: s’acaba la temporada sense saber què hi ha darrera l’escotilla. Ni, òbviament, el que és el monstre.

Pels que estigueu a la segona: Als EUA també ho estan. O sigui que trigareu temps a saber alguna cosa d’aquestes que espereu saber al començar a tots i cada un dels capítols. I veient la trajectòria de la sèrie, segur que al final de la temporada l’incògnita encara és superior.

L’únic personatge que val la pena és el Sawyer. El protagonista és com tots. La que es follarà al protagonista se sap des del primer capítol. Tensió sexual no resolta: un gran recurs, inèdit, mai vist.

Conclusió: Mireu la sèrie només si us diverteix mentre l’esteu veient, perquè si la mireu esperant que es resolgui alguna incògnita hi ha un 95% de probabilitats que us quedeu amb les ganes.

L’alternativa: http://en.wikipedia.org/wiki/Lost_%28TV_series%29 <- hi és tot sobre Perdidos, el que se sap, el que no, el que no s’inventaran per seguir aprofitant el tirón, el que sí, etc… Així no cal avorrir-se mirant la “sèrie”.

He posat aquest post a la categoria propostes: la proposta lògicament seria no mirar Perdidos.