si encara no l'heu vist, no us podeu perdre aquesta animació:

Ondho, l'empresa on treballo, ha decidit provar el nou servei Google Mail Hosted. Una URL val més que 1000 paraules: http://correu.ondho.com.

És una solució interessant pel correu electrònic a les empreses: ens oblidem de l'Outlook i dels seus problemes, de comptes de correu contractats externament i de servidors de correu i dels problemes tècnics que suposen aquestes infraestructures. I fins a 25 comptes de correu de 2Gb cadascun són gratuïts.

Simplement configurant el domini els servidors de correu de Google ens el gestionen: només cal canviar els registres MX del DNS, fent que apuntin als mailservers que Google ens subministra al donar-nos d'alta.

I tot a l'estil GMail, és a dir, amb estabilitat, usabilitat, facilitat d'ús, rapidesa i en català. Per descomptat, també amb el xat de GoogleTalk integrat i la possibilitat de redirigir els correus i fins i tot de descarregar-los al nostre programa client de correu (sigui Outlook o no). Més informació sobre el servei aquí.

No se'ns faci estrany doncs trobar a partir d'ara adreces de GMail o de GoogleTalk de qualsevol domini. Ara el meu gtalk i e-mail de la feina és isaac@correu.ondho.com. I em pot agregar qui sigui. Sempre i quan només sigui per motius de feina, esclar.

Els damnificats del barri del Carmel de Barcelona han decidit fer un partit polític, anomenat partido azul,  i presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya. Per què? Cito textualment:

Farts de no rebre solucions satisfactòries de les administracions después de la crisi del Carmel, i animats per altres col.lectius de Veïns de la resta d´Espanya que s´han trobat també amb greus problemas a l´obra pública.

Tots els partits tenen (o haurien de tenir, en el cas de convergència) uns ideals, o almenys uns objectius com és el cas per exemple dels antitaurins o dels pro-legalització de la marihuana. Quin és l'objectiu dels damnificats? Hi he pensat (no gaire) i només se me'n ha acudit un: més diners.

D'acord que el dany és irreparable: que et destrossin la casa, amb tots els records i, de retruc, les vivències, no té preu. És un dany que no es pot quantificar amb xifres. Però s'ha de fer.  I s'ha de tenir en compte que això a la resta de ciutadans no ens pot costar infinit. El metro ha de passar per algun lloc i els accidents desgraciadament existeixen.

Es van donar pisos nous als que el van perdre (només faltaria). Es van arreglar els pisos que havien quedat malmesos (només faltaria). Es va pagar l'hotel als que es van quedar sense pis (només faltaria). I finalment es van donar indemnitzacions, em sembla que justes, pels danys causats (només faltaria). Com és lògic, els va semblar poc el que els donaven i els en van donar més.

Recordo que quan els van indemnitzar la primera vegada es queixaven perquè volien més diners. I recordo que la segona, també. Els imports totals van sortir publicats al diari i aquests eren bastant substanciosos. Molts d'ells incloïen pisos nous millors que els que ja tenien. Això sí: sense records.

Que se'ls derrumbés la casa per a alguns d'ells ha estat el negoci de la vida. Els ha tocat la loteria. I cada cop que aconsegueixen una indemnització més fan més mala cara i diuen que estan més descontents. Això al carrer i, sobretot, als mitjans. Perquè quan tanquen la porta del pis nou de trinca vigilen de no trencar les rajoles al saltar d'alegria: que aquestes si les trenquen les hauran de pagar de la seva butxaca.

Moltes d'aquestes 'reivindicacions' en forma de partit polític acaben 'integrades' en altres partits que se'ls fan seus. A canvi de promeses, és clar. I a aquests l'únic que els poden prometre són més diners.

Per molts partits que facin i per molts diners que recullin els records que guardaven i van perdre no els podran recuperar. Posats a fer partits que facin el partit dels oportunistes i ens hi adherim tots; que les oportunitats no s'han de deixar escapar: ells ho saben molt bé.

Després de trencar-nos el cap amb el nanopops.xls, el nanocats.xls (d'elforat.net) i el simbols.xls arriba el marques.xls. Aquest cop no es tracta ni de grups de música ni de símbols nacionals, sinó de logotips.

L'objectiu de les campanyes publicitàries no és inundar les parades d'autobús, els cercadors d'internet ni la televisió amb la imatge de la marca que anuncien: l'objectiu és inundar el nostre cervell consumista. I com a consumidors només sóm un objectiu, el target.

Sempre és igual: volen que el target recordi i reconegui la marca. I amb el permís de Naomi Klein (NO LOGO), d'això va el joc que us proposo: encertar les marques, almenys les que tenim posicionades a la matèria grisa sense saber-ho. Que tremolin les agències de publicitat perquè les posarem a prova. ;)

Una pista que em vaig trobar per sorpresa a l'armari de la cuina:

Jo ja en tinc un 90% complet, del que n'estic molt orgullós. Només me'n falten 24, que són la 10, 12, 13, 16, 36, 39, 76, 85, 88, 91, 95, 114, 126, 149, 153, 157, 184, 188, 199, 202, 207, 209, 211 i la 239. Sabeu quines són?

Que Zidane es retirava ja era sabut. Que ho fes aprofitant la final del mundial era d'esperar. Que se li girés la truita i ho fes projectant-se com un míssil sobre Materazzi és trist; però tampoc és el primer cop que perd els papers. La novetat del tema és tota la revolució que hi ha hagut després. Abans feies quatre bromes al bar i te'n tornaves a casa. Avui te'n tornes a casa i reps totes les bromes per e-mail i en format audiovisual. No cal cercar-les: el boca-orella les filtra, les bones arriben i les dolentes es moren pel camí.

En aquest cas hi ha hagut una mena de Mundial de l'Humor, on el premi per qui creava l'animació més graciosa era que fós la més coneguda. Tothom amb uns mínims coneixements tècnics s'hi ha afegit: alguns de creatius han plasmat la seva idea i d'altres han fet megacompilacions dels gags d'altri. I és que aquí hi ha feina per a tothom.

Podeu veure'n el resultat en aquesta pàgina: és un ranking on hi han moltes de les creacions que s'han fet. En aquesta altra podeu fer parlar al Materazzi. I si no en teniu prou, ja sabeu.

...de tant bé que escrius.

La moda és deixar de fumar, anar en bici, col·laborar en ONGs, ser d'esquerres, no votar convergència, esforçar-se per aconseguir el que es vol, riure's de Ferran Adrià, respectar les dones (fins i tot si es dediquen a la prostitució), voler la igualtat de sexes, ser simpàtic als moros, als negres, als xinos, als gais i a les lesbianes.

I tot això és el que critica Salvador Sostres.

Lògicament el que creiem que és bo també té inconvenients. I per un personatge intel·ligent com és Sostres aquests inconvenients esdevenen la matèria prima i l'argument per fer de ganxo dels seus articles que resulten sucosos, hilarants, sarcàstics, a vegades sublims i tot sovint polèmics. No us els podeu perdre: el fill de puta convergent escriu molt bé.

Llegiu almenys el més que polèmic Tocar per tocar. I el Parlar espanyol és de pobres també us el podeu llegir, que ha estat molt polèmic a les Caspanyes. O aquest altre. Ah, el ja famós "Públic i privat", del 24 d'abril, no l'he pogut trobar. És el que va provocar que Pasqual Maragall, president, el denunciés.

També us el podria recomanar parlant de la seva família, defensant les guerres, filosofant sobre el fill de puta que t'ha tocat, criticant treure la nota més alta de la selectivitat,... l'home és una mina.

Senyor Sostres, gràcies per ensenyar-nos una altra manera de veure les coses (tot i que no sempre la compartim).

Si us interessa el seu punt de vista o us han indignat, divertit o simplement agradat els seus articles en podeu trobar més cada dia a la secció Llir entre cards (el llir és ell, com bé podeu constatar amb la foto) del diari AVUI o al seu bloc. Fins i tot també podeu comprar un llibre seu: la setmana passada tenien l'Escric molt bé a La Formiga d'Or per 1€ (típica oferta Happybooks de llibres que no es poden treure de sobre).