Ja he decidit el que votaré: no.

Perquè no és l'estatut que els ciutadans del meu país volen.
Perquè ni tant sols s'hi acosta.
Perquè estic fart de les competències en comptagotes.
Perquè tant ERC com CiU el consideren insuficient.
Perquè no calia muntar tot aquest sidral per això.
Perquè entre la sociovergència i tot aquest sidral que s'ha muntat si surt que sí tindrem estafatut per molts anys.
Perquè serem una regió més a Europa, no tindrem presència internacional.
Perquè no reconeix el català com a llengua pròpia, per tant no avancem.
Perquè falta poder actuar en polítiques socials i sobretot falta un marc laboral propi.
Perquè ens continua legislant Espanya, només ens deixen quatre engrunes.
Perquè no decidirem on van a parar els nostres impostos.
Perquè per dignitat nacional no podem acceptar cap decisió presa i ratificada per les corts espanyoles.
Perquè el procés de decisió d'aquest estatut no ha estat gaire democràtic.
Perquè els estafatuts serveixen per continuar divint els Països Catalans.
Perquè en masses temes seguiran primant els interessos de l'estat espanyol abans que els del meu país.
Perquè Catalunya pot exigir molt més.
Perquè Catalunya és una nació i no ho diu: se'n riu.
I perquè ja no ens alimenten molles i ja volem el pa sencer. O aquest cop almenys una llesca.

El primer vídeo d'aquest bloc el dedicaré a Orochuban Ebichu. El coneixeu? És un hàmster manga i la seva principal ocupació és tenir cura de la seva mestressa.

El capítol 11 és prou bo:



Si us ha agradat podeu trobar-ne forces més aquí.

Hi ha moltes galàxies. Hi ha molts planetes. I dins de cada planeta hi ha molts llocs. I jo de tots ells estic a l’únic on no vull estar: a la meva boda.

La que ha de ser la meva esposa té un somriure permanent a la cara. És un somriure inesborrable, un somriure de felicitat; un somriure que gairebé m’indigna. Com pot no adonar-se que sóc infeliç? És ella la persona que més em coneix o la que més creu conèixer-me?

Mentre la sogra m’explica detalls estúpids de la boda penso en els anys d’infelicitat que m’esperen. Sempre penso en la infelicitat que m’espera en el futur. És molt positiu fer-ho: a vegades, per error, alguna cosa no surt com esperes: és la meva esperança.

- Et sembla bé Isaac?
- El què?
- Coi, si treiem els canapè de foie abans dels de formatge.
- Per favor, ja saps que l’experta ets tu Maria, la decisió ha de ser teva. –Pico l’ullet a la meva sogra que somriu encantada i segueixo argumentant– Moltes gràcies per tot el que estàs fent per nosaltres, sense tu i el Josep no sé què fariem...

Bla, bla, bla... Per favor: mentre m’escolto em faig venir ganes de vomitar. I no només metafòricament. Vaig corrent al lavabo. Recolzo el cap a la paret. Mentre el diafragma va expulsant a convulsions l’esmorzar (incloent els canapès de foie, i de formatge) penso en la possibilitat que estigui més podrit el que es queda a dins que el que surt.

Torno al hall de l’hotel. La meva sogra està preocupada per la meva salut: de cap manera podria permetre que la meva salut pogués perjudicar el dia més feliç de la vida de la seva filla. Penso en dies feliços a les vides de les persones i el dia del matrimoni quasi bé mai hi apareix. I el naixement? El naixement és el dia més feliç o el més infeliç de la vida d’una persona? Suposo que depèn del dia en que ho penses.

- Estàs bé, segur?
- Sí, sí, es que ahir els amics a la despedida em van fer beure molt. No és res, de veritat, ja em trobo molt millor. –Menteixo.

No eren els meus amics: eren els amics de la meva parella. I no em van fer beure: vaig haver de beure per poder suportar-los. I no em trobo molt millor: cada minut que passa em trobo pitjor.

- Ja et vaig dir que no sortissis fins tard –Somriure d’oracle: ella ho sap tot.- Espero que alegris aquesta cara per d’aquí a unes hores. –Somriure de nou, aquest cop amb mala llet.
Li torno el somriure, però amb ulls de “Quanta raó que tens, no sé què faria sense tu”, i giro la cara, buscant una escapatòria.

Miro i veig a la Sara, la núvia. Segueixo mirant. No és l’escapatòria que busco: és el parany. Veig al Josep, el sogre, que es gira en el precís moment que jo el miro. Les mirades es creuen. Somriu lleument i ja no puc forçar més la situació: m’hi he d’atansar i dir-li alguna cosa.

Està explicant el mateix acudit de sempre, a la mateixa gent de sempre, i tothom li riu les gràcies de sempre. Tothom intenta ser tant graciós i tant enginyós com ell. Irrompo en la conversa:

- Quin humor tant intel·ligent. És la festa de la matèria gris avui?

Sento un riure al meu comentari que identifico fàcilment. En Josep em mira i els seus ulls em diuen “T’odio”. Tothom m’odia. Bé, gairebé tothom, perquè la Sara no m’odia: encara no em coneix prou. Em giro i veig l’origen de l’única rialla: la Nausica. És la germana petita de la Sara, de només 15 anys. I ella, amb sort, potser tampoc m’odia, perquè, com a mi, poca gent la suporta. Uneix més tenir enemics comuns que no pas amics.

Me la quedo mirant fixament però ja no somriu. I jo tampoc. No recordo cap vegada que ens miréssim directament als ulls i no m’hi perdés. Els té blaus i em fascinen. A vegades he pensat que estic amb la Sara només per veure els ulls de la seva germana de tant en tant.

Sóc un covard: sempre he aprofitat les oportunitats que m’han aparegut abans de crear les meves pròpies. Què seria millor: morir-me de cop, casar-me i morir lentament o dir-los que no em vull casar i que em matin? O el que és el mateix: Què seria millor: morir, morir lentament o morir sofrint? Perquè viure... viure no està a l’abast d’un covard.

- Isaac, Isaac, què et passa? –Em pregunta la Sara convertida en preocupació humana.
- Res, estic bé. M’he marejat una mica. –Responc abans de pensar una resposta.

La Nausica ha marxat fa estona però encara no me la puc treure del cap.

- Segur, carinyo?
- Sí, sí, de veritat.

La Magnum del calibre 45 que acaricio amb els dits per dins la butxaca em tranquil·litza: si tots hem d’acabar morint m’agrada tenir sempre aprop l’eina adequada per fer-ho.

Seguint el tarannà habitual que em caracteritza, durant les següents hores no faig res que no hagi de fer; i ara toca dir a la meva parella que l’estimo, tranquil·litzar-la perquè està nerviosa, simular felicitat, ultimar detalls, etcètera. Però el temps va passant mentre l’hora fatídica s’acosta. L’hora de la felicitat infinita per a uns i de la infelicitat, també infinita, per a uns altres.

Sona la marxa nupcial i tot va sobre rodes. És el casament perfecte per a tothom menys per a mi, el nuvi. La solemnitat del ritual m’arriba endins i em fa por.

- Ens hem reunit avui, en presència de Déu i d’aquests amics i testimonis amb el propòsit d’unir a aquest home i aquesta dona en el sant estat del matrimoni.

Ja hi sóm: tothom m’ho ha de recordar: tot això ja ho sabiem.

- Si algú dels aquí presents sap algun motiu que impedeixi que es dugui a terme aquesta unió, que ho declari ara o que calli per sempre.

Ningú diu res. Em desanimo: sempre he tingut l’esperança que algú digués alguna cosa ara.

- Isaac, prendràs a la Sara, per a ser la teva esposa legítima, per a viure en el sant estat del matrimoni segons la voluntat de Déu i fins que la mort us separi?
- Sí.

Immediatament després de respondre i sense pensar-ho em trec la Magnum que duc sempre als pantalons i em disparo al cap. No sé quines parts del cervell travessa la bala però tinc temps de girar-me i, també sense pensar-ho, dir a la Nausica que l’estimo. Veig als seus llavis que ella em diu que també: però això potser només és una al·lucinació post-mortem. El cas és que sóc feliç. I aquest cop l’oportunitat no m’ha caigut del cel. És això el cel? Sóc al cel? Noto un cop de cap. No: és el terra.

Jo crec que el grau de coneixement global de determinades marques, ciutats, etc... es podria esbrinar mirant el número de recerques a Google d'aquests. I Google també ho sap:

http://www.google.com/trends

En aquesta web pots buscar un històric de les recerques que s'han fet a google de tot el que vulguis. I si ho separes per comes pots fer comparacions.

Propostes:

Buscar < barcelona,madrid > i anar canviant els països. (al desplegable de la dreta).
Buscar < madrid,london > i mirar els dos pics.
Buscar < "samuel eto'o","therry henry" >...

Si trobeu alguna Recerca curiosa més escriviu-ho als comentaris!
(o mail a bloc@iroca.net i ho afegeixo jo)

Si no coneixeu la teoria, és força interessant:

click

Michael Wolf és un fotògraf que es va dedicar a fotografiar els habitatges de 100 peus quadrats (uns 3.5x3.5 metres) d'un bloc de pisos a Hong Kong.

Pedra, estisores paper! Els collages del SrGarcia a flickr.