L’única raó per la que sóc aquí és perquè algú, en algun lloc, es va plantar quan era arriscat. Es va plantar quan era difícil. Es va plantar quan no era el moment. I perquè aquest algú es va plantar, uns quants més es van plantar. Després alguns milers es van plantar. I després alguns milions es van plantar. I així plantant-se, amb coratge i un propòsit clar, d’alguna manera s’ho van manegar per canviar el món. […]
Liderats no per enquestes sinó per principis; no per càlculs, sinó per conviccions. És així com hem sumat la nació sencera a un objectiu comú, un objectiu més noble. […]
No només oferim el canvi com un eslògan, sinó com un canvi real i ple de sentit. […]
Sóc aquí pel que Luther King va anomenar “la rabiosa urgència de l’ara mateix”. Perquè podem arribar-hi massa tard i el nostre moment és ara. […]
El nostre moment és ara.
El discurs és d’Obama. L’he traduït bastant lliurement i hi he tret les referències a Amèrica. Quan podrem tenir un Obama nosaltres? No voleu dir que ja ens tocaria?
6 respostes a “Un discurs”
I tant, que ens tocaria. Jo també em planto!
Aquí no dura ni dos dies. En menys d’un any l’acabem criticant tots segur.
Sí Santi, sempre igual. Enlloc de fer bones propostes, o propostes millors, aquí sembla que el que s’hagi de fer per triomfar és aixafar les propostes dels altres. Ideal per no avançar mai en res. Molt cansat tot plegat.
Anna, espero que cada vegada siguem més!!
per tenir un Obama d’aquí uns anys, hem de tenir algú que es planti avui!
Sí mai9, sí. I costa. En aquest país ens costa aixecar-nos. Estem massa encartonats…
I el pitjor és que fins i tot, segons com, està mal vist que algú faci un pas endavant. Em resulta inexplicable. Per enveja? No ho sé… En fi…