Néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se

Com gairebé passa en tots els països del món  —en major o menor grau—, el nostre és plurilingüe. Cal aclarir que quan parlo d’el nostre país em refereixo als Països Catalans, i quan parlo d’el nostre estat em refereixo a Espanya. Segons els percentatges, podríem dir que vivim en una zona bilingüe: més o menys es parla el 50% de català i el 50% de castellà. Però repartit de forma no uniforme: a les ciutats es parla molt més castellà que als pobles perquè històricament hi ha hagut més immigració.

La situació global força un fluxe de persones entre països que va fluctuant, i que barreja individus, cultures, llengues, i, en definitiva, maneres —en el fons no molt diferents— d’ententre les coses. Passa a tot arreu. Però aquí tenim un problema afegit: la cultura catalana no té estat. Almenys no un estat que vetlli per ella. I no és igual: ens afecta. És més: a part de no tenir-ne, tots els que en formem part coneixem la cultura i la llengua de l’estat que ens engloba, l’espanyola. Sovint la interioritzem sense poder-ho evitar: parlant amb la gent, mirant la tele, utilitzant l’ordinador, el mòbil, la rentadora, navegant per Internet, obrint un pot de salsa de tomaca…


No té perquè ser res dolent això, si no ens importa que a llarg termini desaparegui la llengua, les tradicions i la cultura catalana. Fins i tot pot ser bo: conèixer i sentir-se partícip d’una cultura tan gran i important com és l’Espanyola obre portes a tot arreu i ens ajuda a escollir el programa de la rentadora o la salsa més adient per als espaguetis. Tinc una idea encara millor: considerem-nos tots nord-americans! Cremem llibres i diccionaris llatins i baixem-nos pel·lícules nord-americanes en versió original! Com que som ciutadans lliures del món és igual la nostra identitat, qui som i d’on venim.

Us proposo adoptar les fases de la vida de molts éssers catalans d’avui: néixer, créixer, reproduir-se i suicidar-se. Catalans, reproduim-nos i assassinem-nos! Així tot serà millor. Així els nostres fills sabran d’entrada que són anglosaxons i se’ls obriran les portes arreu. Fins i tot pot ser bo: així acabarem formant part tots d’una cultura molt més gran i important com és l’Americana. Féu com jo, que no escric aquest bloc en català perquè és l’idioma en el que penso, en el que sento, en el que estimo, en el que intento expressarme i en el que estic fet. Només ho faig per romanticisme caduc, per cortesia i per tenir menys visites.

Comparteix a:
Entrada publicada a Vigilant el camp de sègol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *