Creus i cares

Les trucades de telèfon del final, que només eren discusions innecessàries que s’allargaven fins la matinada. El pessimisme que compartíem, i del que avui encara no m’he pogut desprendre. Dinar a casa teva, excepte la resta de l’estada. No haver-te sigut prou sincer, i intentar arreglar-ho massa tard. Fer coses que no volia fer només perquè tu et sentissis bé. No dir el que havia de dir, i dir massa sovint el que m’hagués pogut estalviar. Tenir ganes de no veure’t i no haver-nos entès mai prou.

Tu. La teva mirada curiosa. Passejar pels carrers de Sant Cugat i el petó del final malentès. Perdre l’últim tren i haver-me de quedar a dormir en un hotel. Les estades a casa teva, excepte els dinars. Tornar cap a casa en tren després de veure’t i només pensar en les coses que faríem quan ens tornéssim a veure. Els Ginos. Els ulls i el cul. L’habitació i l’estanteria dels llibres. Perdre la clau de casa a la sorra de la platja i no recordar-me’n fins a necessitar-la, per no haver pensat en res més que en tu durant el viatge. Tot el que havíem de fer i mai vam fer. El vestit de flors vermelles. Gairebé tots els teus amics i amigues, de tota la vida i de la facultat, la teva mare, el teu germà i sobretot l’abuelita. Que els trobo a faltar. Tenir ganes de veure’t sovint. Trobar-te a faltar quan no hi eres. Entendre’ns. I les trucades de telèfon del començament que s’allargaven fins la matinada.

Comparteix a:
Entrada publicada a Diari personal, Do not post. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *