Castells cap al cel. Mariona: a reveure.

Una castellera de dotze anys dels Capgrossos de Mataró, Mariona Galindo, va perdre la vida ahir com a conseqüència de les lesions que es va fer al cap arran de la caiguda d’un quatre de nou amb folre el 23 de juliol passat, en la diada de les Santes, la festa major de la capital del Maresme. La nena va patir un traumatisme cranioencefàlic i va ser trasllada a l’hospital Sant Joan de Déu, on en una primera operació els metges li van extirpar un coàgul de sang. Dies més tard se li va practicar una segona operació però no va poder recuperar-se. El dia i l’hora de l’enterrament encara s’han de concretar. La Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va emetre ahir un comunicat en què va qualificar el fet de «fatal accident del tot excepcional dins la pràctica castellera».

Extret de vilaweb.

De les tradicions perilloses els castells potser és la que ho és més. Pujar sense casc i sense cordes a més de quatre metres d’altura, per un humà, és un perill. Qui ho negui és idiota. Però si fem cas a les estadístiques, conduir o passejar pel carrer encara és més perillós.

Viure és un risc, i si no correm riscos no vivim. I què cal fer, no passejar? no moure’s? no viure? no existir? Jo no vull durar, jo vull viure. I viure és sentir-se lliure de fer el que vols o el que creus que cal fer, lluitar per les teves causes. Morir és el que tots fem, i viure n’és l’excepció: el privilegi dels que veuen la vida com la única oportunitat i no com la mort prorrogada.

El que passa en aquest cas és que l’accident s’ha produït mentre s’estava representant un país, mantenint viva una tradició. Un país que té molts enemics que volen erradicar la seva identitat, i que fins i tot neguen la seva existència dia rere dia. Enemics que ara diran que cal prohibir els castells, que els castells són tant macabres com els toros o el que sigui: hi ha molts exemples. Cada dia una nova campanya anticatalana: ara toca el "castells no". I sí que fer castells és perillós, i sí que formar part d’una pinya és asfixiant:  però la gent ho fa lliurement. Formar part d’España també és asfixiant per a Catalunya, i a això hi estem obligats.

Sóc d’un país pacífic que lluita per la seva llibertat. Que lliura batalla sense violència. Un exèrcit on ens hi allistem persones que lliurement fem pinya per construïr, a sobre nostre, amb respecte, i amb la nostra pròpia carn, el que nosaltres volguem. Avui aixequem un castell, la setmana vinent un altre, i a poc a poc un país.  I aquí i allà cada dia se n’alcen més. I cada dia més sovint, i fins que ja no ens poguem (ni ens puguin) aturar. Formo part d’un poble pressionat per tots costats al que es vol asfixiar, i que es defensa fent muntanyes de persones cap al cel. Catalans: algun dia farem l’aleta. De moment, anem construïnt. Mariona, avui només ho fem per tu. Pit i collons!

Comparteix a:
Entrada publicada a Vigilant el camp de sègol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *