Categories
Vigilant el camp de sègol

El diner públic: un carmel

Els damnificats del barri del Carmel de Barcelona han decidit fer un partit polític, anomenat partido azul,  i presentar-se a les properes eleccions al parlament de Catalunya. Per què? Cito textualment:

Farts de no rebre solucions satisfactòries de les administracions después de la crisi del Carmel, i animats per altres col.lectius de Veïns de la resta d´Espanya que s´han trobat també amb greus problemas a l´obra pública.

Tots els partits tenen (o haurien de tenir, en el cas de convergència) uns ideals, o almenys uns objectius com és el cas per exemple dels antitaurins o dels pro-legalització de la marihuana. Quin és l’objectiu dels damnificats? Hi he pensat (no gaire) i només se me’n ha acudit un: més diners.

D’acord que el dany és irreparable: que et destrossin la casa, amb tots els records i, de retruc, les vivències, no té preu. És un dany que no es pot quantificar amb xifres. Però s’ha de fer.  I s’ha de tenir en compte que això a la resta de ciutadans no ens pot costar infinit. El metro ha de passar per algun lloc i els accidents desgraciadament existeixen.

Es van donar pisos nous als que el van perdre (només faltaria). Es van arreglar els pisos que havien quedat malmesos (només faltaria). Es va pagar l’hotel als que es van quedar sense pis (només faltaria). I finalment es van donar indemnitzacions, em sembla que justes, pels danys causats (només faltaria). Com és lògic, els va semblar poc el que els donaven i els en van donar més.

Recordo que quan els van indemnitzar la primera vegada es queixaven perquè volien més diners. I recordo que la segona, també. Els imports totals van sortir publicats al diari i aquests eren bastant substanciosos. Molts d’ells incloïen pisos nous millors que els que ja tenien. Això sí: sense records.

Que se’ls derrumbés la casa per a alguns d’ells ha estat el negoci de la vida. Els ha tocat la loteria. I cada cop que aconsegueixen una indemnització més fan més mala cara i diuen que estan més descontents. Això al carrer i, sobretot, als mitjans. Perquè quan tanquen la porta del pis nou de trinca vigilen de no trencar les rajoles al saltar d’alegria: que aquestes si les trenquen les hauran de pagar de la seva butxaca.

Moltes d’aquestes ‘reivindicacions’ en forma de partit polític acaben ‘integrades’ en altres partits que se’ls fan seus. A canvi de promeses, és clar. I a aquests l’únic que els poden prometre són més diners.

Per molts partits que facin i per molts diners que recullin els records que guardaven i van perdre no els podran recuperar. Posats a fer partits que facin el partit dels oportunistes i ens hi adherim tots; que les oportunitats no s’han de deixar escapar: ells ho saben molt bé.

Comparteix a:

2 respostes a “El diner públic: un carmel”

Hola Sr. Siknus,

Vist el comentariet al meu fotolog, que textualment deia:

“Hola Maria ets follable. I amb akets ulls alguna cosa més i tot. 🙂 xD”

Qual cosa em va semblar d’allò més simpàtica, afegir que no ho saps prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *