Categories
OK

L’ocell

Vet aquí que una vegada hi havia un ocell dotat amb dues ales perfectes de plomes resplendents, llampants i meravelloses.
Un dia, una dona va veure aquest ocell i se’n va enamorar. Observava el seu vol amb la boca oberta d’espant, el cor li bategava més de pressa, els ulls li brillaven d’emoció. Ell la va convidar a volar amb ella, i tots dos van viatjar pel cel en completa harmonia. Ella admirava, venenava, adorava l’ocell.
Però un dia va pensar: potser voldrà conèixer muntanyes remotes! I la dona va tenir por. Por de no tornar a sentir el mateix per un altre ocell.
I es va sentir sola.
I va pensar: "li posaré un parany. La pròxima vegada que vingui, ja no se’n tornarà a anar".
L’ocell, que també estava enamorat, va tornar l’endemà, va caure al parany, i va quedar atrapat a la gàbia.
Ella mirava l’ocell cada dia. A la gàbia, hi tenia l’objecte de la seva passió. Però com que tenia l’ocell i ja no li feia falta seduir-lo, hi va perdre l’interès. L’ocell, sense poder volar i expressar el sentit de la seva vida, es va esllanguir, va perdre la brillantor, es va tornar lleig i la dona ja no li prestava atenció.
Un bon dia l’ocell va morir. Ella va caure en una tristesa profunda, no parava de pensar-hi. Però no es recordava de la gàbia, només recordava el dia en què el va veure per primera vegada, volant content entre els núvols.
Si s’observava a si mateixa, descobiria que allò que l’havia emocionat tant de l’ocell era la lliberat que tenia, l’energia de les ales en moviment, no el seu cos físic.
Sense l’ocell, la seva vida també va perdre sentit i la mort va venir a trucar a la seva porta. "Per què has vingut?" va preguntar a la mort.
"Perquè puguis tornar a volar amb ell pel cel", li va respondre la mort. "Si l’haguessis deixat marxar i tornar sempre, l’hauries estimat i admirat molt més".

Paulo Coelho
Extret del llibre Onze minuts

Comparteix a:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *