Categories
Do not post

Fins que la mort ens separi

Hi ha moltes galàxies. Hi ha molts planetes. I, al seu torn, a dins de cadascun hi ha molts racons. I jo de tots ells estic a l’únic on no vull estar: a la meva boda.

La que ha de ser la meva esposa té un somriure permanent a la cara. És un somriure inesborrable, un somriure de felicitat; un somriure que gairebé m’indigna. Com pot no adonar-se que sóc infeliç? Ella és la persona que més em coneix? No serà la que més creu fer-ho?

Mentre la sogra m’explica detalls estúpids de la boda (o del que sigui) penso en els anys d’infelicitat que m’esperen. Sempre penso en la infelicitat que m’espera en el futur. És molt positiu fer-ho: a vegades tens sort i alguna cosa no surt com esperes. D’aquesta manera no hi ha sorpreses desagradables.

– Et sembla bé Isaac?
– El què?
– Coi, si treiem els canapè de foie abans dels de formatge.
– Per favor, ja saps que l’experta ets tu, Maria, la decisió ha de ser teva. –Pico l’ullet a la meva sogra que somriu encantada i segueixo argumentant– Moltes gràcies per tot el que estàs fent per nosaltres, sense tu i el Josep no sé què faríem…

Bla, bla, bla… Per favor: mentre m’escolto em faig venir arcades. I no només metafòricament. Vaig corrent al lavabo. Recolzo el cap a la paret. Mentre el diafragma va expulsant a convulsions l’esmorzar (incloent els canapès de foie, i de formatge) penso en la possibilitat que estigui més podrit el que es queda a dins que no pas el que expluso.

Torno al hall de l’hotel. La meva sogra està preocupada per la meva salut: de cap manera podria permetre que la meva salut pogués perjudicar el dia més feliç de la vida de la seva filla. Penso en dies feliços a les vides de les persones i el dia del matrimoni gairebé mai hi apareix. I el naixement? El naixement, ¿és el dia més feliç o el més infeliç de la vida d’una persona? Suposo que depèn del dia en què ho penses.

– Estàs bé, segur?
– Sí, sí, es que ahir els amics a la despedida em van fer beure molt. No és res, de veritat, ja em trobo molt millor. –Menteixo.

Tres mentides en una frase. No eren els meus amics: eren els amics de la meva parella. I no em van fer beure: vaig haver de beure per poder suportar-los. I no em trobo molt millor: cada minut que passa em trobo pitjor.

– Ja et vaig dir que no sortissis fins tard –Somriure d’oracle: ella ho sap tot.- Espero que alegris aquesta cara per d’aquí a unes hores. –Somriure de nou, aquest cop amb mala llet.
Li torno el somriure, però amb la mirada agraïda de “quanta raó que tens, no sé què faria sense tu”, i giro la cara, buscant una escapatòria.

Miro i veig a la Sara, la núvia. Segueixo mirant. No és l’escapatòria que busco: és el parany.

Veig també al Josep, el futur sogre, que es gira en el precís moment que jo el miro. Les mirades es creuen. Somriu lleument i ja no puc forçar més la situació: m’hi he d’atansar i dir-li alguna cosa. Està explicant el mateix acudit de sempre, a la mateixa gent de sempre, i tothom li riu les gràcies de sempre. Tothom intenta ser tant graciós i tant enginyós com ell. Irrompo en la conversa:

– Quin humor tant intel·ligent. És la festa de la matèria gris avui?

Sento un riure al meu comentari que identifico fàcilment. En Josep em mira i els seus ulls em diuen “T’odio”. Tothom m’odia. Bé, gairebé tothom, perquè la núvia no m’odia: encara no em coneix prou. Em giro i veig l’origen de l’única rialla: la Nausica. És la germana petita de la Sara, de només 19 anys. I ella, amb sort, potser tampoc m’odia, perquè, com a mi, poca gent la suporta. Uneix més tenir enemics comuns que no pas amics.

Me la quedo mirant fixament però ja no somriu. I jo tampoc. No recordo cap vegada que ens miréssim directament als ulls i no m’hi perdés. Els té blaus i em fascinen. A vegades he pensat que estic amb la Sara només per veure els ulls de la seva germana de tant en tant.

Sóc un covard: sempre he aprofitat les oportunitats que m’han aparegut abans de crear les meves. ¿Què seria millor, morir-me de cop, casar-me i morir lentament o dir-los que no em vull casar i que em matin? O el que és el mateix: ¿què seria millor, morir, morir lentament o morir sofrint? Perquè viure… viure no està a l’abast d’un covard.

– Isaac, Isaac, què et passa? –Em pregunta la Sara convertida en preocupació humana.
– Res, estic bé. M’he marejat una mica. –Responc abans de pensar una resposta.

La Nausica ha marxat fa estona però encara no me la puc treure del cap.

– Segur, carinyo?
– Sí, sí, de veritat.

La Magnum del calibre 45 que acaricio amb els dits per dins la butxaca em tranquil·litza: si tots hem d’acabar morint m’agrada tenir sempre aprop l’eina adequada per fer-ho.

Seguint el tarannà habitual que em caracteritza, durant les següents hores no faig res que no hagi de fer; i ara toca dir a la meva parella que l’estimo, tranquil·litzar-la perquè està nerviosa, simular felicitat, ultimar detalls, etcètera. Però el temps va passant mentre l’hora fatídica s’acosta. L’hora de la felicitat infinita per a uns i de la infelicitat, també infinita, per a uns altres.

Sona la marxa nupcial i tot va sobre rodes. És el casament perfecte per a tothom menys per a mi, el nuvi. La solemnitat del ritual m’arriba endins i em fa por.

– Ens hem reunit avui, en presència de Déu i d’aquests amics i testimonis amb el propòsit d’unir a aquest home i aquesta dona en el sant estat del matrimoni.

Ja hi sóm: tothom m’ho ha de recordar: tot això ja ho sabíem.

– Si algú dels aquí presents sap algun motiu que impedeixi que es dugui a terme aquesta unió, que ho declari ara o que calli per sempre.

Ningú diu res. Em desanimo: sempre he tingut l’esperança que algú digués alguna cosa ara.

– Isaac, prendràs a la Sara, per a ser la teva esposa legítima, per a viure en el sant estat del matrimoni segons la voluntat de Déu i fins que la mort us separi?
– Sí.

– Sara, prendràs a l’Isaac i …bla bla bla… i fins que la mort us separi?
– Sí.

Immediatament, després de respondre i sense pensar-ho, em trec la Magnum que duc sempre a la butxaca i em disparo al cap. No sé quines parts del cervell travessa la bala però tinc temps de girar-me, i, també sense pensar-ho, dir a la Nausica que l’estimo. Veig als seus llavis que ella em diu que també, tot i que segurament només és una al·lucinació post-mortem. El cas és que sóc feliç. I aquest cop l’oportunitat no m’ha caigut del cel. És això el cel? Sóc al cel? Noto un cop al cap. No: és el terra.

Comparteix a:

9 respostes a “Fins que la mort ens separi”

per fi algo de profit en aquest blog xD encara que sigui lo més bo que has escrit continua sent genial…no t’acostumes a aquests comentaris eh xD

Ets una bèstia!! -en el bon sentit de la paraula- només expresar la meva admiració per aquest rempell de genialitat.

Tot el potal en sí està curradíssim.
Des de la wiki fins al linkblog!!

M´avergonyeix només de pensar en el temps que he perdut en coses inútils. x10!!

PD: Em sembla que hem donaré d´alta a veure quines sorpreses més amaga aquest portal.

Hahahaha, xinusuke, gràcies! Celebro que t’hagi agradat, a mi també m’agrada, sinó no l’hagués publicat. Però d’escriptor no en tinc res, eh! XD

Espero no defraudar-te (ho intentaré) i gràcies per comentar! 😉

Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *