Mas és menys.

La Laia -parlant de l’acord CiU-PSOE- diu:

” 20. Laia – 9 February, 2006

Quan es parla de política no es pot anar en contra de cap partit així perquè si, les coses no van d’aquesta manera. Pots tenir les teves preferències però… si no ets capaç de veure que aquest estatut aprovat és un bon estatut tens un problema. Podria no haver-lo acceptat però així qui guanyaria? ara s’obra un nou camí, caminem cap endavant i algun dia es podrà aprovar l’Estatut que sortí del parlament el dia 30. ”

Doncs Laia… perquè primer deia que no era bo tant rotundament?

Si primer penses una cosa i després una altra radicalment oposada en tants pocs dies de diferència i sense que la situació variï… per quin motiu és?. Com a mínim no em pots negar que és un canvi d’opinió molt sorprenent. És ètic canviar d’estratègia d’aquesta manera i amb aquesta facilitat pel que respecta al text que defineix les bases de la teva nació?

Recordo que CiU l’única ideologia que ven a les campanyes electorals és el nacionalisme català (l’altra que té, el ser de dretes, no és molt popular avui en dia). I amb aquests canvis d’estratègia no veig la preocupació per Catalunya de la que tant farda per enlloc.

    a) O abans no li preocupava Catalunya i només volia degradar el tripartit sent més ambiciós que ells i penjar-se la medalla de ‘Catalanista Radical’ forçant la situació.

    b) O ara no li preocupa Catalunya i prefereix un estatut descafeinat, una foto de ’salvador de Catalunya’ i un pacte amb el PSOE per tenir més poder.

    c) O a) i b) són certes. I no l’hi ha preocupat mai Catalunya.

Seria molt ingenu pensar que de cop i volta va veure que el poc que ‘haviem aconseguit’ (de l’estatut que volem aquí) estavem a punt de perdre-ho i va decidir signar-ho amb el PSOE (mentida, no van signar cap paper concret). Si penses això tingues en compte que ho van fer a correcuita i sense que les altres forces polítiques se’n enteressin. Tots sabem que si a la ‘nocturna’ reunió també hi hagués anat ERC (per exemple) haguessin pogut pressionar més.

Jo al Mas ja no me’l crec. I la hipòtesi que em resulta més versemblant és que segueix l’estratègia del seu predecessor en el càrrec: tenir el màxim poder possible i mantenir-s’hi com més temps millor. Almenys com a prioritat número 1.

Tant costa que els catalans ens posem d’acord? Tant costa fer-ho per exigir més, encara que només sigui una mica més?

Comparteix a:
Entrada publicada a Vigilant el camp de sègol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *