Sentit

S’humitejen els ulls. Se’t fa un nus a la gola. Els ulls s’humitejen una mica més. Et poses trist. A poc a poc una cosa de dins sembla que s’apagui. Pessimisme. Tristesa.

Jo no et coneixia. No t’havia vist mai. No sabia com eres, ni el que pensaves. Eres filla única. Els pares t’estimaven. Havies estat malalta des de petita. Del cor. Va ser el teu segon naixement quan vas superar la malaltia. Semblava que la teva existencia tornava a tenir sentit.

Et trobaves bé. Feia temps que no recordaves els dies dolents. T’aixecaves al matí fresca com una rosa, o mig adormida i de mala llet, pero eres feliç. Que poc dura la vida eterna. De sobte, tot se’t acaba.

Què ha sigut la vida, per tu? Sense saber d’on vens, sense saber on vas…

Qui ho sap?

Subscriu-te ara per no perdre't cap novetat! Fes-ho per e-mail o via RSS.

Aquesta entrada ha esta publicada en Do not post. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *