Escolteu això amb atenció. Només són 10 minuts:




El més greu de tot plegat és que van morir 4 persones. Ara simplement cal saber si es podria haver evitat, què s'hauria d'haver fet i així trobar la manera de fer que no torni a passar. De totes maneres per les gravacions diria que la cosa ja no pintava massa bé. Shit happens.

Ara bé, a nivell polític ja no m'espero res. Si no tenen ni la dignitat de respectar a les famílies dels morts oferint-los la veritat, què cal esperar d'una comissió feta per i per a polítics que monten i desmonten segons els seus interessos? Ras i curt: tots fora d'una puta vegada. Els uns i els altres. Si dels polítics en general ja no n'espero massa, encara espero menys d'aquest tripartit, molt menys d'Iniciativa, del Saura i dels verds dels collons. A aquests darrers ja gairebé no els tinc ni ràbia, només llàstima de la misèria que ostenten.

La misèria és aquest remolí de baixesa moral en el que ens volen immersos. És enganyar per fer-nos creure que tot va bé i que els hem de tornar a votar perquè puguin seguir enganyant-nos i fent-nos creure que tot va bé. I així infinitament. Dient que estem bé. Que estem segurs. Que som més lliures. Sempre una mica més. Sempre millor. Sempre enganyats. Almenys fins que ens adonem que el foc ja ha avançat massa. Moment en el què, si tenim prou sort i el foc encara no ens ha envoltat, ens podrem escapar pel forat com les rates. I si per contra (com és d'esperar) ja estem en atrapament no tindrem cap altra opció: per seguir vius haurem de ser valents i fer el salt prou alt.

Que sigui tant fàcil que tothom el conegui sense necessitat d'estudiar-lo. Que les coses bones es puguin dir de moltes maneres i les dolentes només d'una. Que els verbs siguin més fàcils de conjugar en plural que en singular. Que enlloc de punts, les pauses es marquin amb somriures:) Que les mentides siguin faltes d'ortografia. Que les frases més sinceres s'hagin d'escriure en negreta. Que, com el dels sords, funcioni més amb gestos que amb paraules. I, sobretot, que l'imprescindible es pugui dir només amb la mirada.

Bentornats els qui llegiu això. Ara fa un any, 6 mesos i alguns dies que aquí no hi apareixia una nova entrada, però tranquils que era perquè no tenia res prou interessant per dir-vos. Ara podríeu pensar que durant tot aquest temps la meva vida s'ha anat convertit en una cosa avorrida, monòtona, sense xispa ni sense res digne d'explicar-se públicament... però no és això: el que passa és que vaig acabar sobrevalorant-vos. I ara ja us he tornat a posar al lloc que us correspon: haver-me d'aguantar els discursets. Per dolents que siguin. També podríeu pensar que ara tinc alguna cosa interessant per dir, però, francament: no. A partir d'ara, doncs, per resumir, simplement us torno a amenaçar amb un nou post cada quan em doni la gana. És a dir: tot continua com sempre. Només amb una petita diferència: aquest mateix post.

El que fa que precisament avui 27/11/09 sigui el dia que m'hi posi és tot el que ha passat amb la premsa del país —ja us adverteixo que la 'comunicació' és el tema que més m'està tirant darrerament—. L'acomiadament del Salvador Sostres de l'AVUI va provocar que, en un seguit d'entrades al seu bloc, anomenades "L'Avui des de dins" exposés públicament tots els mamoneos, personatges i altres indignitats del rotatiu. Finalment, avui s'ha conegut que el diari El Punt ha comprat l'AVUI. Segur que serà bo pel futur d'aquests dos diaris i pel país. I un altre bon motiu, tant per la premsa, com pel país, com per actualitzar el bloc, i també relacionat amb la dignitat; és per celebrar l'editorial conjunt que han fet diversos mitjans de Catalunya. Sembla que per fi alguna cosa està passant!

Amb un enllaç a un dels últims post d'abans de congelar el bloc, el del parlament d'Steve Jobs (CEO d'Apple),  penjo un text extret de l'anunci d'Apple "Think Different", creat el 1997. El podeu utilitzar per inspirar-vos per a la revolució, per a la independència o per al que vulgueu. El que no podeu fer és ignorar-lo:

Here’s to the crazy ones. The misfits. The rebels. The troublemakers. The round pegs in the square holes. The ones who see things differently. They’re not fond of rules. And they have no respect for the status quo. You can quote them, disagree with them, glorify or vilify them. About the only thing you can’t do is ignore them. Because they change things. They push the human race forward. And while some may see them as the crazy ones, we see genius. Because the people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

Traducció:

Va per als bojos. Els inadaptats. Els rebels. Els que porten problemes. Els que no encaixen. Els que veuen les coses de manera diferent. No s'atenen a les normes. I no tenen cap respecte per l'statu quo. Podeu citar-los, no estar-hi d'acord, glorificar-los o vilipendiar-los. L'única cosa que no podeu fer és ignorar-los. Perquè són els que canvien les coses. Empenyen la raça humana endavant. I mentre alguns els poden veure com els bojos, nosaltres els veiem com els genis. Perquè la gent que és prou boja com per creure que pot canviar el món, és la que el canvia.

Finalment, pel que realment fa temps que volia tornar a escriure és perquè hi ha algú que directament encara mai havia aparegut al bloc, tot i fer-ho indirectament moltes vegades. Podria ser una aparició d'una manera molt millor, que la mereix, i també més elegant; però ara no se me'n acut cap perquè estic cansat, són vora les 2 de la matinada, no he fet la maleta i demà me'n vaig a Bristol amb ella. És l'Anna. I l'estimo.

Dues coses:

- Els que aneu entrant per mirar si he actualitzat, si tinguéssiu un lector de feeds com cal (el millor és gratis i es diu Google Reader), no caldria que perdéssiu el temps mentre no actualitzo.

- Sí, he copiat el títol del Guionista brillant* (l'asterisc no vol dir que brilli).

Feia temps que tenia ganes de fer un post d'aquest parlament que Steve Jobs —el CEO d'Apple (Chief Executive Officer, Director General)— va fer l'any 2005 a la Universitat d'Stanford. A partir de tres històries de la seva vida, fa un discurs que ha inspirat a molta gent, entre els que em compto.

Aprofito que avui és el dia de l'esperada conferència de desenvolupadors per fer-ho. Es rumoreja que s'hi presentarà la nova versió del telèfon més mediàtic, l'iPhone.  Però, com passa amb totes les keynotes,  realment mai se saben del cert quines sorpreses té preparades l'empresa de la poma.

Quan als EUA s'escull a Obama i els d'ERC escullen Puigcercós, entenc perquè els EUA són els EUA i Catalunya encara no és res.

Informació sobre el futur de Catalunya

Fent un cop d'ull a la política d'aquest país, veig que es podria fer una reestructuració més adequada del parlament, més adient a la manera de funcionar. Proposo canviar la distribució de les cadires.

Actualment hi ha una distribució semicircular, d'aquí prové el nom d'hemicicle per referir-se al Parlament de Catalunya:


FOTOS: wikimedia.org / ajpcel.com / socialistes.cat


FOTOS: gentgran.org / custodiaterritori.org / piabosch.cat / radioseu.cat
Després dels canvis que proposo, quedaria així:


FOTOS:  mrdayglo / matttamaru
O, millor, veient com econòmicament —cada vegada més— ens escanyen, així:


FOTOS: spine / 7235437@N04

FOTOS: fokket / davidmaddison / mark6mauno / procrasti-nate
Amb la millora es facilitaria molt més el joc dels polítics catalans d'avui: el joc de les cadires.

Ara per ara la música continua sonant. Hem de ser llestos i recordar com estem, perquè quan s'acostin les eleccions haurem d'exigir que, per tenir els seients bons, cal que deixin de jugar. De no ser així,  just quan la música pari —i ara que l'AVE ja va tant ràpid—, vindran de Madrid, s'asseuran abans i ens deixaran sense lloc. Quan s'hi juga a la guarderia, es treu una cadira per cada ronda. Però cal anar en compte, perquè en política no.

D'acord, potser no hi ha polítics honestos. Però, si us plau, almenys que ho semblin. Si el congrés d'Esquerra el guanya Carretero segurament serà perquè sembla el més honest. A n'Obama l'hi ha funcionat. Yes, they could. Creieu que aquí és possible? Lles, güican tu! (yes, we can too!)